Les tasques de reparació sempre són lentes i progressives, però fan el seu caminet. Hem hagut d’esperar fins a l’any 2026 per a poder llegir en català El quadre de Dorian Gray, d’Oscar Wilde, sense fragments censurats per ser massa “homoeròtics”. Traduït per Yannick Garcia, ell mateix explica a l’epíleg que la seua traducció –i  aquí ve una cosa ben sabuda, però igualment interessantíssima de l’ofici– no és neutra. Admirable és aquesta tasca artesanal, com es trien les paraules precises, el ritme, la sonoritat dels mots, perquè tot digui allò que ha vingut a dir. I, com enuncia la Casa dels Clàssics, és “el Dorian Gray més queer i sensual”.

El text original, The picture of Dorian Gray, es va publicar per primera volta el 1890 a la revista literària Lippincott’s Monthly Magazine com un conte. L’editor va eliminar cinc-centes paraules del manuscrit original que li semblaven impròpies per a la societat victoriana de l’època. Un any després, el mateix Wilde hi va tornar a aplicar l’autocensura quan el va voler publicar en format novel·la. Perquè el millor que saben fer les persones que no encaixen en el patró, sigui quin sigui, però sobretot l’heterosexual, és autocensurar-se. Per pura supervivència. Ser nosaltres mateixes jutges reguladores, guardianes i porteres de la norma, abans que el clatellot vingui de fora. Que cal retallar-nos per a poder-nos encabir en la imatge nostra que suposadament és acceptable, doncs ho fem, sobretot quan som menudes i indefenses. És una lliçó, desgraciadament, molt primerenca.

Tot aquest procés d’escriure una cosa i després esborrar-la, quan es creu que no es pot fer pública, es veu en una edició limitada en anglès que va sortir a la llum l’any 2011. Sí, sí, tal com ho llegim, hem hagut d’arribar fins ben entrat el segle XXI per poder veure les anades i vingudes de Wilde en el procés d’escriptura. El mateix nét de l’autor, Merlin Howard, va dir que el manuscrit era “una finestra oberta a la ment d’Oscar Wilde” mentre escrivia la novel·la. S’hi aprecien, sobre el paper, les supressions. Wilde passa una ratlla per damunt d’una paraula, guixa ben negre bellesa en referència a Dorian Gray i apareix reemplaçada per bon aspecte. Hi elimina passió, que es converteix en sentiment. Atroç. Posteriorment, quan l’obra s’havia de publicar com a novel·la, en va eliminar paràgrafs sencers i les frases més sexuals, afegint-hi més capítols per donar un altre aire a la narració.

El tema més colpidor és que aquests fragments eliminats van modificar el sentit final de l’obra. No eren només supressions o afegitons d’estil. Encara ara en l’imaginari continua essencialment present la imatge de l’espill, de l’eterna joventut, de l’art refinat com a antídot d’una societat decadent. Durant anys, es va evitar del tot l’enamorament entre homes, aquest triangle amorós format per dos homes grans i un de jove. L’espillet evocador també en aquesta coberta ens torna una imatge blanca, una imatge on no hi ha ningú, on podríem ser-hi totes. Yannick Garcia ens dibuixa algunes de les amputacions més reveladores que han tornat al paper com a acte de justícia. Les localitzo al llibre. A la pàgina 110: “Se l’estimava infinitament, aquell noi, i la seva coneixença havia marcat el gran punt d’inflexió en la seva obra com a artista.” A la pàgina 114: “És ben cert que t’he idolatrat amb molta més passió del que hauria de sentir un home per un amic seu. Pel que sigui, no he estimat mai cap dona […] Hi havia amor en cada línia, i en cada pinzellada, passió. Vaig començar a tenir por que el món descobrís la meva idolatria.”

En estudis de gènere, hi ha treballs acadèmics que han passat l’obra pel filtre d’autores com Eve Kosofsky Sedgwick i Jeffrey Weeks, ambdós dedicats a desconstruir la història cultural heterosexual. Amb una interpretació queer, s’aprecien en l’obra d’Oscar Wilde moltes coses dignes de ser explicades i en les quals ens podríem recrear extensament; com el jove Dorian sofreix una socialització heterosexual, com les relacions entre homes s’intenten d’encabir en relacions d’admiració o d’idolatria per no qualificar-les de relacions amoroses; la mateixa por de Basil Hallward a dir les coses pel seu nom amb relació al seu sentiment i a allò que representa per a ell pintar el jove Dorian. Quanta por de les represàlies hi havia en aquest text! I era una por ben real, perquè Wilde va ser condemnat a presó. Acusat d'”indecència greu”, van dir llavors, per la seva relació homosexual amb lord Alfred Bosie Douglas. De fet, The picture of Dorian Gray va ser presentada com a prova per condemnar-lo. I va passar d’escriptor reconegut a un depravat sexual, abandonat per la família i morint gairebé en la indigència a París.

Llegint aquest Dorian Gray he recordat la primera volta que va arribar a les meues mans El retrat de Dorian Gray –com l’han traduït sovint–, retrat en lloc de quadre. La vaig llegir en una vella edició groguenca que vaig trobar per casa. En aquells anys adolescents, quan encara no existia l’enorme biblioteca cinematogràfica i informativa d’internet, vivíem sense gaires referents, potser només els literaris. El Dorian Gray va ser un d’aquells llibres que suggeria uns “enamoraments” possibles. Velats, però reals. Allò meu tenia una explicació o un lloc on reposar. Vaig quedar enganxada a aquella història que, tot i retallada, ja revelava els amors que “no tenien nom”.

Aquest llibre que ara tenim a les mans no sols fa justícia a Wilde, sinó també a totes les autocensures. Fa visible un amor que encara ara necessita més personatges, més històries i menys estereotips. I, parlant de referents, n’esmento un de ben diferent, però que també contribueix a la mateixa causa. Aquest diumenge, per casualitat, va caure a les meues mans Maspalomas, un film del basc José Mari Goenaga en què retrata el dolorós camí de tornada a l’armari d’un home gran gai, quan la família l’interna en una residència després d’haver tingut un ictus. El film va rebre molts premis l’any passat i retrata la cara encara oculta de les persones LGTBIQ+ a la vellesa. L’home que vivia a Maspalomas, un complex gai a les Canàries, ha de tornar al País Basc natal i retrobar-se amb el silenci i l’autocensura. Callar, callar i callar.

Han d’arribar més ancoratges en forma de literatura, cinema o l’art que sigui, encara s’han de revelar moltes obres escapçades. Representar o explorar l’univers infinit d’experiències humanes. Que ningú mai més no s’hagi de retallar per a evitar la condemna.