Simon Manley és un diplomàtic. Un senyor. No s’embolica amb les respostes i sempre té un somriure que llima qualsevol aresta del discurs. Avui el CIDOB li ha obert les seves portes per a parlar de la relació entre la UE i el Regne Unit després del Brexit. L’ambaixador, càrrec que és l’estucat venecià d’un currículum infinit, ha arribat amb un lleuger retard. Una broma aquí, una encaixada de mans allà i tot solucionat.

Manley en prou feines ha pogut tocar l’esmorzar. De seguida l’han cridat al faristol. Ha dedicat un ‘bon dia’ a l’audiència i ha canviat a l’espanyol. Alguns s’esperaven un accent polit com una coberteria de plata, però l’ambaixador ha sorprès amb un registre despreocupat. Ha definit el Brexit com una ‘oportunitat’ i ha demanat ambició a la UE perquè continua compartint ‘valors i amenaces’ amb el Regne Unit. Ha citat Rússia i el gihadisme.

L’ambaixador ha perseverat en les potencialitats del Brexit. Ha parlat de cooperació i de la necessitat d’una relació dinàmica amb Europa. Les mans li acaronaven les paraules, però les potencialitats eren eufemismes. Els ulls se li escapaven cap al sostre. I durant uns instants ha semblat Santiago, el protagonista de El Vell i la Mar. Carregava orgullós una captura enorme cap al port i al final s’ha convertit en simple carcanada.

Manley ha tornat a la taula i s’ha obert el debat.

—Parla de valors comuns, de les mateixes amenaces i la necessitat de col·laborar amb la UE. Jo li volia preguntar per què marxen, doncs?

Un tràngol. Rere el cafè i el suc de taronja, Manley ha dubtat si aixecar-se. Finalment ha respost amb el micròfon des de la taula. ‘La pregunta del referèndum era molt clara i també ho va ser la seva resposta. Ho hem de respectar’, paraules de manual. Tanmateix, quan ha aprofundit se li han escapat un parell de sinceritats: ‘Espero que cap altre país abandoni la UE’ i ‘el Brexit és terra inhòspita’.

Manley ha donat per perdut el mercat d’únic i ha dit que la prioritat de Brussel·les i Downing Street és evitar qualsevol terrabastall econòmic. En aquest sentit, ha explicat que el govern britànic no es vol aïllar del món i vol continuar atraient talent d’arreu. ‘No ens interessen les barreres, ni els aranzels, ni els obstacles’, ha declarat.

L’ambaixador ha convertit la ronda de preguntes en un petit xou acrobàtic. Ha esquivat amb elegància tots els temes espinosos… fins que els periodistes han reclamat el micròfon i s’han albirat el procés i la consellera Clara Ponsatí, que s’acaba de reincorporar a la universitat de Saint Andrews (Escòcia). Preguntat per una ordre de detenció contra ella, ha estat breu i directe: ‘De moment no hi ha una ordre de detenció europea.’

Però ha fet falta insistir:

—La consellera Ponsatí, perseguida per la justícia espanyola, és ara mateix a Escòcia. Quina opinió té el govern britànic sobre això? Hi ha hagut contactes amb la Moncloa per la situació de la consellera?

La pregunta s’ha colat a última hora. L’esmorzar ja eren engrunes i alguna taca a les estovalles. Manley ha dibuixat una mitja ganyota. Ha tibat el front com si disparés un pensament i ha respost: ‘No hi ha hagut contactes amb la Moncloa per Ponsatí.’ La veu tenia un deix de tedi. Hagués preferit desaparèixer en algun dels divuit forats de Saint Andrews.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]