Una hora de desfasament

Hi ha divendres que dimiteixen del seu estat natural, de vespre de festa, de preludi del cap de setmana, i esdevenen lloses. Divendres passat, el primer de setembre, amb el sol encara roent, va ser un d’aquests que, amb dents i urpes, va esgarrapar ben fort. Divendres de vesprada, en el moment de tancar temes, de donar un cop d’ull a l’agenda de la setmana vinent i de llistar les trucades pendents, les màquines es van aturar quan l’amiga portaveu de la comunicadora Maribel Vilaplana va enviar una carta oberta a les redaccions. Han passat més de deu mesos d’ençà d’aquell dinar al Ventorro i Maribel Vilaplana n’ampliava detalls i parlava de desfasament horari.

Tot el que diu la carta oberta sobre la seua victimització, els atacs masclistes que ha rebut, els problemes de salut mental que arrossega d’aquell dia ençà, la seua discreció durant el dinar, i tota la resta de reflexions, ens ho creiem a benefici d’inventari. Res més.

Però la diferència d’una hora, el desfasament, que és el mot que empra i que ella atribueix a la voràgine dels fets, al desconcert i a la pressió que va viure, és la clau de volta del cas. És el què. És la peça amagada entre els coixins del sofà que no ens deixava tancar un trencaclosques maleït. El desfasament d’una hora és, en definitiva, el “detall” que obliga a reescriure tot allò que va passar la vesprada del 29 d’octubre.

Perquè no és el mateix que Carlos Mazón rebés la trucada de la consellera Pradas quan el dinar s’acabava i estava a punt de tornar al despatx del Palau de la Generalitat, que la rebés quan estava entaulat al Ventorro. I no és el mateix que, en rebre la trucada de la consellera, ell decidira d’acabar el dinar, o que decidira de continuar-lo. I això darrer és el que va passar si fem cas al que ara escriu i signa Maribel Vilaplana.

I no és el mateix que Mazón parlara amb el president de la Diputació de València, Vicent Mompó, quan era, segons la versió oficial, al despatx del palau, que quan encara era al Ventorro.

Una hora de desfasament és la porta d’entrada a l’infern. En la vida quotidiana, arribar amb una hora de desfasament et pot fer perdre un avió, però sempre en vénen més. O pots arribar tard al començament d’un examen, però sempre tens una nova convocatòria. O et pots perdre la primera meitat del partit de futbol, però sempre la pots veure en diferit. En el cas del 29 d’octubre, incorporar-se una hora tard és la diferència entre la vida i la mort. A les 17.45, Emeterio Mora i els seus dos fills encara eren vius. A les 18.45, Dolores Ruiz els plorava pujada a l’ampit de la finestra amb la força justa per a agafar-se a les reixes.

Aquesta hora de desfasament és la demostració que el president de la Generalitat va ser incapaç de valorar què passava aquell dia al nostre país. No va saber veure quin era el seu lloc. Entenem que les trucades de la consellera Pradas no eren per a parlar del pont de Tots Sants, sinó per a informar-lo que la situació es complicava per moments. Feia mitja hora que havia començat la reunió del CECOPI. Ella, com va confessar davant la jutgessa, no tenia ni idea d’emergències, i parlava amb el seu superior, que ara hem vist que tampoc no en tenia ni idea, d’emergències ni de res que tinguera a veure amb la protecció del seu poble. Carlos Mazón tenia informació. No va haver-hi cap apagada, aquell dia, que és l’argument que repeteixen una vegada i una altra. La carta de Vilaplana ho confirma, la llista de telefonades facilitada pel seu gabinet, també. Sabia que l’UME estava desplegada, sabia que hi havia pobles negats, sabia que la consellera no s’ho treia dels dits, quan seia al Ventorro. Tenia informació i no va fer res.

Una hora, aquell dia, era la diferència entre la vida i la mort. Entre avisar prompte a la ciutadania o fer-ho quan ja era massa tard. En van morir 229, de valencians, el 29 d’octubre, un d’ells, encara al ventre de sa mare. I centenars, milers, continuen, com Maribel Vilaplana, amb un estrès posttraumàtic i necessiten ajuda psicològica. Molts, a diferència de Vilaplana, encara, no hi poden accedir.

