Vall Clara: “Joan Manuel Serrat va ser qui va posar més diners per a l’Avui”

La diada de Sant Jordi del 1976 sortia l’Avui, el primer diari en català després de la República. En ocasió dels cinquanta anys d’història, el diari ha engegat aquesta pàgina web per donar veu als milers d’impulsors del diari, gent que d’ençà del 1970, en ple franquisme, va aportar diners per fer-lo possible, a banda una edició especial per Sant Jordi, una exposició al Palau Robert de Barcelona i un concert a Badalona. Demà dimecres es fa l’acte institucional a l’Auditori de Barcelona, amb la presència de tots els presidents de la Generalitat vius (menys Pasqual Maragall) i de tots els presidents del parlament, juntament amb treballadors i impulsors del diari. Avui, VilaWeb publica una entrevista al director actual, amo i articulista, Joan Vall Clara. Un home que durant anys havia vist l’Avui com la competència (Vall Clara dirigia el Punt), però que el 2009 va encapçalar la fusió de totes dues capçaleres.

—Quina valoració en feu, de la sortida de l’Avui ara fa mig segle?
—Doncs que l’Avui no era una cosa de la burgesia. L’Avui era una cosa molt transversal, molt de país. Per exemple, a Girona, qui convocava les reunions era en Nic, l’ex-batlle d’Arbúcies [de la CUP]. Per tant, era molt transversal. Aquells anys hi havia Serra d’Or i Estel, però un diari en català no hi era. A Calonge, l’impulsor era el meu veí de casa, que es va morir ara fa poc, amb cent anys i escaig, que va fer de fariner i després es va posar a fer de manobre.

—Per a tirar endavant el projecte hi va haver 34.000 persones que hi van posar diners per mitjà d’una figura medieval: eren comptepartícips. Per què es va recórrer a aquesta figura?
—Per no complicar gaire el procés burocràtic. Si muntaves una societat, agafaves socis i anaves al notari, la cosa era complexa. Però també perquè, com ha demostrat Jordi Panyella anant a l’arxiu a Madrid, perquè així feies una mica de defensa i la gent no estava tan exposada com els accionistes. L’Avui va sortir el 1976, però pensa que es mobilitzaven d’ençà del 1970! Poble a poble. I es trobaven amb coses com ara: “Avui no ho podem fer perquè la Guàrdia Civil no ens deixa.” D’ençà del 1970, pagaven diners a una gent que deia que un dia sortiria un diari en català. Una gent amb historial, eren la gent dels fets de Palau, de la llibreria Ona, d’Edigsa [Jaume Vilalta, Josep Maria Puig i Salellas, Josep Espar i Ticó, Enric Cirici…].

—Qui hi posava diners, per exemple?
—De la part de números que hem trobat (més o menys, la meitat), Joan Manuel Serrat va ser qui en va posar més. Hi va posar 100.000 pessetes de l’època. No hi hem pogut parlar perquè ara no té ganes de parlar d’aquestes coses, però això ho hem provat. I té una explicació: en Serrat ja era algú, que tenia diners i estava per aquestes històries, com hi estava tot el país. I acabava de fer cèntims amb Edigsa. Hi insisteixo: parlem de gent que el 1970 posava diners perquè un dia hi hagués un diari en català. L’Avui va ser una operació que va afectar, amb noms i cognoms (via comptepartícip, subscriptor, accionista o en l’ampliació de capital que es va fer), més de 70.000 o 80.000 persones, no 34.000. Ho sento, però 70.000 o 80.000 persones posades en un únic projecte l’any 1970 és una brutalitat immensa.

—Quants n’hi ha de vius, dels 34.000?
—No ho sabem. Aquí hi ha una altra cosa, que és la memòria. “Aquest és el paper que van donar en el seu moment al meu pare, que es va morir l’any passat, però el tenia penjat”, ens diu gent.

—Quins periodistes i directors en destacaríeu, d’aquests cinquanta anys?
—Els primers directors, en Cadena i en Faulí, són dos elements essencials, però voldria recordar molt Jordi Maluquer. Segurament, una de les coses que hem fet malament són les relacions entre mitjans que més o menys defensàvem el mateix. Doncs ell no va tenir cap problema a venir a ajudar-nos a organitzar el Punt. I després, és clar, és molt destacable l’aportació de l’Espinàs. Diria que és la més destacable. Encara que més tard se n’anés a El Periódico.

—Què ha significat el diari Avui per a Catalunya?
—El començament d’un nou moment. És el moment en què el país s’obre a uns hàbits democràtics diferents i a uns hàbits culturals diferents.

—Hi ha un munt d’artistes que van ajudar a fer créixer l’Avui. N’hi ha, fins i tot, un fons al Museu Nacional i al de Girona.
—Ja fa molts anys que se’l va quedar la Generalitat com a pagament d’una part del deute. Hi ha pintures de Dalí (deien que no, però n’hi ha), hi ha Picasso, hi ha Tàpies, hi ha Miró, hi ha Cuixart, hi ha el bo i millor. Tothom hi va fer una aportació.

