17.10.2025 - 21:40
L’ex-president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va demanar l’altre dia a Alberto Núñez Feijóo –de manera prou explícita– que es moderés. “Espanya ha de tornar al model que va funcionar, perquè a un extremisme no se n’hi pot oposar un altre. Altrament, ens convertirem en un país bastant complicat.” Feijóo se l’escoltava amb cara de pomes agres. Li tocaven el crostó en públic. Li deien: “Asserena’t.” Estalonat per un Vox que es desboca a les enquestes i pels allunaments d’Isabel Díaz Ayuso, el gallec ha anat enverinant la retòrica. El seu número dos ha arribat a dir que calia enterrar el govern en una fossa.
L’escena em va fer pensar en un altre ex-president, Felipe González, que va dir fa unes setmanes que votaria en blanc a les pròximes eleccions perquè no es veia capaç de donar suport a Pedro Sánchez, a qui menysprea, però tampoc a Feijóo, a qui no pot avalar públicament sense fer-se trontollar la capacitat d’influència. Totes dues posicions es poden interpretar com la nostàlgia agònica de dos homes que enyoren un temps que se’n va i que no entenen el temps que ve, però sí que l’entenen, i prou que l’entenen: saben que el sistema està massa cansat per aguantar batzegades fortes. Veuen el cel rúfol de Madrid com els convergents pragmàtics veien el cel rúfol de Barcelona abans de l’embranzida del procés. Tenen por que la radicalització dugui Espanya a fer un pa com unes hòsties, com diria Josep Antoni Duran i Lleida.
El periodista madrileny José Antonio Zarzalejos, ex-director de l’ABC, torsimany de la casa reial, fa anys que descriu Sánchez gairebé com un corc que va podrint la fusta de l’estat. S’empesca sintagmes refistolats i entre el munt d’informació que té i la delicadesa amb què treballa va deixant caure tesis grandiloqüents. Com González i Rajoy, Zarzalejos és un d’aquells creients en l’Esperit Sant de la Transició que pensa que les institucions espanyoles han començat un camí de degradació que s’endurà moltes coses al seu pas. Fa uns dies va gosar dir: “Tenim un panorama en què serà necessari, imprescindible, moure peces de l’estructura constitucional perquè això funcioni millor.”
No fou cap comentari accidental. Ni tampoc és anecdòtic que deixés caure la idea en una entrevista a l’empresària Míriam González Durántez, de qui fa mesos que es rumoreja que vol fundar una mena de Ciutadans 2.0, precisament, amb la idea de fer net. “Hem d’intentar sobretot que es netegi el sistema polític espanyol. La neteja és absolutament essencial, és la pedra angular”, deia. González Durántez escriu sovint a La Vanguardia. “El fet que tant Sánchez com Feijóo estiguin alimentant l’extrema dreta és un desastre tant per a Espanya com per a Europa”, feia un article del juliol. Hi ha un fil que ressegueix els avisos de tots quatre: deixem-nos d’extremismes, impugnem els dos partits grossos, revisem l’estructura constitucional, fem net. Hi ha moviments a Espanya, encara descoordinats, per a fer ressorgir un reformisme patriòtic.
Mentre l’independentisme bada, l’estat pensa. El pujolisme es va comprometre amb Espanya perquè va pensar que inscriure-la dins d’Europa era bo per a Catalunya. El maragallisme va ser un intent, en certa manera, de consolidar l’esforç i dur-lo encara més enllà: com més Europa, menys Espanya. Brussel·les va desatendre les aspiracions democràtiques del procés, i així es va perdre una finestra d’oportunitat per a consolidar la dinàmica. Ara, com escriu González Durántez, “Espanya és un mort vivent.” Cada vegada és menys garantia de democratització. Els marcs de Pujol i Maragall ja no serveixen. D’ençà de la mort del dictador, l’única vegada que Madrid va expulsar activament el catalanisme de “l’estructura constitucional” –amb la sentència de l’estatut– tot va estar a punt d’anar-se’n en orris.
Els pròxims anys, hi ha tres hipòtesis possibles: la primera, una repetició sorpresa de l’equilibri actual; la segona, una gran coalició que tindria Junts i ERC renegant, però sens dubte participant-hi; i la tercera, l’entrada de Vox, hostil i visceral, a la governança de l’estat. Són tres situacions d’aprofundiment de la crisi i, per tant, que donen incentius per a la reforma. El principal error d’interpretació de l’independentisme, en aquests moments, és creure que l’estat espanyol no es reformarà. El segon, creure que qualsevol situació de reforma l’afavorirà.
