The Washington Post · Andrea Hernández Briceño, Terrence McCoy i Ana Vanessa Herrero

Carayaca, Veneçuela. En una casa solitària prop del bosc, un home gran rebusca entre les restes de la seva vida. Hi ha el llit que ell i la seva dona van compartir durant dècades. Hi ha la trompeta que el seu fill tocava quan formava part de la banda de l’exèrcit. Hi ha la imatge descolorida d’Hugo Chávez, que fa una salutació militar amb la seva boina vermella.

Tot això, ara, ha passat a la història.

La seva dona és morta, víctima d’una malaltia que li va llevar la vida l’estiu passat. El moviment socialista que Chávez va encapçalar en el seu moment semblava haver perdut tant de llustre com la foto que Salvador Rodríguez, de 74 anys, sosté amb les mans calloses. I el seu fill –el noi que sempre li havia demanat l’opinió, que l’havia ajudat a superar l’angoixa per la mort de la dona– també li ha estat arrabassat, mort en una explosió durant l’operació nord-americana per a capturar el president veneçolà, Nicolás Maduro.

“En tinc aquí la cèdula”, diu, traient la targeta d’identificació de José Salvador Rodríguez, de 32 anys, que servia com a soldat de l’exèrcit veneçolà en el moment de l’atac.

Com moltes altres famílies empobrides de Veneçuela, els Rodríguez havien estat ferms creients en tot allò que Chávez i el chavisme els havien promès. En un país on les elits polítiques blanques controlaven la majoria del petroli i el poder polític, Chávez, un militar de carrera d’ascendència afroveneçolana, fou un dels primers a allargar la mà a persones com Salvador Rodríguez: negres, pobres, relegades al marge de la societat.

Després de ser elegit president, l’any 1998, Chávez va aprofitar l’auge del preu del petroli per a finançar programes socials per a veneçolans amb dificultats econòmiques a Tirima, l’enclavament boscós als afores de Carayaca on Rodríguez vivia amb la dona i el fill, i en molts altres llocs semblants del país.

El daltabaix del preu del petroli i la mort de càncer de Chávez, l’any 2013, van posar en perill el futur de la “revolució” socialista. El govern Maduro, el seu successor, s’ha vist esquitxat per la corrupció, el nepotisme, la incompetència i, també, les sancions imposades pels Estats Units contra el país.

Però Rodríguez hi va continuar creient. El seu fill, en José, també.

Servir l’exèrcit veneçolà –primer al Batalló Bolívar i després com a soldat d’infanteria formal– havia donat un propòsit al seu fill. A en José li encantava la música, de la salsa al reggaeton, una passió que vehiculava tocant la trompeta a la banda de l’exèrcit. A final del mes passat, Rodríguez es va oferir voluntari per cobrir un torn, en part perquè volia recollir una cafetera que havia guanyat en una rifa, però sobretot perquè era així.

“Un heroi de la pàtria”, diu Rodríguez.

El 31 de desembre al matí, quan se’n va anar al seu torn en una base militar al nord de Caracas, prop del mausoleu de Chávez, es va acomiadar del pare i li va prometre que tornaria a casa per commemorar els cinc mesos de la mort de la mare, la setmana següent.

Dos dies després, Rodríguez es va despertar amb un gran flaix. La primera cosa que va pensar va ser que a fora queien llamps i trons. Va treure el cap per la porta i no va trigar a veure que anava errat: després de setmanes d’expectació i incertesa, mentre l’armada nord-americana acumulava efectius davant la costa veneçolana, per fi havia començat. “La guerra a Veneçuela”, recorda haver-se dit.

Va tornar al llit i, resant perquè “no passés res”, va tornar a adormir-se.

L’endemà, Rodríguez es va assabentar que alguns soldats veneçolans havien mort durant la captura de Maduro, però tan sols va començar a preocupar-se pel seu fill quan va veure que no tornava del seu torn. Preocupat, va trucar a un soldat amic d’en José.

“És el pare d’en José?”, li va preguntar la veu a l’altra banda del telèfon.

“Sí”, li va respondre.

Hi va haver una pausa.

“En José és mort.”

Rodríguez va notar una fiblada al pit i es va desmaiar, segons que explica. El van portar a l’Hospital de Carayaca, on els metges temien que el xoc per la mort del fill el matés. La pressió arterial se li havia disparat per sobre de 200.

“Escolti’m”, recorda que li va dir el metge. “Hem d’abaixar-li la freqüència cardíaca perquè, si no, es pot morir. S’ha de calmar.”

Rodríguez va trigar uns quants dies fins a acumular prou coratge per a visitar la base. Un comandant li va dir que, la nit en què havia mort, en José havia demostrat un coratge extraordinari. Amb les explosions il·luminant el cel de Caracas i quan ja era ben clar que els nord-americans atacaven, molts soldats es van negar a abandonar la defensa de la base, al·legant dolors i molèsties. Però en José no va dubtar ni un segon.

“Va dir: ‘Jo hi aniré. Donaria la vida per la pàtria'”, recorda Rodríguez que li va explicar el comandant.

El funeral, diu, va ser preciós. L’exèrcit li va retre tots els honors. El comandant, explica, va haver-lo d’aguantar perquè no caigués defallit.

“Vaig plorar fins que no em van quedar llàgrimes”, diu.

A casa seva ara impera el silenci. El televisor, que tant havia vist amb en José, roman apagat. L’ordinador on sovint havien mirat films, també. A la cuina, on Rodríguez havia preparat àpats elaborats per a la seva dona i fill, tot és al seu lloc.

L’home mira l’arbre de Nadal. Continua a la sala d’estar, dues setmanes després de la fi de les festes. Rodríguez, explica, no va voler celebrar Nadal, no sense la seva dona. Però en José, recorda, li va dir que alguna cosa havien de fer, de manera que van decidir de comprar un arbre.

Ara, Rodríguez diu que no se’n vol desfer. No encara, si més no.

Helena Carpio, de Caracas estant, ha contribuït a aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb