06.03.2026 - 19:50
|
Actualització: 06.03.2026 - 19:57
A diferència dels anteriors governs independentistes, que acostumaven a donar importància política a la presentació de la balança fiscal, l’executiu de Salvador Illa no n’ha fet cap presentació específica. L’ha introduïda en un annex de l’informe econòmic i financer que acompanya el pressupost, sense destacar-la informativament. De fet, publicar-la és una obligació legal del govern d’ençà que el 2012 es va aprovar una reforma de la llei de finances públiques de Catalunya, promoguda per ERC i pactada amb CiU. Ho explicava ací a VilaWeb, en un excel·lent article, Odei A. Etxearte, fa tot just una setmana. El fet que la balança fiscal quedés relegada a un segon terme no ha de sorprendre, perquè no en volen ni sentir parlar. I si no fos obligatòria per llei, ni tan sols s’hauria publicat.
No ens enganyem, a cap dels partits que manen al govern espanyol li interessa que cada any es posi llenya a la foguera catalana, com ara fa una setmana, quan s’explicà que el 2022 es van evaporar de Catalunya 21.092 milions d’euros, l’equivalent al 8,2% del PIB, d’acord amb el mètode de càlcul del flux monetari. Saben que remou estómacs. Això sí, la xifra que ha volat és una mica inferior a la de l’any anterior. Se n’han endut 920 milions menys! En canvi, per a mi, enguany la presentació té una doble significació que penso que ens hauria de fer emprenyar encara més.
Per una banda, la manera de presentar-ho, com un simple annex. La carta que juga el govern IIla en el pressupost és la de l’augment previst en la despesa de 4.604 milions (un 10,3%) respecte de les previsions de l’any passat, recollides en la pròrroga i els suplements de crèdit. Es ven com el gran atractiu d’enguany, i recorden als qui no pugin al carro de l’aprovació el mal que fan als ciutadans de Catalunya. Falten quinze dies perquè ERC digui que sí (o que no), però, de moment, la gent d’Esquerra continua negant-s’hi per allò que el PSOE no fa venir l’IRPF, com havien pactat. En definitiva, el missatge del govern és que són molt importants aquests 4.000 milions i escaig d’increment de despesa i que, en canvi, els 21.000 milions no ho són tant, perquè, posant-los a l’annex, sembla que aquest càlcul es consideri poc més que un exercici teòric.
Ens fan passar per curts de gambals, perquè el suposat exercici teòric es repeteix any rere any. Només d’ençà del 2020, per exemple, supera cada any els 20.000 milions d’euros i, fins i tot, amb l’altre càlcul que fan a Madrid, en què el dèficit és menor, ja que apliquen el mètode de càrrega i benefici, surt que s’evaporen una mitjana de 14.500 milions d’ençà del 2020. És a dir, només en quatre anys han marxat més de 80.000 milions, amb un mètode, o més de 58.000, amb el seu sistema. Que, per cert, tampoc no és cap broma.
En definitiva, segons el flux monetari, els ingressos aportats per Catalunya l’any 2022 representen el 19,3% del total considerat, una dècima més que l’any 2021. Les despeses rebudes representen el 14%, quatre dècimes més que l’any 2021. Així, és clar que els ingressos aportats tenen un pes superior al del PIB de Catalunya respecte del global de l’estat (18,8%) i les despeses, un pes inferior al de la població (16,3%). Cap novetat!
Però podem fer encara un pas més i excloure les operacions de la Seguretat Social, que, per les seves característiques, són despeses no discrecionals. Si ho fem, el diferencial entre el pes dels ingressos aportats i les despeses rebudes s’incrementa substancialment. Així, en el cas del 2022, els ingressos, amb un 19,2%, se situen clarament per sobre del percentatge de les despeses, que és d’un 10,3%, amb una diferència de 8,9 punts percentuals. Amb aquest afegitó, el càstig real que ens fan és encara superior al que habitualment considerem, quan ens referim al dèficit fiscal. Parlem de molts i molts diners, que ens calen.
A tot això sembla que ja ens hi hem “acostumat” any rere any, però és que el 2026 és especial. Perquè acabem de ser conscients (si no ho hem volgut veure abans) que el país ens cau a trossos. Que totes les inversions que l’estat espanyol no ha executat a Catalunya, en trens i carreteres, han quedat al descobert en un any de pluges superiors a les normals. De cop i volta, apareixen centenars de punts perillosos a la xarxa ferroviària, que cal suposar que fins ara no sabíem que hi eren. Vol dir que hem estat circulant amb un grau de risc desconegut, però que, pel que sembla, no era baix. I ens trobem que els retards “de sempre” a Rodalia ara s’amplifiquen per motius de risc. Amb tot plegat, avui tenim un desgavell de trams que cal fer amb autobús i uns altres, amb velocitat reduïda, que són una creu per als usuaris i representen la cara oculta de la propaganda que l’estat fa de tenir la xarxa de gran velocitat més extensa del món, després de la Xina. Per què la volem, ací? Per què s’han desviat les inversions? En sabem les respostes i no cal insistir-hi.
