La mateixa escena dins i fora de la pantalla. Una dona que somica asseguda en un banc, una noia que plora mentre camina a poc a poc pel carrer, una senyora gran que tremola de por mentre espera l’autobús. Li poses el marc de la pantalla i és l’inici d’una història que pot ser interessant. Li treus el marc de la pantalla i ai pobra dona, seuré una mica més cap allà per no molestar-la; ai pobra noia, què li deu passar, me la miraré ben mirada com tothom que es creua amb ella pel carrer; ai pobra senyora, quina merda fer-se gran. Protegir-se quan la pantalla no ens protegeix, això és el que triem. Si és ficció, aprofundim-hi, si és realitat, fugim-ne. 

No és una fugida eufemística parlar de salut mental sense entrar en detalls? “Té problemes de salut mental”, dius, i oh, quin respecte, quin tacte, que blanc i que net que ha quedat tot, que polit, que ben dit, que correcte. 

No s’ha de fer però ho faré, ara faré una cosa que no s’ha de fer, no ho feu a casa: si em trenco una cama, puc dir que pateixo un problema de salut corporal? N’hi haurà prou, o voldran que concreti? Ei, avui no puc venir a la reunió, tinc un problema de salut corporal. Què dius, què et passa? Però: avui no vinc, tinc un problema de salut mental. Ostres, que et milloris, “enviar”, buf. 

L’exageració és una eina poderosa per remoure consciències. Les lupes exageren, i els microscopis, i els telescopis, i els binocles, i les meves ulleres. Les meves ulleres exageren perquè si no jo tot ho veuria petit. Sona bonic ser miop si ho dius així. Sona bonic perquè ho llegeixes aquí. Però ara entro a l’òptica i dic, bon dia tingui, voldria unes ulleres que m’exagerin el món, que el veig petit i borrós, en té que també me’l defineixin? Aquesta dona no hi és tota: primer diagnòstic. El context pot convertir-te en boja. 

I he dit boja. Sempre es fa servir per exagerar: tinc una amiga que està boja pel parmesà, ma mare va boja perquè trobi xicota, el meu avi es torna boig quan mira el Barça. Aviam, provem-ho: hola, no puc venir, avui estic boja. És clar que no, ja ho sé. Tibava la corda. 

Mentre em distrec pensant com dir les coses de maneres menys suposadament ofensives, no atenc el que passa, obvio aquesta realitat que estic rebatejant perquè no faci tant de mal o perquè no ens demani tanta implicació, responsabilitat, acció. Ja no es tracta d’eufemismes i tabús, es tracta de maquillar per no veure la pell del món. 

I aquella pel·lícula que comença amb aquella noia plorant en un lloc públic guanya premis, i aquell llibre sobre un home que perd els estreps i comença a fer coses estranyes, i aquell còmic d’una nena que s’inventa una realitat paral·lela i viu les 24 hores del dia en el seu món imaginari peti qui peti. Vinga premis, hem de visibilitzar la salut mental i bla, bla, bla. 

Hi ha gent malalta, i rebatejar ho emboira tot. Que llavors et trobes prenent-te l’ansiolític d’amagat quan te’n vas de viatge amb les amigues, i potser, de vuit, sis en preneu un o més al dia. I què. La pastilla de la tensió sí, la vitamina sí, la del mal de cap, la del dolor menstrual, totes sí menys la que et dóna una vida menys convulsa, aquesta l’amagues, sents que l’has d’amagar, i qui sap que la prens et va preguntant de tant en tant, arrebossant les paraules amb farina d’eufemisme, que quan les deixaràs, les pastilles, el problema són les pastilles, es veu.

Potser ja no ens serveix el testimoni d’algú que s’ha enfilat al capdamunt de l’èxit i que ens explica que després va caure al pou. Que et prometin futur quan el teu present és fang i no et sosté. Digues que estàs ara mateix en una bona època de la teva vida, que tot va prou bé, que no et pots queixar, que rius cada dia, que sovint somrius als anònims del carrer, que dius hola, adeu i gràcies pertot arreu on vas, que te’n recordes dels aniversaris de la gent que estimes, que tens amigues i amics, que saps que la gent sol parlar bé de tu, digues tot això i llavors digues també, perquè és veritat, que prens una pastilla cada matí que et fa de biga mestra i que no et planteges deixar-la a curt termini i no passa res, és una pastilla, petita, blanca, te la podries empassar sense aigua, no passa res i passa tot, passa tot millor amb ella, i cada any la metgessa de capçalera et cita, en parles amb ella i dius “seguim” i te’n tornes cap a casa sense cap remordiment, cap sentiment de derrota, cap pensament negatiu sobre la teva capacitat d’entomar la vida. 

Tot això em passa pel cap uns dies després de veure Mariona Esplugues en el seu monòleg Boja, que el podeu veure a la Villarroel fins a l’1 de març. Tot això i voler donar-li públicament les gràcies perquè el que ella fa a l’escenari corrobora el que va dir Plató fa segles, que la bogeria si es comparteix es torna realitat, i ara dir-ne bogeria és intencionat, no podem parlar com el DOGC per explicar el que ens passa per dins.