Això que ara llegireu és un article que parla d’un documentari que parla d’una companyia de teatre. Però com que ja sabem que res no és el que sembla i ningú no és qui diu ser, aquest article també serà una mica crònica, el documentari és alhora un retrat polièdric i una declaració d’amor, i la companyia de teatre és, com el Barça, molt més que una companyia de teatre. Els Baro d’Evel són una companyia d’arts escèniques, que no és una etiqueta del tot dolenta per a descriure una colla de gent que es dedica a fer una barreja de circ contemporani, teatre físic, dansa i música.

Baro, sense accent, és un mot que ve del món del circ i del llenguatge dels gitanos i significa ‘gran’ o ‘important’. Evel, també d’arrel romaní, serveix per a referir-se a tot allò relacionat amb el cel o amb Déu. Ja són una mica així els espectacles dels Baro d’Evel: grans, amb una dimensió espiritual i poètica molt important, vinculats a la tradició del circ nòmada i amb fortes influències del món animal i la natura. Amb una estètica molt simbòlica i una clara voluntat de transcendir el llenguatge convencional, han aconseguit de crear un univers artístic i visual propi que els fa inconfusibles, inclassificables i admirats arreu del món.

Els Baro d’Evel també són mutables: per a cada espectacle reuneixen un conjunt d’artistes diferents, segons les necessitats i les disponibilitats. Es manté la manera de treballar i la passió que hi posen, que fan que acabi essent veritat aquell tòpic que, durant el temps que duri la preparació i les representacions, allò s’assemblarà més a una gran família que no a una companyia de teatre o de circ. Aquí no hi ha guió ni text per a aprendre, ni jornada de 10 a 6. Tothom hi aporta, tothom creix, tothom proposa, tothom pateix, tothom plora i tothom riu. Tothom crea. I darrere el tothom, o entremig del tothom, hi ha el nucli dur, els qui sempre hi són, els qui fa anys que malden per convertir els somnis en realitat.

Qui hi ha en aquest nucli dur? Qui són aquests somniadors? L’any 2000 ho van engegar sis alumnes del Centre Nacional de les Arts del Circ de Châlons-en-Champagne i d’ençà del 2006 són Camille Decourtye i Blai Mateu Trias, parella dalt de l’escenari i fora de l’escenari, amb tot el que això implica. La Camille va créixer envoltada de cavalls i viatjant en una caravana tirada per cavalls. Es va formar en escoles de circ franceses i sempre li ha agradat experimentar amb el moviment i la veu, treballar amb animals i reflexionar sobre com ens relacionem amb el món. Blai Mateu Trias és fill dels il·lustres pallassos Tortell Poltrona i Montserrat Trias. Per tant, creix sota els envelats i les rondes del Circ Cric, a més de les expedicions de Pallassos Sense Fronteres. Per trobar el seu lloc al món, a setze anys se’n va a estudiar circ a França i s’hi acaba instal·lant.

Les obres de Baro d’Evel no acostumen a deixar indiferent. El seu circ d’autor, amb un llenguatge propi i molt característic, la presència d’animals i la barreja de gèneres escènics, materials, conceptes i sons, apel·len a aquell racó íntim dels espectadors de la manera que només l’art pot fer i sap fer, sigui amb un poema, una cançó o un quadre. Des que van començar amb Per què no?, l’any 2000, un espectacle de carrer, el camí ha estat llarg i inclou títols com Bechtout, Ï, Le Sort du dedans, Mazùt, Obres (que recorria els espais del Mercat de les Flors), Bèsties, Là, Falaise i Qui som (les dues darreres, representades al Teatre Lliure).

Qui som era un encàrrec del Festival d’Avinyó per a inaugurar el festival del 2024 i la que dóna nom al documentari de Salvador Sunyer que s’acaba d’estrenar. En una trobada amb la premsa a la seu del Festival D’A al CCCB, Sunyer explica que ell, com tants altres, va quedar enganxat als espectacles dels Baro d’Evel quan els va descobrir. Ell, però, a diferència de la resta de mortals, va decidir un bon dia plantar-se a casa seva i dir que volia col·laborar amb ells. D’aquesta aproximació en va néixer l’any 2015 el curtmetratge The Missing Part, una reflexió conjunta sobre el poder transformador de l’art, l’animalitat dels homes i la humanitat dels animals. I ara, onze anys més tard, aquest Qui som combina el seguiment del procés de creació de l’espectacle i un retrat íntim i inspirador de la vida de la Camille, el Blai i les seves dues filles.

El gironí Salvador Sunyer, graduat a l’ESCAC i soci durant una pila d’anys de la productora Nanouk Films, explica que el film és el resultat de dos anys intensos de rodatge i unes quatre-centes hores de filmació. Diu que és l’obra de més envergadura que ha fet fins ara i deixa clar que no és un making off de l’obra dels Baro d’Evel i que de fet al film no hi apareix cap imatge de l’espectacle, sinó només del procés de creació. El documentari comença quan s’acaben les representacions de Falaise i narra l’evolució de Qui som, des del buit inicial fins a l’estrena a Avinyó, amb totes les crisis i els alts i baixos que apareixen pel camí. Inaugurar el Festival d’Avinyó no ho demanen a qualsevol. La crisi quan l’actor Oriol Pla abandona el projecte, la incorporació d’unes màscares fetes amb fang, les converses entre les dues filles o la discussió sobre si l’obra seria una merda gran o petita són només alguns dels moments estel·lars d’un film que combina humor i nervis, llàgrimes d’emoció i de tristesa.

Sunyer diu que volia fer una obra lluminosa, que escalfés el cor dels espectadors en els tristos temps actuals, i que aproximant-se al món dels Baro d’Evel li va semblar que ho aconseguiria. Per la seva banda, Blai Mateu diu que, malgrat certs recels inicials a mostrar la intimitat de la vida familiar, van decidir de fer confiança a Sunyer. També recorda haver-li demanat que no els donés feina extra, que amb la creació de Qui som ja anirien prou atabalats. I així va ser com el reduït equip de Sunyer, amb les càmeres de cinema no tan reduïdes, van incorporar-se al dia a dia dels assaigs de Qui som. Un cop acabat, Mateu reconeix que és un luxe i un privilegi disposar d’un document com aquest, que deixa constància d’un espectacle escènic un cop es deixa de representar.

Divendres passat, tots dos estaven nerviosos per veure com aniria l’acollida del públic. La cita era al Mooby Aribau de Barcelona, on es van aplegar més de vuit-cents espectadors. La Camille no hi va poder ser perquè una de les filles es va posar malalta. En Blai, mudat, s’adreça al públic per dir-los que aquest documentari permet d’entendre una mica millor com és el món dels Baro d’Evel, tot i que avisa que un dels trets distintius de la companyia és que primer fan les coses i després miren d’entendre-les. Sunyer explica que quan van acabar el rodatge es va abraçar amb el director de fotografia, Toni Vidal, i li va dir que fins i tot si perdessin tot el material enregistrat hauria valgut la pena. Per sort, no es va perdre, i després d’un procés de muntatge que no devia ser gens senzill, n’han quedat 104 minuts que delectaran qualsevol amant de l’art, perquè assistir de tan a la vora al procés de creació d’una obra és un privilegi que molt poques vegades tenim a l’abast.