La Generalitat Valenciana del PP ha decidit de convertir la mediocritat en doctrina fent de la cultura i de l’educació un camp de batalla ideològic. I en aquesta deriva hi ha una imatge que els retrata amb precisió: vetar autors catalans i mallorquins mentre intenten de presentar l’operació com una defensa dels autors valencians.

Perquè només un govern instal·lat en una gran pobresa intel·lectual pot contemplar el patrimoni compartit d’una llengua i pensar que la solució és alçar duanes dins dels llibres. Com si Ramon Llull fóra una amenaça per als alumnes valencians. Com si Mercè Rodoreda no formara part d’una tradició literària compartida que també explica, completa i dignifica els autors valencians.

Diuen que volen protegir els autors valencians, però allò que fan és empobrir-los. Els fan més petits, més orfes, més provincians. Els arranquen el diàleg natural amb la resta d’autors de la mateixa llengua i després tenen la barra de presentar aquesta mutilació com una exaltació identitària.

El PP valencià, encadenat a Vox com qui arrossega una pedra al coll, ha preferit de perseverar en aquest deliri. Primer insinuen o promouen una exclusió infame; després, quan esclata l’escàndol, assagen una rectificació verbal, un truc de triler, una manera barroera de dir que no veten res perquè “després ja ho concretaran els centres”. És a dir: no retiren el verí, només el rebaixen perquè passe més inadvertit.

Són massa sectaris per a escoltar el món acadèmic i massa calculadors per a assumir del tot el cost polític de les seues obsessions. Per això practiquen aquest ball miserable de paraules, aquest joc brut de la insinuació i la coartada. Però la realitat no canvia pel fet de retocar el relat. Si el marc curricular empeny a arraconar autors catalans i mallorquins, si la lògica territorial substitueix la lògica cultural i filològica, si els llibres es tracten com un botí identitari, el mal ja és fet. I el nom del mal és censura.

No és un cas aïllat. És un patró. Escola Valenciana fa temps que denuncia l’ofensiva contra l’ensenyament en valencià, la degradació de la seua presència real a les aules i l’ús d’una suposada “llibertat” per a erosionar els drets lingüístics i la cohesió social. Els sindicats han alertat una vegada i una altra que la conselleria actua amb criteris ideològics, no pas pedagògics; que encén conflictes on hauria d’aportar estabilitat; que juga amb la llengua com si fóra una arma electoral.

La suma del PP i Vox ha produït, així, un espectacle tristíssim: autoritats públiques actuant com si la seua missió històrica fóra perseguir ombres filològiques en lloc de garantir una educació digna. Aquesta obsessió no és només ridícula. És perillosa. Perquè quan un govern viu posseït per una paranoia cultural, tota la resta es deteriora.

També en la gota freda es va veure fins a quin punt aquest govern és corromput per l’obsessió anticatalanista. Mentre la gent es moria ofegada, ells s’entretenien discutint si el missatge d’alerta sonava massa català: si calia llevar un accent de “València”, canviar aquest per este o tipus per tipo. No és només sectarisme: és una manera indecent d’entendre les prioritats d’un govern.

Són terraplanistes. Gent que mira un mapa cultural i només hi veu trinxeres. Gent que, davant del coneixement, reacciona amb la fúria de l’ignorant ofès. Gent que confon governar amb purgar.

El valencianisme de debò no té por de Llull, ni de Rodoreda ni de cap obra escrita en la mateixa llengua que ha donat al País Valencià alguns dels seus segles més brillants. El valencianisme de debò sap que Ausiàs Marc no es defensa amputant-lo del seu context, sinó llegint-lo millor. Sap que Estellés no es fa més gran reduint el món al seu voltant, sinó ampliant-lo. I aquí la pregunta és inevitable: si tant diuen que defensen els autors valencians, per què no van voler celebrar amb normalitat l’Any Estellés? Que potser Estellés no els sembla prou valencià?

Vetar autors catalans i mallorquins és censura. Justificar-ho com una defensa dels autors valencians és analfabetisme polític. Perquè només un govern que no entén la cultura pot convertir els llibres en fronteres, la llengua en arma i l’escola en trinxera. Això no és política cultural. És una destralada contra la intel·ligència. I una destral, encara que la pinten amb senyeres de blau infinit, continua sent una destral.