Vanessa Springora: “El cognom que portem és el primer graó del patriarcat”

La seva primera obra literària, El consentiment, va causar un terrabastall a l’estat francès. Era una denúncia a un dels seus intel·lectuals de referència. Vanessa Springora hi explicava que a catorze anys va tenir relacions amb el cèlebre escriptor Gabriel Matzneff, de cinquanta, i el control que aquell home va exercir sobre la menor. Un abús de poder que després servia per a nodrir les seves novel·les, en què es descrivien aquesta mena de relacions depredadores. Springora va decidir, mitjançant l’escriptura, d'”enxampar el caça­dor amb la seva trampa, tancar-lo en un llibre”, com va relatar en aquell moment. Amb aquests antecedents, esperàvem la segona proposta de l’autora, que arriba ara en català. El nom del pare (Editorial Empúries) és un llibre també d’autoficció, en què emprèn una recerca per a desemmascarar els orígens de la seva família paterna, arran d’una descoberta sorprenent. La mort del seu pare, l’any 2020, quan ella feia la promoció d’El consentiment, la va portar a una troballa fortuïta. En el caòtic apartament del difunt hi va trobar unes fotografies del seu avi vestit amb l’esvàstica nazi. A partir d’aquí, va emprendre un viatge cap a Moràvia per descobrir els periples de l’avi fins a arribar a França. El seu cognom fruit d’un canvi –Springora, abans Springer– va augmentar les seves sospites sobre l’estrany recorregut de l’avi. Aquest pretext la féu estirar el fil de la història del feixisme i del patriarcat a Europa.

Ens trobem al pati d’una llibreria de Barcelona, on comencem parlant dels mosquits que poden amenaçar la comoditat de la conversa.

—Dieu al llibre que sempre us demanen pel cognom, que no és gaire francès ni gaire comú. “Springora” desencadena una reflexió sobre els vostres orígens. El nostre cognom és més important que no ens pensem?
—Sí, és per això que estructuro el llibre entorn de la qüestió del nom. El nom del pare, el cognom –nome de famille, en francès–, que no és ben bé igual. També els noms manllevats i el nom propi que significa la primera presa de subjectivitat i el fet de posar-se una mica al marge de la història col·lectiva. Parlo del patriarcat en una perspectiva feminista perquè el cognom és el primer graó del patriarcat. El pare és el patriarca i el propietari de la família. El que ha donat el nom tradicionalment perquè tant la dona com els fills li pertanyen. Crec que parlar de cognoms dins el patriarcat implica reconèixer que les dones no hem tingut mai un nom propi. No aconseguirem de sortir d’aquest sistema fins que no ens donem aquest nom, fins que no ens rebategem.

—El cognom, en el vostre cas, serveix per a descobrir que l’avi va voler esborrar el passat, la fugida de la República Txeca i la participació en el moviment nazi.
—El cognom ens porta a aquesta idea de llinatge, de patrimoni. Funciona amb un eix de verticalitat amb els nostres descendents i un eix d’horitzontalitat a l’hora de parlar de les nostres característiques geogràfiques o regionals. No sé si aquí us passa, però a França pel cognom pots saber si una persona és bretona o provençal, si és del nord o del sud. Després hi ha els cognoms estrangers, que, és clar, també és tot un tema. Amb els canvis de grafia que ha tingut un cognom en el curs de la història, podem veure els processos migratoris o els trajectes que ha seguit un individu. Això em sembla molt interessant.

—Dieu al llibre: “Els objectes viuen més que les persones.” Els cognoms també?
—El cognom acaba essent una cosa que està per sobre de nosaltres, i a mi em va sorgir la pregunta: “Què en faig, d’això?” Crec que el cognom ens vincula a una comunitat concreta i ens inspira una lleialtat a aquesta comunitat. I això ens pot portar a prendre un seguit de decisions. Ara a França, on és molt present el genocidi de Gaza, veig com la gent que porta un cognom àrab i la que en té un de jueu estan enfrontades, no poden mantenir un diàleg ni comunicar-se sense posar-se en qüestió. Per tant, un cognom implica moltes coses. Per exemple, aquesta ceguesa de la fidelitat cap al cognom i tot allò que significa. Crec que és important de poder prendre distància sobre aquesta obligació de lleialtat. Això intento de destacar en el llibre.