Per a falcar les afirmacions anteriors, i per bé que aquests dies ja ho hem publicat pràcticament tots els mitjans, torne a agafar els apunts i la llista de telefonades que el president Mazón va fer o va rebre mentre estava entaulat al Ventorro, en companyia de Maribel Vilaplana. Ella diu que va ser prudent i que en cap moment no li va preguntar què era allò tan greu que tan sovint trencava la seua conversa.

A les 17.37, va parlar dos minuts amb la consellera Salomé Pradas. A les 17.46, amb Vicent Mompó. A les 18.16, va parlar set minuts amb Salomé Pradas. A les 18.25, amb Mompó. A les 18.28, va trucar al batlle de Cullera. A les 18.30, va parlar trenta segons amb Salomé Pradas. A les 18.48, potser eixint del Ventorro, amb el director general de Comunicació…

No caldria afegir res més, però sí.

Cal afegir que aquesta llista la va facilitar el gabinet del president per demostrar que no va estar incomunicat, que és una de les acusacions que li van fer. Presidència va dir que Mazón estava al cas de tot.

I encara més, durant deu mesos, ens hem cregut que Mazón va sortir del restaurant a les 17.45, perquè Vilaplana ho va dir com a persona interposada, i durant deu mesos, la Generalitat ha maldat per a mantenir l’engany que a les 18.00 era al palau treballant. Pràcticament ningú no s’ho creia, però sobre aquesta mentida han construït la seua veritat. No hi ha imatges per a demostrar res, perquè les van destruir. Cap testimoni no ha dit que Mazón era al despatx. Ara sabem que no hi era. Ara hem sabut el desfasament.

La Generalitat diu que la carta de Maribel Vilaplana demostra que el president no estava incomunicat, però la Generalitat no diu que van mentir quan han insistit a dir que el president era al palau treballant. Tampoc no diu que el president no va modificar la seua agenda, tot i estar tan informat.

Són més de deu mesos de mentides. Deu mesos de suportar compareixences del president i conferències de premsa de la vice-presidenta portaveu mentint amb una professionalitat esborronadora, desafiant els periodistes que els posaven davant l’espill de les contradiccions.

Diu Vilaplana: “Cada nou cop reobri ferides que encara no han cicatritzat.” Supose que es refereix a l’estat en què es troben les famílies que cada dia han de veure com Carlos Mazón, bo i cavalcant el cavall coix de la mentida, continua en la presidència de la Generalitat.

La darrera compareixença va ser dimarts per a dir-los que els ingressarà una nova propina al compte corrent, sense paperassa…

Una hora de desfasament. A les manifestacions en què es demana la dimissió de Carlos Mazón per aquesta indolència, insolència i insolvència, sol aparèixer una pancarta que diu “El poble ofegant-se i Mazón de dinarot”, i una altra que diu “Mazón fartant i els morts flotant”.

Això és literal. No hi ha un resum més extraordinari ni més precís que aquest. Ni més descarnat. Ni més dolorós. Només cal veure la cronologia dels desbordaments i saber què passava a Xiva, per exemple, a les 18.00. I abans, fins i tot.

No vull caure en el parany de revictimitzar Maribel Vilaplana. És cert que aquests mesos ha hagut de veure escrit i de sentir de tot contra la seua persona. Missatges que fereixen la dignitat i que fan mal a ella i a la seua família. Però em fa l’efecte que si no hagués estat perquè la setmana passada va fer unes declaracions com a consellera portaveu del Llevant Club de Futbol i les crítiques han tornat a exacerbar-se, Vilaplana no hauria escrit la carta que va trasbalsar la imminència del cap de setmana i ha remogut els morts dins les tombes. No hauríem sabut el desfasament i Carlos Mazón, valent i fatxenda, hauria tornat a dir que a les 18.00 era al despatx treballant.

Diu Vilaplana que ella no té res a veure amb aquesta història. Però sí que hi té a veure, perquè aquest silenci, aquest desfasament d’una hora, ha ajudat a sostenir una mentida del president. A sostenir-lo en un càrrec que no hauria d’ocupar, a mantenir obertes les ferides, que en molts casos no cicatritzaran mai.