ventres de lloguer

El debat sobre la regulació dels ventres de lloguer ha ressorgit després d’haver blocat, el govern espanyol, trenta processos de registre de nadons nascuts per aquesta pràctica a Ucraïna, on no es determina la filiació per sentència judicial. Finalment, l’estat espanyol va permetre a l’ambaixada de reprendre aquestes inscripcions, però va advertir que, a partir d’ara, sense una sentència de filiació no n’autoritzarien més. La polèmica, doncs, continua viva, perquè hi ha més processos començats a Ucraïna que podrien afectar, pel cap baix, un centenar de nadons.

Una escletxa per a esquivar la prohibició

A l’estat espanyol, aquesta pràctica és prohibida, però això no l’evita del tot, com palesen els darrers casos. La legislació estableix la nul·litat dels contractes de ventres de lloguer, però hi ha una instrucció del 2010 que fa que les criatures nascudes a partir d’aquesta pràctica es puguin inscriure al registre civil. Segons l’advocada i autora de Vientres de alquiler, Núria González, es tracta d’un frau de llei en què s’aprofita un conveni de reconeixement mutu de documents oficials entre diversos països. ‘Per exemple, si jo em moro a França i algú inscriu el meu certificat de defunció al registre consular, com que és un document oficial del govern francès, no ha de venir ningú a comprovar que m’he mort’, explica. ‘Amb els ventres de lloguer, funciona de la mateixa manera: inscriuen aquests nens com a fills dels pares contractants sense comprovar de quina manera han nascut.’

Malgrat aquesta escletxa, la legislació a l’estat espanyol és prohibicionista i difereix de les legislacions de països com el Canadà, on la pràctica és permesa si és amb finalitats altruistes, i de Califòrnia, l’anomenat ‘paradís dels ventres de lloguer’, on és completament legal i amb prou feines hi ha cap restricció.

En què consisteix, exactament?

Mitjançant aquesta pràctica, una dona accepta de quedar-se embarassada, gestar i parir una criatura per a una altra persona o parella, gairebé sempre en canvi de diners. D’aquesta manera, i mitjançant un contracte, la mare renuncia al dret de filiació sobre la criatura, i l’altra persona o parella n’esdevé la progenitora. Segons la relació genètica entre la mare i el nadó, hi ha dos tipus de pràctica: la subrogació tradicional i la subrogació gestacional. En la primera, la mare hi aporta els òvuls i la fecundació es fa mitjançant inseminació artificial, mentre que en la segona, s’utilitza la fecundació in vitro amb els òvuls i l’esperma de tercers, que poden ser els pares contractants o no.

Sigui quina sigui la legislació vigent a cada país, molt sovint s’acaba recorrent a una dona que viu a l’estranger, en molts casos en països amb pitjors condicions de vida, on hi ha més dones disposades a dur a terme aquesta pràctica i on els costos mèdics són molt més baixos que no pas a llocs com els Estats Units. Algunes agències fan d’intermediàries amb el mètode de pagament previ, per tal que els contractants recorrin a estats com el Canadà, els Estats Units, l’Índia, Mèxic, Tailàndia, Ucraïna, Sud-àfrica o Rússia.

Com són els contractes?

Aquests contractes oscil·len entre els 35.000 euros i els 200.000, segons què s’ofereixi i en funció del país. En els més cars, en cas d’imprevists, com ara un avortament, el procés es reinicia sense sobrecosts. De fet, moltes agències garanteixen que s’acabarà al cap de trenta mesos, a tot estirar, cosa que pot implicar canviar de mare o provar-ho unes quantes vegades. Aquests paquets inclouen els costs mèdics i legals i, sovint, la manutenció i l’allotjament de la mare i els trasllats. Segons que explica González, el marge de benefici per a les agències sol ser molt ampli: ‘Si a Ucraïna pot costar 90.000 euros, les agències se’n queden entre 60.000 i 75.000, i poden arribar a fer-ho més de tres-centes vegades cada any.’