—Expliqueu la mala relació amb el pare i les seves ínfules de grandesa tot i viure en condicions molt precàries. De fet, és el punt de partida de la vostra recerca. El començament va ser fruit de l’atzar?
—Va ser una casualitat total, fruit de la mort del meu pare. Si no fos perquè el meu pare va morir, jo no hauria pogut accedir mai a aquell pis, no hauria trobat aquelles fotografies i no hauria començat mai aquesta investigació. Sí que és veritat que vaig començar a fer-me preguntes de molt jove, cap a vint-i-cinc anys, sobre els orígens del meu nom i de la meva família. Però hi havia l’obstacle de la llengua i també que abans de la caiguda del mur de Berlín no es podia viatjar als països de l’Est. Jo m’ho prenia com un senyal que no era el moment. Però el fet més important és que, mentre el meu pare era viu, jo mai no m’hauria donat permís per a començar tota aquesta investigació.

—Agafeu la vostra història per fer arqueologia íntima, però també política. Sembla que és una escriptura molt terapèutica.
—He de dir que no crec en l’escriptura per a guarir traumes. Per a això, ja faig teràpia! Però l’escriptura sí que serveix per a fer-se preguntes, per a qüestionar-se coses, i al final la meva manera d’escriure és aquesta.

—Quina diríeu que és la vostra manera d’escriure?
—De fet, encara no sé del tot quina és la meva manera d’escriure. Només he escrit dos llibres. Ja t’ho aniré dient. Però sí que m’atreu molt la idea de portar temes universals cap a llocs molt personals. La literatura sempre ho ha fet, això. Jo escric així perquè és el tipus de literatura que llegeixo i que m’agrada. Sempre m’ha interessat l’autoficció i el relat autobiogràfic, que a França té una tradició molt historiada, començant pel Renaixement, amb Montaigne; després Rousseau; al segle XX, Proust i autors que a França són conegudíssims, com Marguerite Duras. El meu llibre preferit de Duras és El dolor, una història de la guerra molt personal. Com que aquesta és la literatura que m’agrada, també escric així de manera espontània. Això no vol dir que no m’agradi la ficció o la novel·la. Potser algun dia faré una novel·la totalment inventada, però, ara per ara, no és el que m’atreu!

—Al llibre parleu de l’avi Josef, que va voler esborrar el seu passat nazi una vegada convertit en ciutadà francès, i que el vostre pare, Patrick, també va amagar un altre fet, en aquest cas, que era homosexual. Dieu que és una història sobre coses no dites…
—M’agrada molt que us hàgiu fixat en aquesta dimensió de l’homosexualitat. És un tema que recorre el llibre de cap a cap. En aquest llibre parlo de la masculinitat i com es constitueixen les identitats dels homes. Jo mateixa tinc un fill i és una cosa que vaig pensar molt des del principi: quins valors li volia transmetre? Em vaig preguntar com es fa per criar un nen feminista. I, sens dubte, l’homosexualitat del meu pare em va permetre d’entendre moltes coses, per exemple, el patiment que li devia haver causat la negació de la seva identitat profunda durant tota la vida. Crec que va ser un dels grans drames de la seva existència, també vinculat amb la història de la Segona Guerra Mundial. En aquesta guerra moltíssims homosexuals van ser deportats i això té relació amb els règims autoritaris d’avui dia, que segueixen aquesta deriva retrograda. Posen el gènere i l’orientació sexual en el punt de mira. Em sembla molt fort que Trump i Putin hagin convertit la qüestió LGTBIQ+ en un puntal de les seves polítiques. Això sorprèn molt. Vaig llegir un llibre fa poc, que no sé si s’ha publicat ací, escrit per un jove rus, Serguei Xikàlov, que va haver de fugir de Rússia. El llibre es diu Espècies perilloses. Ell parlava d’aquell parèntesi entre l’esfondrament de l’URSS i l’arribada de Putin al poder, en què la comunitat homosexual russa es va pensar que podrien arribar a viure com a Occident, amb llibertat. Però quan Putin arriba al poder es comencen a criminalitzar les persones sobre la base de la seva sexualitat, i es consideren extremistes polítics. A mi això em sembla preocupant, esfereïdor.

