“Una altra que ha vingut al món a patir”

“Una altra que ha vingut al món a patir.” Ho deia la iaia Elisa cada vegada que naixia una nena a la família. De petita no entenia gaire què volia dir. Només endevinava el to de plany. Quan naixia un noi estava molt contenta i no deia res. Quan naixia una nena, remugava malhumorada: “Una altra que ha vingut al món a patir.” Quan ens anàvem fent grans la frase es convertia en un canvi de tracte. Als nois, als homes, totes les gràcies se’ls reien. Tenien els millors regals i totes les contemplacions. I les noies, les dones, que havíem vingut al món a patir, semblava que no en teníem cap, de gràcia, només obligacions.

Tenia geni i era generosa. Totes dues coses gairebé amb la mateixa proporció. Això sí, tant si eres nen com si eres nena sempre tenia una pega dolça o un caramel a punt. Guardava els diners en una capsa metàl·lica de galetes Cuétara. Era la guardiana d’aquella vida comunitària i solidària, que fèiem per resguardar-nos del buit de tants homes morts en pocs anys. Direu que manava, doncs segurament sí, d’aquella manera que manaven les dones abans.

No recordo si mai li vaig preguntar per què deia aquella sentència. Em vaga pel cap alguna conversa sobre el seu patiment, sobretot amb el seu sogre, a qui va cuidar fins que es va morir. Es veu que a casa només podia menjar carn ell i tot eren crits. La iaia li feia de minyona. També parlava del seu pare, que era rajoler, deia que a la tarda es posava el barret, agafava de bracet la seva dona, tancava les cinc filles amb pany i clau i se n’anaven al Casino o a l’Ateneu, no ho recordo gaire. Només tinc ferm el record que totes cinc es quedaven tancades.

Explicava amb insistència el sofriment que va tenir perquè una dona que coneixia molt patia per la crueltat del seu home. Es veu que mentre estava malalta, el marit, que era fuster, li anava fent la caixa de morta. Quan la va tenir feta, per mortificar-la mentre esperava la mort, la va guardar sota el llit. Explicava aquell dolor com si el visqués ella.

Ella, que a les estadístiques deu constar que es dedicava a “sus labores”, va canviar el destí de la família, com segurament tantes altres dones que representa que no treballaven. Cansada de malviure, va agafar una parada del mercat, que llavors es feia al mig del carrer, i no la va aturar el fred que passava. Els penellons li encetaven les mans i les ferides li rosegaven les ungles. Gairebé no en tenia. El fred se les menjava. (Sobre aquest romanço que abans les dones no treballaven, ja en parlarem un altre dia.)

La seva era una resignació emprenyada. I no sé com, potser perquè encara que no s’hi rebel·lés en deixava constància, el que havia de ser una herència de resignació va anar germinant en una altra cosa. Ara penso que potser el seu testimoni volia ser una advertència. Sigui com sigui, aquesta llavor, plantada o no, va germinar.

Ara m’agradaria veure-la asseguda a l’eixida entre les seves hortènsies i la glicina enfilant-se cap amunt com si hagués d’arribar al cel i poder-li dir: “Iaia, moltes dones ja no venim al món a patir.” Però vés a saber què diria!