Una dèria de cap d’any: el diccionari i les tietes

En realitat és de cap d’any i de l’endemà i de l’altre i de cada dia, la dèria. Si hi he afegit complement és tan sols perquè l’article ha caigut en aquesta data assenyalada. Perquè la data té pes i no volia deixar-me endur pel vertigen de mirar el calendari tot per estrenar ni volia posar-me transcendental (un any més, un any menys, tempus fugit i com l’aprofitem, etcètera) ni tampoc escriure cap llista de propòsits que ja és hora de començar a complir (respondre els missatges quan toca, fer exercici i atrevir-se a cuinar arròs-al-forn-que-es-veu-que-és-tan-fàcil-però-que-ha! són, per aquest ordre, les meves preferències), bones intencions que després, a mesura que avança la nova volta al Sol, van quedant cobertes de pols en alguna prestatgeria (una mica com les promeses electorals, que, si després no hi ha establert un dia per a retre comptes i repassar què no i què sí i què com, ben bé són lletra morta).

Total, que fugint dels propòsits i de la transcendència he anat a petar a aquesta dèria lèxica, i se m’ha enganxat als dits i no he pogut evitar de donar-li la mica d’espai que fa temps que em reclama i que encara no l’hi havia trobat. Que sigui una petita justícia, potser. Un compartir el rau-rau. Fer-lo visible. Parlar de la tieta. No de cap tieta en concret (però també d’elles: a les meves, ves, me les estimo), sinó del concepte representat en la paraula. I d’aquesta insistència del diccionari a negar oficialitat a la figura (la institució) que ens descriu el terme tieta (i tiet, també, menys institucional, potser, però també).

Cada any, quan es fa pública la llista de paraules que l’Institut d’Estudis Catalans inclou al diccionari i quan torno a comprovar que ella no hi és (aquesta injustícia, aquesta anomalia, gosaria dir, per a la qual no trobo justificació), tinc com un remordiment, un pensar que he tornat a fer tard, que n’hauríem d’haver parlat abans, defensar-la, argumentar-la, preguntar fins i tot, potser, si és que li tenen mania, i per què. Aquesta vegada no passarà: primer dia, primer article, tieta.

Tieta (i tiet) ja fa temps (anys i panys) que no és un simple diminutiu, sinó un concepte. Que fa referència a la relació familiar, sí, i que també la depassa. Tieta, sobretot. I va variant en la percepció. Des d’aquella conca, la dona solitària que temps enrere descrivia la cançó (“La que sempre té un plat a taula quan arriba Nadal, / la que no vol ningú si un bon dia pren mal. / La que no té més fills que el fill del seu germà. / La que diu: Tot va bé. La que diu: Tant se val.”), fins al personatge un punt extravagant, sense lligams i decidit a viure la vida en la seva maduresa que pot representar actualment, passant per les Teresines immortalitzades a la televisió. La tieta pot tenir un toc conservador o revolucionari, cabells amb bigudins o pintats de colors: no hi ha un retrat robot que la reclogui, és una idea mutant i evoluciona. Però és. Aquesta és la clau de la cosa. Que és. No entenc a què treu cap aquesta obstinació a no atorgar-li el reconeixement oficial que sí que tenen, en canvi, jo què sé, preqüela o aiguagim.

Aprofito l’ocasió per a preguntar si algú sap què va passar després de la votació per a elegir el neologisme de l’any 2023. Perquè la Secció Filològica del IEC, l’Observatori de Neologia de la UPF, el Termcat i 3Cat van organitzar conjuntament una consulta que es publicitava amb una llista de deu termes nous i deu de corrents “que es troben a faltar al diccionari”. Se n’havia d’elegir un de cada. Hi va haver 14.000 vots i va guanyar, en el primer grup, viralitzar, i, en el segon, efectivament, i amb molta diferència, tiet/tieta. El titular que anunciava el resultat deia que aquestes paraules eren “els neologismes més votats que s’incorporen al diccionari“. Visca! Però els titulars ja se sap… Després arribava el matís, la lletra petita: “Ara la Secció Filològica del IEC estudiarà si les introdueix al diccionari normatiu tenint en compte que la societat ho demana.”

Però l’estudi es veu que s’allarga. Aquest concretament i cap altre. Perquè els mots o conceptes que van guanyar la votació en les altres ocasions (estelada, l’any 2014; dron, l’any 2015; vegà -ana, l’any 2016; cassolada, l’any 2017; sororitat, l’any 2018; emergència climàtica i animalista, l’any 2019; coronavirus, l’any 2020; negacionisme, l’any 2021; birra, l’any 2022; dana, l’any 2024) ja són al DIEC.

Tiet i tieta, no.

Així doncs, això que deia: que si algú sap per quins set sous s’organitza una consulta, guanyen les tietes i, malgrat tot, les continuen mantenint als llimbs. I que si ens ho vol explicar. I que moltes mercès.