—L’any 2009 el Punt, on éreu vós, va comprar l’Avui. Vau comprar la competència, diguem-ho així. Un diari que havíeu dit que era la vostra “bèstia negra”.
—Ho expliquen els mateixos directors: durant molts anys no se sabia d’on arribaven els diners, però hi arribaven. No se sabia com es pagaria aquell mes, però es pagava. No vull dir que era Convergència ni tampoc que era Pujol, però era un sistema que ho adreçava tot cap a l’Avui. I els altres, que no existíem? Recordo una reunió de mitjans locals, a veure si aconseguíem pressionar la Generalitat perquè ens tractés una mica com ens mereixíem. Fins que va arribar un moment que van considerar que l’Avui era un llast pels diners que devia a Hisenda. Rodrigo Rato (PP), que en sabia un niu, amb això sol ja va arrencar moltes coses de la Generalitat.

—Rodrigo Rato feia servir el deute de l’Avui com a balança política?
—És clar, tenien deute. I és quan el famós pinyol de Convergència va dir: “Ja n’estem tips. Volem negociar unes altres coses i no podem perquè el president no vol tancar l’Avui.” Després d’aquesta conversa va ser quan vaig dir: “Si s’ha de tancar, digueu-nos-ho, perquè per mi no es pot tancar.” Pasqual Maragall ens va cridar un dia i ens va dir: “Veig a venir que ho deixen preparat perquè, si sóc president de la Generalitat, hagi de carregar el mort de tancar l’Avui. I no ho faré.”

—Per què no ho volia fer?
—Perquè considerava que l’Avui era una eina de país. Nosaltres no el podíem comprar, en aquell moment, i va ser quan hi van entrar Godó, Planeta i l’Institut Català de Finances (ICF). I anys després és quan ens van dir: “Encara el voleu?” I aleshores el vam comprar.

—Per què el Punt va comprar l’Avui? Per una qüestió de país o per una qüestió també econòmica?
—Totes dues coses. I ja sabíem que es preparava l’Ara. Vaig tenir una reunió en què em van dir que, si fèiem segons què, l’Ara no sortiria. Primer, com voleu que participi en un acord perquè no surti un diari en català? Si els vull tots en català! Però crec que, del punt de vista de la llibertat editorial, com més diaris hi hagi, millor. També tots sabem que si els diaris no tenen capacitat de gestió econòmica ni independència econòmica, al final acaben essent un problema. I s’ha de dir que els anys de Planeta, de Godó i l’ICF, la gestió econòmica havia estat impecable. Diners que es perdien, diners que s’hi posaven. S’hi van posar 32 milions. Nosaltres no vam comprar deute, aleshores. Però el diari perdia 4 milions d’euros l’any, per això el van deixar. Si no, de què?

—A la primera redacció del diari Avui hi havia vint-i-quatre homes i dues dones. Ara deu ser al revés.
—Però no t’enganyis. Això, durant vint anys o vint-i-cinc, va costar molt. Ara, com a molt, ens movem en un punt o dos de diferència entre els articles d’opinió publicats per homes i els publicats per dones. Hem suat tinta. Hem hagut de dir a opinadors homes: “Ho sento molt, m’agrada què fas, però et tocarà un article cada quatre mesos.” Per què he de dir a Santiago Sobrequés, que escriu al diari d’ençà del primer número, que ara no pot escriure tant perquè els altres són llocs que he de buscar per a dones? Sobrequés hi era al primer número i encara avui hi escriu.

—Fareu cinquanta anys més?
—Sí. Jo no, que no em toca, però el projecte sí. No em facis dir com. Tirarem endavant. Crec que el paper aguantarà molt més que la gent no es pensa. El 2040 quedarà molt poc paper, però si es fa què cal fer, crec que hi ha possibilitats perquè el món del paper subsisteixi. El problema és com aconseguim la independència econòmica, perquè sense independència econòmica no hi ha independència editorial. I aconseguir la independència econòmica en paper és complicat.

—L’any 2024 em vau dir que el Punt Avui tenia 12.000 subscriptors. I ara?
—Sumant-hi els digitals, que no en tenim gaires, potser algun més i tot. Només de paper, just 10.000.

—I de facturació, 10 milions d’euros?
—Sí. Perquè hem fet el procés que tocava: en aquell moment, l’Esportiu encara anava pel seu compte. I la República també. I ara ho tenim tot junt.

—I teniu independència econòmica?
—Cada any torno allò que vaig pactar. Em vaig comprometre a tornar 5 milions dels 13 de deute en uns terminis que hem repactat. Ho acabarem de tornar el 31 de desembre del 2028. I dels altres diners, any a any, se’n quita una part. El 31 de desembre de 2028, l’empresa estarà neta de deute.

—Voldríeu dir alguna cosa que no us hagi preguntat? Res que penseu que sigui important i que no s’hagi dit?
—Personalment, el paper que m’hi ha tocat exercir és un orgull. Penso que això té sortida. Ens ha tocat d’estirar la tartana. I la tirarem endavant.