03.01.2026 - 21:40
|
Actualització: 04.01.2026 - 21:05
The Washington Post · Tobi Raji i Leo Sands
L’any 1976, el govern de Veneçuela prengué el control de la indústria petroliera del país i nacionalitzà centenars d’actius en mans estrangeres, incloent-hi diversos projectes gestionats pel gegant petrolier nord-americà ExxonMobil.
El 2007, Hugo Chávez prengué el control de les darreres operacions petrolieres de titularitat privada a la faixa de l’Orinoco, on hi ha els jaciments de petroli més importants del país.
Ahir, la Casa Blanca defensà que el “robatori” de petroli nord-americà per part de Veneçuela havia estat un dels motius que havien impulsat la captura i detenció del president de Veneçuela, Nicolás Maduro, i la seva dona. El vice-president dels Estats Units, JD Vance, escrigué a X que Trump havia ofert “múltiples vies de sortida” a Maduro, però que s’havia mantingut ferm: “El tràfic de drogues ha de cessar, i el petroli robat ha de ser retornat als Estats Units.” I afegí: “Maduro és l’últim a descobrir que el president Trump compleix amb allò que diu.”
Les paraules de Vance es feren ressò de l’argumentari del president nord-americà, que final de l’any passat al·legà que l’expropiació dels actius de les empreses petrolieres nord-americanes al país, ara fa dècades, justificava el “blocatge total i complet” dels petroliers que carregaven petroli veneçolà, en desafiament de les sancions dels Estats Units. “El blocatge –escrigué Trump– continuarà vigent fins que el país no torni als Estats Units d’Amèrica tot el petroli, terres i altres actius que ens van robar en el passat.”
“Hi teníem molt petroli, allà. Com ja sabeu, van expulsar les nostres empreses del país, i ara volem tornar-hi”, explicà fa poc el president nord-americà.
Tanmateix, la realitat és una altra: les empreses nord-americanes no van posseir mai petroli ni terres a Veneçuela, el país amb més reserves provades de cru del món; tampoc no és cert que el govern les expulsés mai del país.
“L’afirmació que Veneçuela ha robat petroli i terres als Estats Units és infundada”, explica Francisco Rodríguez, economista veneçolà de la Universitat de Denver (Estats Units).
En realitat, la nacionalització del petroli del país no fou sinó la culminació de dècades de campanya –tant per part de governs progressistes com de conservadors– per a brindar sota el control del govern un sector que el dictador militar Juan Vicente Gómez, que governà Veneçuela del 1908 al 1935, havia lliurat a interessos estrangers sense demanar pràcticament res a canvi. En el moment de la mort del dictador, l’any 1935, solament tres empreses controlaven un 98% de la producció al país, que en aquell moment era el segon productor i el principal exportador de petroli del món.
Els successors de Gómez provaren repetidament de reforçar el control del govern veneçolà sobre l’economia del país, que el dictador havia lliurat a interessos privats. El 1943, durant la presidència d’Isaías Medina Angarita, les autoritats aprovaren una llei que obligava les petrolieres estrangeres a cedir la meitat dels beneficis al govern. Un pacte signat el 1958 atorgà als principals partits polítics accés a part dels beneficis de la producció de petroli.
Quan el parlament veneçolà començà a debatre la possibilitat de nacionalitzar el sector, l’any 1975, “la sort ja havia estat tirada”, segons que explica Rodríguez.
“El govern sabia que ningú no posaria traves a la nacionalització, perquè als Estats Units li interessava molt més que Veneçuela continués essent un productor de petroli relativament barat que no pas córrer el risc que la producció petroliera del país es desplomés”, explica. Això, continua, significà que la nacionalització fou “relativament poc controvertida”.
Veneçuela, de fet, no fou –ni de bon tros– el primer país a nacionalitzar la seva indústria petroliera. Anteriorment, països com ara Mèxic, el Brasil i l’Aràbia Saudita ja havien nacionalitzat el seu sector petrolier, sovint a costa dels interessos dels grans productors nord-americans.
Gegants petroliers nord-americans com ara Exxon i Mobil –que es fusionaren l’any 1999– i Gulf Oil –que es convertí en Chevron l’any 1984– foren dos dels grans damnificats per la nacionalització del petroli veneçolà, com també l’holandesa Shell. Aquestes tres empreses –que gestionaven més d’un 70% de la producció de cru a Veneçuela l’any 1976– perderen, si fa no fa, uns 5.000 milions de dòlars a causa de la nacionalització, però tan sols foren indemnitzades amb 1.000 milions de dòlars cadascuna.
