He decidit analitzar amb dades el present de les autores catalanes de literatura infantil i juvenil. I el present serà aquest primer quart de mil·lenni, del 2000 al 2024 –que el 2025 encara no ha acabat. M’he centrat en els set premis de més anomenada i dotació de la narrativa infantil i juvenil en català a obra inèdita, i n’he volgut extreure unes quantes xifres. 

Els premis més antics daten del 1963, i són els que dona(va) Òmnium Cultural per la Nit de Santa Llúcia, o sigui, el Folch i Torres de narrativa infantil i el Joaquim Ruyra de narrativa juvenil. Del 1981 daten els premis Enric Valor (narrativa juvenil) i Guillem Cifre de Colonya (narrativa infantil), l’un convocat des d’Alacant i l’altre des de Pollença (Mallorca). El 1984 l’editorial Cruïlla va convocar per primer cop el premi Vaixell de Vapor i el 1986 des de Girona la Fundació Prudenci Bertrana va engegar el premi Ramon Muntaner (narrativa juvenil). I el 1990 l’editorial Cruïlla va afegir-hi el premi Gran Angular (narrativa juvenil). En total són set premis que sumen 51.000 euros en dotacions cada any, repartides en set obres de set autors, si no és que es declaren deserts. Perquè els premis de narrativa infantil i juvenil de tant en tant es declaren deserts, les bases ho permeten:

—L’Enric Valor s’ha declarat algun cop desert, però del 2000 al 2024 no ha estat el cas. I de fet a hores d’ara ja se sap que l’any 2025 l’ha guanyat l’escriptor Jordi Colonques.

—El Folch i Torres ha estat declarat desert en quatre ocasions en el període que ens ocupa: 2002, 2008, 2017 i 2022. 

—El Joaquim Ruyra ha estat declarat desert dues vegades, el 2006 i el 2021.

—El Guillem Cifre de Colonya va ser declarat desert l’any 2001, i el 2016 hi va haver un premi ex-aequo. El del 2025 l’ha guanyat Xavier Margenat.

—El Ramon Muntaner va ser declarat desert l’any 2010, i ja sabem que el del 2025 l’ha guanyat l’escriptora Marta Minguella (de moment només una dona guardonada, aquest 2025).

—El Vaixell de Vapor va ser declarat desert els anys 2001, 2014, 2017 i 2021, i el 2002 no es va convocar.

—I el Gran Angular va ser declarat desert en cinc ocasions: 2002, 2003, 2009, 2010 i 2022. 

Tots aquests deserts poden tenir com a mínim dues lectures, la més positiva, si més no des del punt de vista del públic lector, és que es fa un toc d’atenció perquè el nivell dels originals rebuts ha baixat i el jurat s’estima més no premiar una obra que no estigui a l’altura, per no desprestigiar el premi. Abans de prendre la decisió, el jurat ho debat àrduament, perquè és evident que les editorials convocants no solen rebre amb alegria un premi desert. Però parlem de premis amb història, el més “jove” té 35 anys de trajectòria, i solen ser garantia de qualitat per al públic. L’altra lectura sol ser més preocupant, perquè és evident que als Països Catalans hi ha bons autors i autores de narrativa infantil i juvenil, però es presenten a aquests premis? No? Per què? Jo ho atribuiria sense cap mena de dubte al desprestigi que pateix la literatura infantil i juvenil a casa nostra –ja n’he parlat anteriorment.

En aquest primer quart de segle, dels 159 premis que s’han donat a obres de narrativa infantil i juvenil, 48 els han rebut dones, això és el 31,19 %. En euros: d’un import total d’1.137.000 euros, 336.000 euros han anat a parar a autores, o sigui: el 29,55 % del pressupost –la resta de dades les teniu en un quadre damunt d’aquest article. 

Ara no entro a valorar les dotacions dels premis, però 51.000 euros, que és el que sumen tots aquests guardons junts en un any natural, és un import que, dividit en 12 mesos i sense tenir en compte que faltaria aplicar-hi les retencions pertinents i que no tindríem paga doble, correspondria a un sou de 4.250 euros bruts, que amb una retenció del 15% d’IRPF serien 3.612,50 euros, però amb la condició que escriguis 4 novel·les juvenils i 3 novel·les infantils en un any i que amb aquestes 7 obres escrites en 12 mesos (pots dedicar un mes i mig a cada obra, no més) guanyis tots aquests premis, és clar. És un càlcul absurd però crec que té un punt d’aclaridor, per això l’he fet. 

