07.08.2025 - 21:40
Si fa una dècada ens haguessin dit que el món es podria paralitzar durant dos anys per una pandèmia, o que una apagada deixaria sense llum més de cinquanta milions de persones, potser hauríem pensat que eren escenaris de ciència-ficció i que la tècnica tindria mecanismes per a evitar-los. Tot i això, la història ens ensenya que gairebé tot el que podem imaginar pot acabar passant, com si fóssim en un capítol de Black Mirror o La dimensió desconeguda. No sembla gaire llunyà un atac terrorista amb drons caçant persones en una ciutat occidental, la desaparició completa i irrevocable d’una part d’internet, o una filtració massiva de l’historial de cerca de tots els ciutadans del món.
Per a arribar a aquestes situacions sovint cal la combinació letal de la capacitat innata dels humans de fer-nos mal amb la incompetència dels responsables de la seguretat, i aquest estiu n’hem tingut un gran exemple amb la història d’una app anomenada Tea. A casa nostra la notícia ha passat força desapercebuda perquè només funciona als Estats Units, però allà ha estat un escàndol que a més ha tingut diverses etapes, i que ha anat engolint víctimes com si fos una allau.
El nom de l’app prové de l’expressió anglesa “spill the tea” (‘vessar el te’), que vol dir explicar xafarderies. La idea era portar al món digital una cosa que sempre han fet les dones al llarg de la història: compartir informació sobre els homes perillosos o abusius del seu entorn. Com que el creador (un home) és nord-americà, hi ha una història personal al darrere, i a la pàgina web hi llegim això: “El fundador, Sean Cook, va llançar Tea després de presenciar l’experiència terrorífica de la seva mare amb les cites en línia: no només va ser enganyada, sinó que, sense saber-ho, va interactuar amb homes amb antecedents penals. En adonar-se que les aplicacions de cites tradicionals fan poc per protegir les dones, Sean va saber que alguna cosa havia de canviar. Per això va crear Tea, la primera plataforma de seguretat en cites per a dones.”
Fins aquí sona prou bé, no? Ara mirem com funciona. Les dones que s’hi registren –i han de demostrar que són una dona– poden crear perfils com si fossin a Facebook o Instagram. Ara bé, no són perfils d’elles sinó dels homes amb qui han tingut una relació, i amb totes les dades personals: fotografies, nom complet, adreça postal, número de telèfon, lloc de feina. A més hi poden afegir la informació que vulguin, com ara si són casats, comentaris sobre el caràcter i la vida sexual i, atenció, dades d’un possible passat criminal o fins i tot de malalties. Tot això, evidentment, sense cap mena de control ni verificació, i ja sabem que a la xarxa tothom diu sempre la veritat. Milions d’homes americans tenen sense saber-ho un perfil així, i desconeixen com els ha afectat la vida privada o laboral.
Tot aquest invent va funcionar sense problemes durant un parell d’anys, fins que un article en va revelar l’existència a molta més gent. Els racons més misògins d’internet van clamar venjança, no contra els amos de l’app, és clar, sinó contra les dones que la fan servir. I aquí comença el segon capítol de la tragèdia, perquè el tal Sean Cook potser va tenir una gran idea de negoci (l’app venia publicitat), però anava ben peix de programació, i no va prendre les mesures de seguretat adequades. El resultat, dues grans filtracions de dades de les usuàries que van acabar a la xarxa disponibles per a tothom. La primera va ser del mecanisme de registre, que consistia en una fotografia de la cara de la dona mentre sostenia un document d’identitat. Aquestes fotografies, que s’analitzaven amb intel·ligència artificial, s’haurien d’haver esborrat automàticament, però s’emmagatzemaven als servidors. La segona filtració va ser la dels missatges privats de les senyores, que incloïen converses sobre abusos i avortaments. Com que la crueltat humana no té límits, uns homes fins i tot van crear una web per a puntuar l’aspecte físic d’aquestes dones a partir de les fotografies.
Sean Cook acabarà embolicat en litigis durant dècades, i per tres bandes diferents: els estats el denunciaran per haver incomplert normes de privacitat en publicar adreces i telèfons, els homes que hi tenien un perfil el poden acusar de difamació, i les dones de no haver protegit les converses o les fotografies de registre. Per a milers de persones això serà un malson que durarà anys.
Una història així ens hauria de deixar la lliçó que cal anar amb molta cura amb les dades personals, però l’any 2025 ja és massa tard per a recuperar tot allò que hem entregat als governs i a les grans corporacions. El retorn a una vida més analògica és gairebé impossible –si no passa res que ens l’imposa–, i a banda les noves generacions no han conegut un món sense xarxes. Els propers anys veurem coses molt grosses, i l’únic consol és que els humans tenim una gran capacitat de normalitzar les situacions més inversemblants.
