Un propòsit que espero complir

Enceto aquest article, l’últim de l’any, amb una qüestió que duc a la coroneta i que fins ara no n’havia escrit mai res i fins rebutjava fer-ho, quina rutina, tants articles així, any rere any. Però, ves, aquí em teniu. La qüestió és: els propòsits per a l’any següent. Per a aquest 2026 que, amb franquesa, preocupa, a tots nosaltres, quan hi pensem. Però és Nadal, l’època més adient per abraçar tot allò de bo que ens ha donat l’any i alçar així la copa plena per no oblidar-ho. Endavant, doncs, amb aquesta idea una mica somnàmbula de pensar en propòsits. En singular, en el meu cas.

Només en tinc un, de propòsit.

Observar en silenci –el silenci és fonamental: sense perdre res de vista però en silenci– les maneres institucionals qüestionables en l’acció pública, quan executes el treball que t’han demanat, i en l’acció privada, quan t’escriuen i et reben. Observar i anotar les maneres de tants directius institucionals –no sols del govern– quan s’adrecen a l’altre i com el tracten. No importa l’edat ni la trajectòria ni l’ofici provat ni el coneixement assolit. Que la crítica és qüestió d’amor, avui només ens ho creiem els que no manem, i tanmateix és exactament així. Critiquem perquè estimem.

Aparcar l’expressió del sentit crític en l’espai públic. Aquest és el propòsit. Que no vol dir no exercir-lo, sinó no manifestar-lo en públic, no dir ni piu, només mirar i pensar, en aquest espai que l’esquerra en diu de manera rutinària l’espai públic que, a l’hora de la veritat, és sovint un espai tancat dominat per les maneres del neofeudalisme planetari actual que aquesta mateixa esquerra (dispenseu la generalització, sobretot els lectors d’esquerres que en sou conscients), l’esquerra institucional ha adoptat i practica sense embuts. Que ho faci la dreta, mira; que ho faci l’esquerra, cal dir-ho, sempre. Tal com van les coses, però, el millor és mirar, pensar i callar. Quan no es parla el mateix llenguatge, el debat és impracticable.

Més i més, en el món de la cultura i, per inferència, en el conjunt del nostre petit món. Parlo de nosaltres, no parlo de tot el planeta del tecnofeudalisme, que no acabaríem mai, sinó de Catalunya. No és pas únicament T l’americà el maleducat institucional per antonomàsia, n’estem voltats. No és únicament la M italiana la maleducada institucional senyera, hi ha un munt de senyores en el món de la cultura amb les mateixes maneres expeditives, que voten esquerres.

Per sort, hi ha excepcions. Que confirmen la regla. Institucions que demanen la participació d’algú que criticarà la manca de debat cultural que ens escanya. Sóc la primera sorpresa d’haver estat demanada per parlar en sessions importants de dues d’aquestes institucions enguany, una a Vilafranca del Penedès i l’altra a Girona. Cal dir-ho, quan t’has fet el propòsit de només parlar bé del personal sense mentir ni adular. No reconèixer les excepcions –un dels meus temes preferits, l’excepció– seria enganyar i fer el mateix joc de la hipocresia convençuda dels seus drets practicada pels que es reparteixen el pastís, el nostre petit pastís, en l’altar major del castell feudal contemporani de la cultura, en què els senyors i les senyores no tenen maneres, a diferència del que potser era en els temps medievals.

Seria difícil que deixés d’analitzar críticament les coses, quan fa més de mig segle que ho practico a la premsa, educada en el criteri que hem d’apamar les maneres, les accions, les no accions, del poder. Però, em dic: Mercè, només ho has d’expressar en paraules entre els teus, entre els que pensem igual. En la resta, en públic, parla de les coses bones. En els articles que fas en aquestes pàgines, també: parla de les coses bones de la vida i deixa estar les que caldria rectificar. Necessitem respirar, necessitem propostes dinàmiques que ens facin sortir de l’ensopiment i el desfici. Necessitem ser, riure, complicitats, ser entesos. Necessitem confiar ni que sigui durant un sospir. Necessitem retrobar-nos.

No sé si el podré complir, aquest propòsit de callar en públic i dedicar-me a les meves coses, però és el que ara mateix tinc. Espero mantenir-lo almenys fins que llegiu aquest article. Que els Reis us portin coses. Si voleu regalar o regalar-vos algun llibre que parli de tot això que dic i obri portes i finestres perquè hi passi l’aire, recomano aquest, que acabo de comprar a la llibreria Obaga, de la filòsofa i sociòloga eslovena Renata Salelc, Maleducats, sobre la descortesia de la fi del món. Bones festes, bon 2026.