Si ens fixem, per acabar, en les dades del quadre, veurem que el premi més paritari és el Joaquim Ruyra, en el qual el 43,48 % dels guardonats han estat dones en aquest primer quart del segle XXI. I el menys paritari seria el Gran Angular, que en vint convocatòries del premi només en dues ocasions l’ha guanyat una dona, i en tots dos casos ha estat la mateixa, l’escriptora Anna Manso. 

Manso no és l’única autora que repeteix, i de fet en la majoria de premis de narrativa infantil i juvenil els noms dels autors se solen repetir dins del mateix guardó: Lluís Prat, per exemple, s’ha endut el premi Folch i Torres tres cops (2014, 2019 i 2023); David Cirici, el Muntaner, dos cops (1986 i 2013); Antoni Dalmases, el Vaixell de Vapor, dos cops (1993 i 2005). I n’hi ha més. De dones repetidores, tenim Dolors Garcia Cornellà al Folch i Torres (1996 i 2000), Montserrat Galícia al Ruyra (1994 i 2004), Rosa Maria Colom al Cifre de Colonya (1991 i 2002), Lourdes Boïgues a l’Enric Valor (2007 i 2017), Lliris Picó a l’Enric Valor (2014 i 2023) i la ja esmentada Anna Manso al Gran Angular (2008 i 2016).

I com ho hem d’interpretar, això de repetir? Ganes de protagonisme? Seria la deducció més fàcil però també la més superficial i la més allunyada d’una realitat molt precària, la de l’escriptor de literatura infantil i juvenil, que si vol cobrar una quantitat raonable per un llibre ha de presentar-se a premis fins i tot quan ja és més que reconegut. Un autor de la qualitat i solvència de l’escriptor Antoni Garcia Llorca, per exemple, ha guanyat dos cops el Folch i Torres (1995 i 2003), dos cops el Cifre de Colonya (1997 i 2004) i dos cops el Vaixell de Vapor (2000 i 2003). I després què? Doncs s’ha dedicat a traduir i que jo sàpiga no li hem pogut llegir cap altra  novel·la de creació pròpia. En el cas de les autores, això de repetir és menys habitual, però tenim un cas com un cabàs que seria equiparable al de Garcia Llorca (i curiosament també es diu Garcia!). Dolors Garcia Cornellà ha guanyat dues vegades el Folch i Torres (1996 i 2000) i un cop el Joaquim Ruyra (2001), el Cifre de Colonya (2010), el Ramon Muntaner (2011) i l’Enric Valor (2012). El 2015 va guanyar el premi Barcanova (premi que no he inclòs a la meva anàlisi perquè va arrencar el 2002) amb la novel·la juvenil Diumenge al matí, al peu del salze, i des de llavors no li hem pogut llegir res més.

Si tornem a les xifres del període 2000-2024, però, el que queda clar és que som molt lluny de la paritat desitjada, i quan dic “paritat desitjada” ni vull dir que vulgui un 50%-50% matemàtic ni m’oblido en cap moment de la primera premissa que ha de tenir tot premi literari perquè sigui respectat: la qualitat literària dels guardonats. Ara bé, dit això, queda clar, d’una banda, que el terreny de la literatura infantil i juvenil és encara molt precari per als escriptors i sobretot les escriptores de casa, i que si no hi ha més dones guardonades en aquests set premis evidentment no és perquè els seus jurats prefereixin homes (els originals arriben amb pseudònim i plica tancada), sinó perquè s’hi presenten menys dones que homes. I un altre cop penso que el poc prestigi, el poc ressò a mitjans, la poca valoració des dels entorns acadèmics, hi tenen molt a veure, en aquesta baixa participació femenina en els premis literaris infantils i juvenils. 

I quedarien moltes més coses per comentar, com per exemple que d’aquests set premis, cinc duen nom d’home –és un detall, però quin detall. També podríem fixar-nos en les edats dels premiats i les premiades i treure conclusions a partir d’aquí, o fixar-nos en les editorials que els publiquen i valorar si totes tenen la mateixa força a mitjans i a llibreries per difondre les obres dels seus autors i autores. Però m’aturo, deixo aquí tot aquest eixam de xifres i torno a les lletres convençuda que en el segon quart del segle XXI veurem canvis significatius, en veurem només si cada cop som més els que ens prenem seriosament la primera literatura autòctona que llegeixen els que vénen després de nosaltres, per dir-ho amb una mica de pompa, ja que de pressupost anem justes.