El moment complicat que ens fan travessar amb les infrastructures i el menyspreu a la balança fiscal en la seva presentació formal són dos factors que, enllaçats, em semblen molt greus. Però encara hi ha una cosa més. Resulta que trobem un segon annex a l’esmentat informe econòmic del pressupost, que es titula “La càrrega financera de la Generalitat”. Les dades de la balança fiscal s’han calculat per al 2022, i en el cas del deute es presenten les del 2024. I em fixaré només en un parell de detalls.
Primer, explica que, en conjunt, al tancament del 2024, la Generalitat tenia un total de 78.473 milions d’euros de deute viu obtinguts dels nous mecanismes d’accés a la liquiditat iniciats el 2012. Evidentment, es refereix al FLA (fons de liquiditat autonòmica). Doncs bé, els diners que ens van anar passant durant set anys per a cobrir el dèficit o refinançar deute, del 2015 al 2021, eren a un tipus d’interès inferior a l’1%. El 2022, va pujar a l’1,5%; el 2023, al 3,497%, i el 2024, al 3,11%. Aquesta era la part aportada directament pel FLA, atès que el deute global a final del 2024 era d’una mica més de 90.000 milions (i ara, si fa, no fa, és el mateix).
L’explicació que aporta la Generalitat és que, el 2024, el cost mitjà de l’endeutament va créixer respecte de l’any anterior (1,4%) i es va situar en l’1,6% per culpa de l’increment del cost mitjà de les noves operacions a tipus fix. En aquest sentit, el tipus d’interès fix del FLA 2024, que va finançar la major part de les necessitats d’endeutament de la Generalitat en aquell exercici i que es determina a partir del tipus d’interès del Tresor, es va situar en un 3,1%, significativament per sobre del tipus mitjà global de la cartera de deute de la Generalitat. I continua: “A conseqüència del tipus d’interès més alt aplicat al nou deute de la Generalitat, l’import total d’interessos pagats d’acord amb l’estat d’execució del pressupost liquidat del 2024 augmenta d’un 78,2% respecte de l’any anterior, i passa de 744 milions d’euros a 1.325 milions.” Déu n’hi do quin salt!
Com recordava Etxearte en el seu article, “el govern també està pendent que el congrés espanyol aprovi la condonació d’una part del deute del FLA. Els interessos del deute prevists ascendeixen a 1.600 milions d’euros, i equivalen a un virtual quart departament de la Generalitat”. Amb detall, aquesta partida pressupostària és superior, per exemple, als recursos que el govern destinarà al Departament d’Empresa i Treball, al qual van 1.506 milions d’euros. Ja veurem també quan i com acaba aquesta proposta del govern en el seu tràmit parlamentari.
En resum: ací, a Catalunya, treballem com podem, amb un entorn molt millorable, a causa de la manca d’inversions estatals. Malgrat tot, ens en sortim força bé, produïm gairebé la cinquena part de tot el que es fa a l’estat, per la qual cosa li paguem els imposts corresponents. Com ja hem vist al començament, la part de diners que ens retorna és molt inferior a la que aportem i també a les necessitats de la nostra societat. Cap problema, el FLA ens ajuda a pagar l’excés de despesa deixant-nos diners (ja seria curiós que fossin els mateixos dels nostres que s’han quedat), en canvi de pagar uns interessos, és clar. Com que això passa sempre, acumulem deute, fins a uns 90.000 milions, que ens costen uns 1.600 milions d’euros d’interessos. Ja sé que això s’ha explicat mil vegades, però sembla que encara hi ha gent d’ací que no ho té prou clar.
La maldat intrínseca d’aquest cercle viciós és que ens col·loquen un deute que no hauríem de necessitar mai, i a sobre ens cobren interessos, mentre deixen, per una altra banda, que el país caigui a trossos. Aquests interessos no són la part més important de la injustícia que es fa amb Catalunya, evidentment, però representen la cirereta del pastís en la cerimònia de la gran riota que ens planten a la cara, any rere any. Que se’n foten, vaja. I ací, mentrestant, per a molts, com si plogués.