—Veieu una clara analogia entre totes dues èpoques?
—Sí, en la primera crema de llibres que va organitzar Hitler hi havia un total de 92 títols, entre els quals hi havia el llibre d’un sexòleg austríac que parlava de les identitats trans. I, de fet, és interessant, perquè moltes persones trans m’han explicat que entre els homosexuals deportats a la Segona Guerra Mundial hi havia moltes persones trans, tot i que en aquell moment no se’n va dir així. És una història que ha estat totalment esborrada i invisibilitzada. Ara vivim aquest canvi reaccionari després d’una època en què les persones trans han pogut transicionar amb unes garanties humanes i mèdiques. Estem tornant enrere en el temps molt de pressa!

—Dieu al llibre que una amiga us va dir: “Què en trauràs, de dir que tenies un avi nazi?” Quan us poseu a escriure, penseu en l’impacte que tindrà el que dieu a la vostra vida? Em refereixo també al vostre primer llibre, El consentiment.
—Crec que tothom entén que no és responsable del que ha fet la seva família. En aquest cas, del que va fer el meu avi. Evidentment, jo hauria preferit de néixer en una família d’herois de la resistència, però no ha pogut ser. Tot el que he descobert m’explica la vergonya amb la qual va viure el meu pare tota la vida, per una banda, per la seva sexualitat, però també pels seus orígens familiars. Era una motxilla molt pesada de portar! Durant molts anys he estat una persona molt tímida que preferia ser a l’ombra. Després d’haver fet una anàlisi en profunditat d’aquesta vergonya, que a més és un títol d’un llibre d’Annie Ernaux, em vaig adonar que durant molts anys jo vaig portar la vergonya dels altres. En un moment donat, vaig decidir de desfer-me’n, fer tota aquesta feina d’introspecció i recollida d’informació. Ara em dono el dret de deixar de portar aquesta vergonya. Ara mateix, més que la meva pròpia història, el que em preocupa és la història del meu fill.

—Per què?
—El meu fill té un cognom jueu que ens parla dels progroms de principi del segle XX a Romania. Per una banda, té un besavi que va sobreviure a la persecució dels jueus i, per una altra, un besavi nazi. Crec que és important que a l’hora de gestionar aquest patrimoni tingui el màxim d’informació per no repetir aquests patrons i aquests cercles viciosos. Aquests silencis que al final van acabar destruint el meu pare. És difícil de conviure amb una identitat múltiple que a més és contradictòria. Però crec que és un aprenentatge de la complexitat de la història col·lectiva. I de la complexitat de l’ésser humà, que mai és del tot blanc o del tot negre.

—Al llibre parleu de la guerra d’Ucraïna, però suposo que pel moment en què va ser escrit no abordeu la invasió d’Israel a Gaza.
—És cert això que dius. Vaig acabar el llibre just quan va començar el genocidi a Gaza. I crec que la lliçó que n’hem de treure és: “Què passa quan tenim un govern d’extrema dreta?” Si algú és pregunta què passaria al seu país amb un govern d’extrema dreta, tenim l’exemple d’Israel. Israel s’ha tornat un poble genocida. Crec que és una cosa que tothom hauria d’aprendre. Haver estat víctima en cap cas no t’immunitza per a convertir-te en botxí, tard o d’hora. Fa poc vaig signar un manifest escrit per un autor palestí, que està refugiat a França, per a denunciar els assassinats d’escriptors palestins. No es tracta del fet que les vides dels escriptors valguin més, però els escriptors representen la memòria del poble i matar-los esborra el rastre de la història d’aquest poble. Si s’assassinen els escriptors, ja no quedarà ningú que pugui explicar la història d’aquest poble. De la mateixa manera que a la premsa ara li deneguen l’accés a Gaza, com més va hi ha menys gent que pot explicar què hi passa. Vaig signar aquest manifest en un moment especialment dur perquè acabava d’escriure aquest llibre que parlava de l’extermini de jueus, però també que comprèn l’extermini del poble romaní i dels homosexuals. Em dol que es cregui que aquest llibre conté cap mena de missatge judeòfil, perquè no és així, en absolut.