Un equilibri difícil amb Sánchez

Al gener, el primer ministre del Canadà, Mark Carney, va encaterinar la progressia de mig món amb un discurs molt important a Davos. Hi deia que l’ordre mundial de la segona meitat del segle XX havia estat, a la pràctica, un decorat de convencions i conveniències, que les grans potències l’havien anat fent malbé amb la hipocresia de les dobles vares de mesurar i que calia despertar-se. Declamava, inspirat en Václav Havel: “El poder del sistema no prové de la seva veracitat, sinó de la voluntat de cadascú d’actuar com si fos veritat. I la seva fragilitat prové de la mateixa font: quan una sola persona deixa d’actuar així, quan el fruiter retira el seu rètol, la il·lusió es comença a erosionar. Ha arribat el moment que les empreses i els països retirin els seus cartells.”

El discurs de Carney va ser rebut com un toc d’atenció inspirador per a tots els vells socis dels Estats Units que ara se senten amenaçats per Donald Trump. El problema és que el primer d’adonar-se de la font de la fragilitat del sistema va ser Trump, i els fruiters aliats que despengen rètols, de moment, hi van a remolc. A mesura que passen els dies, es va veient per què ha de servir la guerra de l’Iran. El secretari general de l’OTAN, el neerlandès Mark Rutte, no ho podria haver dit més clar: “L’OTAN existeix per protegir-nos col·lectivament de qualsevol adversari, sigui Rússia, el terrorisme o qui sigui, però també és una plataforma perquè els Estats Units projectin poder en el tauler de joc mundial.” Els Estats Units hi deixaran la pell per conservar la seva hegemonia i hi arrossegaran els països que consideren súbdits, i entre tots aquests súbdits, n’hi ha que s’hi plauen fervorosament o que cedeixen de seguida. Menys de dos mesos després, Carney va ser dels primers d’aplaudir l’atac a l’Iran.

N’hi ha que no. L’olfacte polític de Pedro Sánchez ha fet convergir el seu interès personal amb la posició correcta respecte d’una guerra infame. No em sembla que els pecats del president espanyol i les seves contradiccions en la política interna ens n’hagin de fer menysprear l’encert, tenint en compte la quantitat de mandataris que, també pel seu propi interès, i de vegades per un preu encara més baix, han tingut la posició contrària i han aplaudit amb els ulls clucs l’atac dels Estats Units i d’Israel, o bé han mirat cap a una altra banda i després, tímidament, hi han introduït matisos. Amb el genocidi de Gaza, que ha servit d’asfalt per a les barbaritats que van venint ara, Sánchez ja va ser una excepció entre la classe dirigent més mediocre que ha tingut Europa en molt de temps. Fins ara, amb la guerra de l’Iran, també.

És veritat que l’excepcionalitat de Sánchez no ens ha de fer perdre de vista que defensa coses molt evidents i que, de fet, no destaca per haver fet cap proesa, sinó perquè els consensos de l’època van canviant molt de pressa. El decorat de Carney es desmantella molt de pressa. La reivindicació del dret internacional, dels canals diplomàtics i de la proporcionalitat, i la crítica a les guerres il·legals que s’atien per elecció política, com aquesta, no són atzagaiades radicals, sinó un alineament amb el sistema que se’ns escola entre els dits. Sánchez pot inflamar la retòrica perquè li convé en termes electorals i perquè no li sortirà gaire car, però sigui per convicció o per conjuntura, posa un gra de sorra considerable per frenar la desaparició del sistema internacional basat en normes, que sens dubte és el més convenient per a Catalunya.

El problema de la narrativa amb què Sánchez ha bastit la seva oposició a la guerra no és l’oportunisme, sinó l’ús que li vol donar dins el seu negociat. El president espanyol té la mirada posada en les pròximes eleccions, com tots els presidents, i és inútil de retreure-li l’afany electoralista; allò que ens interessa és què vol que hi passi, en aquestes eleccions, i per què, i Sánchez aspira a reduir tant com pugui la fragmentació del seu bloc d’investidura per governar, si pot, menys condicionat. No vol el trencadís d’ara, que l’ha forçat a moure’s, que l’ha transformat. No vol els telèfons inconstants de Waterloo ni els renecs d’Oriol Junqueras a la Moncloa ni les arengues de Pablo Iglesias: vol un escenari de tensió que li doni un resultat aclaparador a Catalunya i que li permeti de reincorporar la branca de l’esquerra que el PSOE va perdre amb els indignats.

Els encerts puntuals de Sánchez no poden fer oblidar qui és, ni d’on ve ni qui obeeix en darrera instància. La imatgeria del president espanyol com un cowboy solitari que es va enfrontar a la cúpula del seu partit no pot fer oblidar que, en el fons, aquell enfrontament no el va dur a destruir el PSOE, sinó a dominar-lo, que és una cosa ben diferent. L’operació de Sánchez pretén de convertir el president espanyol en una icona pop del progressisme mundial perquè farà patxoca, però sobretot perquè facilitarà que la família política a la qual es deu retingui el poder. Com ha demostrat amb la llei d’amnistia, la magra reforma de la reforma del finançament, el fals traspàs de Rodalia o l’ús del català al congrés espanyol, Sánchez està disposat a fer concessions per instint de supervivència, però té sempre clars els límits de debò.

És comprensible que hi hagi independentistes que pensin que, si l’independentisme jugués bé les seves cartes, podria aprofitar les turbulències internacionals, però Catalunya és avui un jugador amb les mans lligades a l’esquena: no hi ha una correlació de forces propícia ni una classe dirigent preparada per navegar la situació. Les decisions que l’independentisme institucional ha pres aquests darrers anys –la priorització de l’estratègia antirepressiva, la submissió absoluta davant el PSOE, la desmobilització de les pròpies bases– han dut el moviment a un carreró sense sortida. Li convé el marc internacional que defensa Sánchez, malgrat que ho faci per raons espúries, i, alhora, cometria un error històric si contribuís banalment a una propaganda que a la llarga cerca d’anul·lar-lo. Cal trobar un equilibri difícil.