Tanmateix, cap d’aquestes empreses no demanà una indemnització més alta, segons que explica Rodríguez, perquè consideraren que “no tenia sentit insistir més”. El 1976, diu, “no hi havia mecanismes legals que permetessin a les empreses de dur aquesta mena de casos davant la justícia”. El 1991, un tractat bilateral d’inversió entre Veneçuela i els Països Baixos creà un mecanisme legal perquè els inversors poguessin demandar un govern estranger per tracte injust. Aquesta mena de casos solen resoldre’s davant mitjancers privats, i no pas als tribunals.
El gener del 2007, Chávez impulsà la nacionalització de la indústria de gas de Veneçuela com a part del pla del seu govern per a redistribuir la riquesa natural del país i transformar-lo en una economia socialista.
ExxonMobil i ConocoPhillips demanaren una indemnització fins de 40.000 milions de dòlars en canvi de cedir el control de les operacions a la faixa de l’Orinoco. Unes quantes petrolieres, incloent-hi Chevron i l’espanyola Repsol, continuaren operant al país després d’arribar a un nou acord amb el govern veneçolà. Avui dia, Chevron és l’única petroliera nord-americana encara en actiu a Veneçuela.
El 2012, la Cambra de Comerç Internacional dictaminà que Caracas havia de pagar una indemnització de 908 milions de dòlars a ExxonMobil per la nacionalització, una xifra inferior als 1.000 milions que havia ofert el govern veneçolà; l’any 2018, el tribunal dictaminà que a ConocoPhillips li corresponia una indemnització de 2.000 milions de dòlars. El 2019, el Banc Mundial dictaminà que Veneçuela havia de pagar 8.700 milions de dòlars a ConocoPhillips en concepte d’indemnització; cinc anys abans, el banc havia sentenciat que Caracas devia 1.600 milions de dòlars a ExxonMobil en concepte d’indemnització.
Anys més tard, Veneçuela continua sense abonar aquestes indemnitzacions. La hiperinflació, la corrupció i les sancions nord-americanes continuen passant factura a l’economia del país. Sota el govern de Nicolás Maduro, les exportacions de petroli s’han reduït considerablement, i han passat entre tres milions de barrils diaris i quatre a no més de 900.000; la majoria d’aquestes exportacions van a parar a la Xina.
El govern Trump ha acusat Maduro d’emprar els ingressos derivats de l’exportació de petroli per finançar el tràfic de drogues. Maduro ha titllat aquestes acusacions de bel·licisme.
“Els nord-americans construïren la indústria petroliera de Veneçuela amb suor, enginy i esforç”, escrigué fa poc Stephen Miller, sots-cap de gabinet i assessor de seguretat nacional de Trump, en una publicació a X. “L’expropiació tirànica [del sector petrolier veneçolà] fou el robatori de riquesa i recursos nord-americans més gran de la història.”
Rodríguez, per la seva banda, explica que la postura de Washington “no té ni cap ni peus”.
“És un argument una mica estrany”, diu. “Imagina’t que em deus diners, et denuncio i la justícia t’obliga a pagar. Tu comences a fer els pagaments i, aleshores, t’imposo sancions, impedeixo que continuïs pagant-me per la força i, tot seguit, t’acuso d’haver-me robat.”
El 10 de desembre, l’exèrcit nord-americà capturà l’Skipper –un petrolier completament carregat que operava sota una falsa bandera guyanesa, i que ja havia estat sancionat pels Estats Units– mentre salpava de Veneçuela amb rumb a l’Àsia. Pocs dies després, les forces nord-americanes interceptaren un altre petrolier.
Neil Atkinson, ex-director de la divisió petroliera de l’Agència Internacional de l’Energia, explica que, si es manté, el blocatge posarà en risc greu l’estabilitat financera del govern veneçolà, atès que el país és molt dependent dels ingressos derivats de les exportacions de petroli.
A curt termini, diu Atkinson, les implicacions del blocatge són “molt i molt greus” per a Veneçuela. “Amb el pas del temps, l’impacte s’anirà agreujant”.
Segons els càlculs d’Atkinson, el país depèn d’un grup relativament reduït d’embarcacions per a fer arribar el petroli al mercat internacional. Un blocatge de no més de trenta d’aquests petroliers, explica, podria tenir un impacte devastador per al país.
Sigui com sigui, continua, és poc probable que la crisi tingui un impacte significatiu en el mercat mundial del petroli, atès que l’oferta de combustible continua superant la demanda. “Si els Estats Units volen posar bastons a les rodes del sector petrolier veneçolà, ara tenen l’oportunitat perfecta per a fer-ho sense posar en risc l’estabilitat del mercat”, explica.
L’impacte d’un blocatge total seria insignificant fins i tot per a la Xina, el consumidor principal de petroli veneçolà. El veneçolà, explica Atkinson, no representa més que una petita fracció de les importacions de petroli de la Xina.
“Els xinesos són realistes per sobre de tot”, diu Atkinson. “Saben que podran substituir aquests barrils.”
Karen DeYoung i Samantha Schmidt han contribuït en aquest article.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
