Consternació per la venda en secret i amb ombres de ‘L’home desesperat’ de Courbet a Catar

La reaparició de L’home desesperat, l’autoretrat més famós de Gustave Courbet, ha trasbalsat el món cultural francès. El quadre, una de les icones absolutes del realisme del segle XIX, s’exposa aquestes setmanes al Museu d’Orsay de París després de gairebé dues dècades fora del circuit públic. Però la tornada ha vingut amb una revelació inesperada: l’obra ja no és francesa. Ara pertany als Museus de Catar, és a dir, a l’estat catarià, que l’ha adquirida en secret.

La notícia ha causat consternació entre historiadors de l’art, associacions de defensa del patrimoni i una part del sector cultural, que denuncia l’opacitat de l’operació i el tracte excepcional concedit a l’emirat. L’home desesperat no és una obra qualsevol: pintada entre el 1844 i el 1845, quan Courbet tenia tot just vint-i-cinc anys, s’ha convertit amb el temps en un símbol universal de l’artista modern, atrapat entre la rebel·lia, la lucidesa i l’angoixa.

Una reaparició inesperada després de vint anys d’absència

L’última vegada que el públic francès havia pogut veure el quadre va ser el 2008, en una gran retrospectiva dedicada a Courbet que va passar pel Grand Palais de París, a més del Metropolitan Museum de Nova York i el Museu Fabre de Montpeller. Abans d’això, l’obra feia dècades que apareixia de manera molt esporàdica. Durant anys, va romandre oculta en mans privades, fins i tot guardada en una caixa forta d’un banc.

A l’octubre, L’home desesperat va reaparèixer a Orsay en un acte que havia de ser un homenatge al recentment desaparegut Sylvain Amic, director del museu i un dels grans especialistes en Courbet. La sorpresa va ser majúscula quan, en aquell mateix acte, es va fer públic que el propietari de la pintura era Qatar Museums, l’organisme que gestiona les grans col·leccions de l’emirat.

Al costat de la ministra de Cultura francesa, Rachida Dati, i de Brigitte Macron, la xeic Al-Mayassa bint Hamad al-Thani –germana de l’emir i presidenta dels Museus de Catar– va posar davant els fotògrafs. Aquella imatge va simbolitzar, per a molts, una operació de diplomàcia cultural tan efectiva com incòmoda.

Una venda discreta, excepcional i gairebé invisible

Com va passar una de les obres més emblemàtiques de l’art francès a les mans d’un estat estranger sense que transcendís públicament l’operació? És una de les grans preguntes que encara avui no tenen una resposta clara. Se sap que l’obra sempre havia estat en mans privades i que, cap al 2012, el propietari va encarregar de trobar-ne un comprador. Segons testimonis recollits posteriorment, aquella família no volia que el quadre acabés ni a Catar ni a l’Aràbia Saudita. Malgrat això, la pintura va acabar en mans dels Museus de Catar en una data i per un import que no s’han fet públics. Ni la institució catariana ni les entitats que van intervenir en l’operació no han volgut aclarir qui va vendre el quadre ni en quines condicions exactes.

Durant més d’una dècada, L’home desesperat va desaparèixer del radar públic. L’estat francès no en va descobrir el nou propietari fins que Catar va comunicar la voluntat de treure l’obra de l’estat. D’acord amb la legislació francesa, una obra d’aquesta importància hauria d’haver passat pel procediment habitual de certificació d’exportació. L’estat podia haver-ne impedit la sortida declarant-la “tresor nacional” i obrir un termini per a adquirir-la. Però no va passar. En lloc d’això, el Ministeri de Cultura francès va negociar amb Catar un acord: el quadre quedarà exposat al Museu d’Orsay com a mínim cinc anys, amb una autorització d’exportació temporal, i posteriorment volarà cap a Doha, on s’exhibirà al futur Art Mill Museum, previst per al 2030. Després, segons les parts, l’obra “viatjarà regularment” entre París i Doha. Els detalls de l’acord són confidencials. La manca de transparència és precisament un dels aspectes que més han indignat els defensors del patrimoni. Alguns denuncien que França ha evitat un conflicte diplomàtic amb Catar en canvi d’acceptar una solució jurídicament fràgil, que pot acabar sortint molt cara si un dia l’estat vol recuperar definitivament l’obra.

Catar i la diplomàcia de les grans obres

La compra de L’home desesperat s’inscriu en una estratègia cultural molt clara de l’emirat. D’ençà de fa més d’una dècada, sota la direcció d’Al-Mayassa, Catar ha invertit sumes astronòmiques en art occidental per a situar-se com un actor central del mercat i del relat cultural mundial. El cas més conegut va ser l’adquisició dels Jugadors de cartes de Cézanne per una xifra rècord. Amb Courbet, Catar no solament compra una obra mestra, sinó també un símbol de la modernitat artística europea. El fet que el quadre es mostri primer a París permet de presentar l’operació com un gest de generositat cultural, però no esborra el malestar per la sensació que una peça clau del patrimoni francès ha canviat de mans sense debat públic ni capacitat real de reacció del mateix estat.