Viatge al cor de l’islam

“El guia que m’acompanya [Mahmud] m’ha sabut explicar en poques paraules i sense que jo li demanés els recels que desperta entre els iranians tot allò que té a veure amb els àrabs. ‘Fa poques setmanes vaig fer de guia d’una família egípcia. El pare era un doctor ric, i per això pensava que ho sabia tot. Vaig fer la introducció històrica explicant que durant la invasió els àrabs ens van imposar la seva cultura i la seva fe per la força de les armes […] van forçar la islamització de les comunitats que poblaven aquestes terres, aniquilant llengües, cultures i religions. […] El doctor em va replicar: «Si us plau, no em diguis això perquè els àrabs no van imposar l’islam per la força a ningú.» «No m’interrompis, els àrabs heu d’escoltar la història i aprendre el que realment va passar!»’”

Ara que l’Iran bull, amb manifestacions massives contra el règim, poca gent com Jordi Llaonart, i el seu llibre Viatge al cor de l’islam (Pagès Editors), per a posar-hi context. El primer paràgraf que heu llegit és seu. I ja queda clar que l’Iran és persa, no àrab. Un país on la majora de la gent és de pell tirant a blanca. El llibre passa per l’Iran, Turquia, Bahrain i Síria. Arabista i periodista, llicenciat en filologia àrab, va completar els estudis a les universitats de Tunis i Damasc. Ha viscut vuit anys a Llevant. I té bloc a VilaWeb.

Jo vaig comprar-me el llibre fa mesos, perquè l’obra explica amb coneixement i curiositat els dolents de la pel·lícula. Els xiïtes. Els grans dominadors de l’Iran. Uns xiïtes a qui jo veia simplement com a barbuts iranians, dogmàtics religiosos, una simple minoria de quatre gats. I sí, els xiïtes només són un 10%, 15%, dels musulmans, però resulta que això són… 200 milions de persones. Ara vés i mira-te’ls tots igual. Doncs a Occident ens els mirem tots igual. Com escriu ell, fem això: “Si l’Iran és una dictadura teocràtica antioccidental, profundament religiós i el centre mundial del xiisme, aleshores els prop de 200 milions de xiïtes que hi ha al món han de ser per força radicals antioccidentals.”

Resulta que a Turquia, Llaonart viatja de la mà de la Ümit, una noia que pertany a una de les branques xiïtes, els alauites –els musulmans que no construeixen mesquites. La Ümit li explica: “Les dones no ens cobrim els cabells, podem beure alcohol i celebrem amb jueus i cristians les seves festes.” Uns xiïtes que van abraçar la revolució laica d’Atatürk. Hi ha molta vida en 200 milions de persones.

Amb Llaonart descobreixes les semblances entre els xiïtes i els catòlics (els uns amb imams, els altres amb papes), entre la Verge Maria i la Mare de Hussein, la importància de la massacre a la Meca del 1987 entre xiïtes i sunnites, on 250 persones van perdre la vida i que va marcar el destí de la regió. Barreja de llibre d’història i crònica de viatges, em quedo amb el capítol de Qom, en què Llaonart descriu el nucli dur del xiisme islàmic, visita la tomba de Khomeini, amb dones de negre, tapades de cap a peus, on el confonen per un iraquià, i on coneix el gran aiatol·là Mussa Xubairi Zanjani, que li nega el petó a l’anell, no sé si com a signe de rebuig o d’humilitat.

Llibre, en resum, que t’ensenya les mil cares dels xiïtes, també la fosca, amb una curiositat que s’agraeix.