Una llengua feixista, diu

Al matí, pensava en un voluntariat lingüístic que començarem aviat i que, amb ànim propositiu, escriuria sobre els nous parlants i aquest lema que en resumeix l’essència i que diu que el pitjor català és el que no es parla. Llavors, al migdia, a la ràdio, donen pas a una secció i sento la col·laboradora, Brigitte Vasallo, parlant de catalanets i pubilles, amb tota la mala bava intrínseca, i dient “no podem obligar la penya a parlar en català”,  “això no és salvar el català”, “això és abús de poder”. I ja intueixo que no me’n sabré estar.

Ho comenta arran d’un cas que s’ha fet viral, i que a hores d’ara ja us deu haver arribat, però que ella, diria que més per ignorància que per mala fe, tergiversa, sense que ningú la corregeixi, de manera que agafa un cas (més) de catalanofòbia i el converteix en el seu argumentari particular en què posa en un mateix sac la defensa de la llengua i la xenofòbia. I la deixa anar pel boc gros: “El català morirà igualment, i serà recordada com una llengua feixista.”

Si era una provocació, hi he caigut, ho confesso. Em sorprèn que ni el presentador ni ningú dels de la taula li ho discuteixi. Simplement li demana que s’expliqui. Però la barreja de naps i cols és tan espessa, que n’hi ha per a agafar una indigestió i haver de córrer cap al lavabo.

La col·laboradora en qüestió presenta el cas com algú –una pubilla– que, del sofà estant –mirant El cor de la ciutat, se’n fot–, exigeix a un treballador precaritzat –un repartidor d’Amazon– que parli en català. Deixant de banda que els fets denunciats no havien anat així ni de bon tros (el client no era a casa, va parlar per telèfon amb el repartidor, i aquest li va dir que li parlés en castellà), el cas que ella exposa ja sabem on ens porta: el català, aquesta llengua de burgesos benestants –de catalanets i pubilletes– que la volen imposar a la classe obrera –que es veu que és tota immigrant i no parla català. Realment, és cansat tornar a ser aquí per enèsima vegada, tornar a discursos que teníem superadíssims. Però si aquesta fal·làcia, a còpia de repetir-la, va calant, caldrà combatre-la. I en aquest cas, no hi pot haver ignorància, de manera que només hi sé veure mala fe.

Qui no és fill o nét d’immigrants, avui? Encara som aquí? Hem de treure el carnet de cognoms xarnegos per poder discutir en igualtat de condicions? I si vinc d’una nissaga de sang catalana ja no hi he de poder dir la meva? Si ens dediquem a parlar dels orígens, potser també val la pena recordar que els del catalanisme polític van ser els moviments populars d’esquerres.

Va ressonant “una llengua feixista” i vaig notant els batecs al capdamunt de l’estómac. Per començar, una llengua no pot tenir aquesta mena d’atributs; si de cas, els tenen els seus parlants. I si ens centrem en parlants feixistes, no seria sobrer fer un breu recordatori del context totalitari en què s’ha perseguit el català amb l’objectiu d’aniquilar-lo i s’ha volgut imposar el castellà allà on no es parlava. D’ençà del tombant del segle XVIII fins avui, passant per dues dictadures al segle XX. I el català ha resistit, perquè han resistit els seus parlants, que en molts moments històrics determinants van ser majoritàriament classes populars, perquè ja sabem amb quina facilitat va canviar de camisa i de llengua una bona part de la classe benestant.

Un dia et diuen que el català “és de pagesos”, et fan odiar la teva llengua i et fan creure que no serveix per a res, i l’endemà t’has de sentir dir que el català és una imposició burgesa i que defensar-lo és anar en contra de la classe obrera. En què quedem? Que, sigui com sigui, el català us fa nosa?

No és que la classe obrera tingui dret de saber català, com es comenta en algun moment del programa. És que la classe obrera sap català, parla català, és catalana.

Si s’ha d’insistir en les obvietats, hi insistirem.

La tergiversació és perversa: aquí, la llengua històricament perseguida, i encara avui, és el català. Quan veus trepitjats els teus drets com a parlant dia sí dia també, quan no pots viure en igualtat de condicions per raó de llengua, hi ha uns determinats discursos que fan bullir la sang, que t’omplen les venes d’un sentiment d’injustícia molt gran. Aquí, la llengua minoritzada, la llengua que han situat a la força en desavantatge, i que avui necessita incorporar parlants, és el català.

Donar l’oportunitat als nouvinguts d’aprendre la llengua i, sobretot, de parlar-la, és el millor que podem fer com a societat. I, per descomptat, cal posar-hi molts recursos, ja fan tard, perquè quan amb prou feines et centres a sobreviure és difícil dedicar temps a aprendre una llengua. Però per això cal tota la societat per fer-ho possible. Per això és tan important parlar en català sempre i amb tothom, perquè és la millor manera d’incorporar tothom a la llengua, tingui l’origen que tingui, i de no discriminar ningú. Hi ha certs discursos que són perillosos en la mesura que volen fer creure a nouvinguts que hi ha qui els vol imposar el català. Com vols imposar la llengua allà on és pròpia, i més una llengua minoritzada?

I sí, hi ha un neofeixisme que utilitza la llengua catalana com a excusa per a exercir la seva xenofòbia. Però que no us confonguin. El que cal combatre és el racisme, el feixisme, d’on sigui que vingui. La llengua no té cap d’aquests atributs que ens volen fer creure.

Vasallo cita Carme Junyent per dir que “el català està condemnat i això no l’ajuda”. Sé bé què va deixar escrit Junyent, entre més, perquè això ho vam explicar al llibre que vam fer plegades. Ella hi explicava com funcionen els processos de subordinació i substitució lingüística, em sé de memòria les fases per les quals passa una llengua abans de morir. Una mort que no és mai natural, perquè una llengua no està destinada a morir mai. Si mor, és perquè ha estat substituïda per una altra. No hi ha cap predestinació escrita enlloc. El futur de la llengua el decidim nosaltres.

I ja que cita la Junyent, una de les idees en què més insistia és que el català havia de ser la llengua de convivència entre tots els ciutadans d’aquest país, vinguessin d’on vinguessin, i que havíem de fer de la llengua un projecte de país, implicant-hi tothom, compartint-la amb tothom. I aquest discurs fals de la imposició del català, que no fa sinó atiar l’odi contra una comunitat de parlants, això precisament no l’ajuda gaire, no.