30.07.2025 - 21:40
Per a l’actual govern de València, format per PP i Vox, la ciutat ja no té nom. O, més exactament, per a ells el nom s’ha transformat en un nyap, aquesta cosa que ara pretenen: nom traduït, barra obliqua, nom amb l’accent canviat (Valencia/Valéncia). A això es dedica aquest govern agafat amb pinces (no oblidem que María José Català és a la batllia per molt poc marge i arran del suport de Vox): a canviar el nom de la ciutat, a castellanitzar-lo.
És obvi, però igualment cal assenyalar-ho: València és una ciutat que ha de fer front a una llarga llista de problemes que els dos anys de gestió de l’actual govern mantingut per un Vox en esperpèntica batalla interna han agreujat. Encapçala la llista el preu de l’habitatge, que es continua apujant i que continua maltractant els veïns, i que els expulsa. De fet, actualment València pateix una silenciosa mutació: cada any, uns quants milers de persones de rendes baixes o mitjanes-baixes, i molt especialment joves, han de cercar pis fora de la ciutat, mentre que, alhora, hi arriben uns quants milers de nous habitants de rendes mitjanes-altes i altes d’origen estranger (aquests, val a dir, no molesten la regidora de Vox imputada per delictes d’odi: per a ella, només els pobres són immigrants). És probable que aquesta mutació silenciosa tingui, també, efectes electorals: el perfil de vot de les persones que se n’han d’anar té ben poc a veure amb el dels qui vénen, cosa que potser explica que el PPox no vegi problema en una immigració que provoca augment de preus. Escric potser i no sé per què.
L’inventari de problemes s’acumula, i el model de ciutat que promou el PPox de María José Català l’agreuja: és la plaga dels apartaments turístics i la desaparició del petit comerç que ens transforma alguns barris en escenaris despersonalitzats per les franquícies; és una ciutat cada vegada més bruta que volen pensada per als cotxes i que reverteix obsessivament l’anterior política de prioritzar vianants, transport públic i bicicletes (és que València té un relleu veritablement amable per a l’ús civilitzat de la bicicleta!); és un consistori que persegueix la llengua pròpia i la fa fora dels espais públics (des del castellà sistemàtic dels ocupants de les institucions en els seus discursos fins al bandejament del valencià als concerts de la Fira de Juliol); és un govern que comparteix amb Mazón la negligència criminal en la seva no-actuació davant els avisos dels meteoròlegs per gota freda el passat 29 d’octubre, i que ha deixat igualment abandonades les víctimes i les pedanies afectades del sud.
En fi.
A què respon, per tant, a quina queixa o demanda, què soluciona la pretensió de canviar el nom a València? Llevat de la dèria antivalenciana de la camarilla de Vox, obsedits a fer-nos desaparèixer la llengua, no hi havia a la ciutat cap queixa ni demanda en aquest sentit. Ni tan sols, per tant, no ho han pogut encabir dins del tòpic (com a tal, sempre genèric i sempre fet servir contra les polítiques de país) aquell que diu “els problemes de la gent”. Però s’hi han dedicat amb fúria. S’hi ha dedicat: la batllessa que pretén projectar una imatge de dona moderna i liberal i blablabla recorre al més suat argumentari fatxa per tal de conflictivitzar artificialment el valencià (sí, supremacisme lingüístic de primer curs: el castellà és normal i el valencià, problema). Perquè ja li va bé i li encaixa; i perquè li alça una cortina de fum propícia que tapa la seva ineficàcia ja comprovada i el descontentament ciutadà, que, tal com indica el darrer baròmetre municipal, és cada vegada més alt; i perquè acontenta els aliats de Vox, que li aproven el pressupost.
La típica, rància, penosa maniobra.
La maniobra, val a dir, ha provocat una reacció unànime en contra des de tots els àmbits acadèmics i culturals i cívics (incloent-hi, és clar, la institució estatutàriament normativa que és l’Acadèmia Valenciana de la Llengua). Per això, l’equip de govern més fatxa que ha patit mai València (i ho escric a consciència, això) ha decidit que el termini d’al·legacions al despropòsit caigui precisament, oh sorpresa, a l’agost. I per això cal que entitats culturals i cíviques i sindicats i partits, i particulars també, presentin al·legacions (ni que sigui adherint-se simplement a l’informe de l’AVL) contra la barrabassada.
En tot l’afer de l’atac al topònim, a més a més, hi ha una qüestió que no sé si tenim prou en compte. Grapegen el nom de València, i el problematitzen, com fan sempre, i en aquest cas han trobat el col·laborador necessari (l’ego ressentit del personatge ja ha quedat ben retratat, no m’hi estendré) per poder dir que li canviaran l’accent (escric “per poder dir” perquè ja veurem si ho fan o no, això de l’accent, si, finalment, cometent una il·legalitat manifesta, se salten l’informe preceptiu de l’AVL). Però el fet és que, mentrestant, no parem atenció a l’altra part del nyap, la que sempre col·loquen primera i que volen única, que és la que no en du cap, d’accent, perquè han castellanitzat. Aquest és sempre l’objectiu real de l’extrema dreta espanyolista (quantes redundàncies) quan alça les banderoles del “valenciano auténtico”: reduir-ho tot al castellà.
A més a més de corruptes i antiintel·lectuals i racistes i degradadors de tot el que és públic i negacionistes de la ciència i classistes i de segur que em deixo coses… són antivalencians. Ser antivalencià forma part del paquet d’aquesta camarilla reaccionària que ens vol reduir el país a la seva condició, que ens el vol desfer.
I sí, és important que no se’n surtin. Aquesta obvietat que no hem de perdre mai de vista. Ens hi juguem el nom i, amb ell, tota una concepció de la ciutat i de la política.