Tal com expliquen a les pàgines web on es promocionen, les agències cerquen candidates d’acord amb la personalitat i els valors dels pares contractants mitjançant bases de dades amb les característiques de les dones. Es pot triar la dona i els donants del material genètic, si es vol. Fins i tot, es pot triar el sexe de la criatura. Però tot això depèn del país, perquè algunes legislacions són més estrictes amb aquestes qüestions. La llei espanyola de Tècniques de Reproducció Assistida considera una infracció greu la selecció del sexe o la manipulació genètica amb finalitats no terapèutiques, però als Estats Units, per exemple, això és legal.

Les conseqüències per a les mares

A més de refusar la filiació, l’acord amb els pares contractants proposa què pot fer la mare mentre gesti la criatura: si pot fumar, beure o viatjar, la dieta que ha de seguir, l’exercici que ha de fer, quantes hores ha de dormir… Per tal d’assegurar-se que la gestació va bé i que les dones no es faran enrere, moltes d’aquestes mares viuen en pisos controlats. Als països amb més males condicions de vida, aquest control es fa en espais on hi ha moltes dones en la mateixa situació. Les associacions feministes denuncien que no són sinó ‘granges’ de dones.

Tan bon punt signen el contracte, les decisions sobre el cos de la dona relacionades amb l’embaràs pertanyen als contractants, i poden ser més estrictes o menys en funció d’allò què s’acordi o de la legislació del país. En la majoria de casos, les mares no poden fer-se enrere i quedar-se el nadó, ni tampoc poden avortar. Si ho volen fer, moltes s’arrisquen a ser sancionades amb multes que poden arribar a un milió d’euros. De la mateixa manera, imposen avortaments selectius. En cas que els pares contractants es facin enrere, els nens van a parar directament a un orfenat. També ha passat que pares contractants han refusat un fill i n’han acceptat un altre. És el cas d’una parella australiana que va abandonar un dels dos bessons nascuts per aquesta tècnica perquè tenia la síndrome de Down i la mare no havia volgut avortar en saber-ho.

La pràctica també té conseqüències psicològiques per a la dona, i és per això que les clíniques de subrogació les sotmeten a teràpia psicològica, per tal d’eliminar qualsevol vincle emocional amb el nadó. Les agències mateixes reconeixen l’existència del vincle materno-fetal, en virtut del qual la dona pot sentir pena o impotència quan ha de lliurar el nadó després d’haver donat a llum. L’objectiu de la teràpia és convèncer-les que aquell fill no serà seu i, d’aquesta manera, fer que la implicació emocional sigui mínima. Tanmateix, alguns estudis científics assenyalen que aquest vincle que s’intenta trencar amb la teràpia és positiu per al creixement del nadó, com també ho és el fet de continuar amb la mare una vegada ha nascut. No obstant això, en la majoria de casos aquests infants són apartats de la mare tot just acabats de néixer.

El model altruista, la proposta de Ciutadans

El partit polític que ha manifestat amb més insistència el seu posicionament sobre aquesta qüestió és Ciutadans. Proposen de regular la gestació subrogada i que sigui permesa a les dones que ho vulguin fer de manera altruista. Les condicions serien tenir més de vint-i-cinc anys, ser espanyoles o amb residència legal a l’estat, amb una situació econòmica i social estable i que ja hagin tingut un fill, entre més. Aquest model pren l’exemple del canadenc, on el nombre de dones que accepten de llogar el seu ventre és molt escàs, però milers de ciutadans surten a cercar-les a l’estranger.

