Una reunió privada

La reunió entre el president Salvador Illa i el president Carles Puigdemont té una metàfora ben magra en aquell decorat on es van citar, minimalista i blanquinós, sense banderes, sense res més que quatre mobles d’oficina. Tot semblava buit, físicament buit, perquè de contingut real també ho era. No s’hi respirava cap densitat històrica. Cap transcendència. Una reunió que fa uns quants anys hauria estat titllada d’històrica i hauria omplert hores de tertúlies especials en acabar, ara s’esllangueix en la inèrcia i el desinterès, i troba poc més que una indiferència generalitzada a banda i banda, excepte en els espanyolistes histèrics que es pensen que la fotografia és una escopinada a la tomba del Cid. No és un procés natural, aquest desinterès: és símptoma de com la repressió de l’estat espanyol i un tràngol col·lectiu mal digerit han anat congelant la política.

Potser el detall que explica més bé el segrest del debat polític en aquest país és que el govern insisteixi que es va tractar d’una reunió privada. L’única cosa que compta és no haver de donar-ne explicacions; que no es facin preguntes per no haver-les de respondre. De fet, Puigdemont es va posar en contacte amb Illa després de la investidura, l’agost passat, i el govern es va negar fins i tot a confirmar-ho, adduint que, en tot cas, era cosa seva. Doncs no: són dos presidents de la Generalitat, dues de les figures públiques més influents de l’última dècada a Catalunya i, sobretot, els dos primers diputats de les dues llistes més votades al parlament. No és cosa seva. Tan sols amb una interiorització molt gran de l’autoritarisme banal, amb una cultura democràtica molt minsa, sense gaire noció del deure dels governants respecte del poble, es pot dir que ningú no n’ha de fer res de què parlen Carles Puigdemont i Salvador Illa.

Illa va explicar que es reunia finalment amb Puigdemont perquè “el motor de la democràcia és el diàleg”, principi que certament contradiu aquesta obsessió per la privadesa, perquè confereix a la conversa amb els altres una essència pública gairebé fundacional, però, en canvi, la raó per la qual encara no s’hi havia reunit és que “no era el moment”; no ho era fins ara, que l’amnistia ha estat avalada pel Tribunal Constitucional espanyol i que Pedro Sánchez vol intentar d’aprovar un pressupost. És a dir: que el motor de la democràcia, a Catalunya, no és pas el diàleg, sinó allò que Madrid consigna, bé sigui per llei o per interès. És una contradicció en els termes: si el motor de la democràcia és el diàleg però fins ara no havia dialogat amb Puigdemont, vol dir bé que no havia pretès posar-lo en marxa, o bé que la democràcia tan sols és possible dins la llei, és a dir, que no ha parlat fins ara amb Puigdemont perquè no tenia el permís de cap jutge.

Unes quantes hores abans de la reunió, la consellera portaveu del govern, Sílvia Paneque, es va negar a respondre si el terme “exili” era adequat per a referir-se a la situació del president Puigdemont. No és cap sorpresa que un govern presidit per un senyor que es manifestava amb Vox durant la tardor del 2017 no pensi que Puigdemont sigui a l’exili, però és una prova que no hi ha reparació, sinó interès. El govern mira de circumscriure a l’esfera privada la conversa entre Illa i Puigdemont perquè és el mateix que han fet amb el país: imposar progressivament l’autocensura. El silenci. El PSC no gosa prendre partit perquè només creix en l’absència de debat, de manera que es consolida la política del gest com un pur tràmit. No pas el símbol que tothom omple d’allò que vol: el gest buit, escurat per dins, un esglaó administratiu.