El Regne Unit ha adoptat un model similar, però preveu més garanties. Allà, per exemple, es permet que la mare pugui estar-se uns quants dies amb la criatura i repensar-se la decisió. És a dir, que pot ser que finalment els pares contractants no es quedin la criatura. Per altra banda, la xifra de dones que accedeixen a ser mares de lloguer al Regne Unit no és tan alta com als altres països. Però, com que han legalitzat la pràctica, els britànics tenen la possibilitat d’anar a qualsevol estat del món on també sigui legal, i això obre la porta a fer-ho en països com l’Índia, on la pràctica només és permesa si els pares contractants provenen d’un país on també és legal. Així doncs, malgrat que la legislació només prevegi l’altruisme, al final es poden signar contractes amb mares a països on llogar un ventre és molt més barat i hi ha menys garanties i drets per a les dones, com ara Ucraïna i Geòrgia.

El sistema altruista preveu els costs derivats de la gestació. Per tant, hi ha el perill que en aquests costs s’inclogui un pagament encobert, de manera que la pràctica ja no sigui altruista. També hi ha el perill que es pagui a la mare amb diner negre.

La proposta de Ciutadans també ha estat polèmica per una última qüestió: prohibeix explícitament que els pares contractants i la mare tinguin una relació de parentesc, cosa que s’ha interpretat com una manera de blindar les agències intermediàries (necessàries per a posar en contacte ambdues parts) i, per tant, el negoci.

Un debat que no s’ha tancat

Aquesta proposta ha reobert un debat que desperta moltes desavinences entre molts col·lectius. Associacions de famílies que han recorregut als ventres de lloguer, com Son Nuestros Hijos, reclamen que es legalitzi perquè es pugui practicar en un marc ‘segur i ètic’. ‘Valorem la llibertat i autonomia en la presa de decisions per part d’homes i dones, tant per a optar per un model de família com per a oferir-se voluntàriament i lliurement a ajudar a formar i fer créixer una família aliena’, diuen al manifest. ‘Assenyalar com a delinqüents tot el col·lectiu de milers de pares i mares per gestació subrogada només duu a l’estigmatització de les famílies i dels seus fills. L’estigmatització dels nens i nenes és un fet greu, i més si ve de les institucions de l’estat’, afegeixen.

Una posició que topa radicalment amb la de les associacions feministes, que defensen que la majoria de dones que accedeixen a ser mares de lloguer s’hi ofereixen per necessitats econòmiques i que, per tant, es tracta d’una voluntarietat i una llibertat falses. Alerten que, més enllà de les circumstàncies de cada dona, la pràctica implica la vulneració del dret de decidir sobre el propi cos –pels controls implícits en el contracte–, el dret de filiació de les mares i el dret dels fills a la pròpia identitat; és a dir, a conèixer el seu origen en cas que algun dia ho vulguin. També argumenten que la pràctica implica la cosificació i mercantilització dels cossos de les dones i dels mateixos nadons i que tenir fills biològics no és un dret, sinó un desig. ‘Els fills no són propietat de les mares, simplement són fills seus. Per tant, no és admissible que un fill es pugui comprar o vendre, tampoc quan és un nadó’, sentencia González.

Experts en bioètica també refusen els ventres de lloguer. L’Observatori de Bioètica i Dret de la Universitat de Barcelona, per exemple, va concloure que genera molts dubtes sobre els drets de la mare. Però en cas que es reguli, aconsellen que es faci amb supòsits molt restrictius i amb determinades garanties. Entre aquestes, un control judicial semblant al que es fa amb els trasplantaments d’òrgans, que exigeixen la voluntat del donant i que es faci de franc i sense intermediaris que se’n lucrin. També demanen que la mare pugui canviar d’opinió després d’haver nascut el nadó.

Sigui com sigui, és previsible que casos com el de les famílies amb problemes per a tornar d’Ucraïna amb els nadons es repeteixin i el govern espanyol s’hagi de decantar: o bé per legalitzar-ho o bé per un model on la prohibició sigui total, les agències siguin perseguides i les famílies que trien aquesta pràctica, processades, com ja ha passat en països com Itàlia.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb