Avui, una història llarga que tenia adormida en algun lloc de la memòria i ara no m’abandona. Fa una vesprada “fallera”, que, molt abans del “caloret” de Rita Barberà, volia dir primaveral. Temperatura agradable i una llum vitaminada que convida a eixir al carrer i a segregar endorfines i serotonina per a un regiment. És 29 de febrer de 1996. Sóc en una habitació de l’Hospital Clínic de València amb un familiar. Aviat farà trenta anys. Fa hores que un parell d’helicòpters sobrevolen les avingudes d’Aragó i de Blasco Ibáñez. No debades, a la intersecció hi ha l’estadi del Mestalla. El president del València, Club de Futbol, Paco Roig, ha fet protegir la gespa perquè d’ací a uns quants dies hi haurà un València-Barça i no vol que les més de nou mil persones que s’hi asseuran la facen malbé. El zum-zum dels helicòpters sempre és inquietant. Avui, impedeix de sentir la ràdio o de mantenir una conversa amb la infermera que ve a comprovar les constants. Falten tres dies per a les eleccions que han de descavalcar Felipe González de la presidència del govern espanyol. Tothom diu i proclama que José María Aznar i el seu bigot hi entraran al galop, a la Moncloa. Els casos de corrupció dels socialistes són insuportables i aquest “home corrent de Valladolid” ha de dur un aire net a la política espanyola, diuen.

A Mestalla hi van entrar seixanta mil persones, aquell dia. Milers, arribats en autobusos de molt lluny, van quedar fora i van seguir el míting a través d’una pantalla instal·lada en els balcons de la façana, i vigilats de prop pels helicòpters. A desgrat d’això, la comunió va ser completa. Cantaven Viva España amb Manolo Escobar, un dels teloners, i el cor els sortia per la gargamella.

La celebració de l’apoteòsic míting de Mestalla va ser una promesa d’Eduardo Zaplana-Hernández Soro, que feia ben poc que era president de la Generalitat, a José María Aznar, cansat de bramar “váyase, señor González”. “A la pròxima omplirem Mestalla, José María”, li va dir en un acte electoral anterior en una plaça de bous amb les costures trencades.

La gran ofrena es va consumar aquell dia sobrer de l’any de traspàs. Va ser una vesprada inoblidable. Tota la ciutat, terra, mar i aire, es van posar a disposició de l’acte. Zum-zum, zum-zum, els helicòpters.

A l’escenari, a banda de Manolo Escobar, també va cantar Francisco, entregadíssims, tots dos, a la causa del PP. Zaplana, a través del seu inseparable Jesús Sánchez Carrascosa, va omplir les butaques de convidats amb el bo i millor de cada casa. Famosos locals com ara Arévalo, Tip, Pepe Sancho i Concha Márquez Piquer. Però l’estrella que més brillava era la de Julio Iglesias, ieah!, que ja vivia a Miami. El van fer seure a primera fila, entre Rita Barberà i Ana Botella, que tenia el cap ocupat pensant en sedes i cretones amb què entapissaria els sofàs de la Moncloa.

El míting va ser un èxit a mitges. Els experts en demoscòpia van dir, la nit electoral, que la sensació de superioritat que el PP va projectar aquella vesprada tan aclaparadora a València va fer escarrufar els votants del PSOE i d’esquerres, que, al remat, van anar a les urnes amb una pinça al nas i la victòria d’Aznar no va ser absoluta. Es van viure capítols curiosos, com allò d’Aznar parlant català en la intimitat, però això és una altra història. L’atenció l’hem de posar en dos amics.

Dos amics, Eduardo i Julio, que, quan tot es va acabar i els assistents al míting van pujar als autobusos, els focus de Mestalla es van apagar, els treballadors van recollir les cadires de plàstic i els helicòpters van deixar de contaminar el cel de València… van compartir confidències. Paraules divertides i adjectius superlatius per a aquella funció.

I van parlar de què costava tot allò. La presència de Julio Iglesias tenia un preu que Eduardo Zaplana estava disposat a pagar. Seria una tarifa elevada, la cobraria prompte i en unes condicions més que avantatjoses. Els diners, és clar, els posarien els valencians. Ieah!

Ja feia uns quants anys que la relació entre Julio i Eduardo era fluida. Benidorm era el nexe comú. Benidorm és l’autèntica ciutat dels miracles. Ho saben els jubilats de tot Europa, i ho saben el truà i el campió.

L’any 1968, Julio Iglesias va guanyar el festival de la cançó que el batlle visionari i franquista Pedro Zaragoza es va inventar per col·laborar en la promoció turística d’allò que havia estat un poble pescador. Biquinis, sol, estrangeres i cantants melòdics. I de Benidorm, Julio Iglesias va començar a volar. Ieah!

Uns quants anys més tard, un regidor del PP, sense ofici ni benefici, que es volia canviar el cotxe, primer va comprar una regidora socialista perquè li donàs suport a la moció de censura que l’havia d’impulsar a la batllia. El regidor tenia el gran estaló del seu sogre, empresari hoteler, militant destacat del PP, i molt ben situat entre allò que s’anomenen les forces vives de la ciutat.

De Benidorm al Palau de la Generalitat en menys d’una legislatura. No debades, Iglesias va dir de Zaplana: “És un home molt ambiciós, que corre molt. És un campió”. Aquest apel·latiu, campeón, ha acompanyat Zaplana en la seua carrera política, i va donar molt de joc quan va caure en les xarxes de la Guàrdia Civil el dia de Santa Rita de l’any 2018.

Però hem de tornar a Mestalla, perquè el mes de juny del 1997, un any després del míting multitudinari, Julio Iglesias torna al camp del València per fer un gran concert. I, és clar, tots dos amics es tornen a veure i tornen a parlar de negocis. Negocis d’anada i tornada entre València i Miami, amb unes quantes aturades en paradisos fiscals.

És el cas IVEX, que va estar anys judicialitzat, que el periodista Francesc Arabí explica en un dels volums que ha escrit despullant Zaplana.

L’IVEX és l’Institut Valencià de l’Exportació. El negoci consistia a nomenar Julio Iglesias ambaixador cultural de la Comunitat Valenciana. I pagar-li una milionada. El contracte el signen a Miami, la residència del cantant, l’any 1997. L’havia redactat José María Tabares, director de l’IVEX i consistia en el fet que Iglesias faria una sèrie de concerts pel món coincidint amb algunes fires amb presència valenciana. Actuaria a Tòquio, Orlando, Moscou, Las Vegas o Xang-hai. El contracte era tan beneficiós per al cantant que totes les despeses d’aquests concerts les pagaria la Generalitat i ell tindria la potestat de triar quina empresa en feia la producció, el muntatge i tot plegat. A més, hi havia una clàusula que li permetia de no fer un determinat concert si ell ho decidia. La Generalitat li pagava per tot això 375 milions de pessetes, uns 2,25 milions d’euros. Nets. Ieah!

Però, tal com explica Arabí, el mateix dia que se signava aquest, diguem-ne A, se’n va signar un altre de clandestí que anul·lava el primer i millorava substancialment les condicions perquè, en realitat, al cantant li pagarien nou-cents milions de pessetes, sis milions d’euros. La diferència entre l’A i el B, Iglesias ho rebria en comptes secrets, numerats, emplaçats a les Bahames, les Illes Verges, les Illes del Canal, Jersey…

No és estrany que en una actuació a la fira de Xàtiva, Julio cridàs de l’escenari estant: “Eduardo, te quiero.”

El cas judicial dels contractes de Julio Iglesias es va conèixer com a cas IVEX. Es va obrir l’any 2005, i divuit anys després, en setembre del 2022, es va tancar perquè els presumptes delictes havien prescrit. La justícia va ser incapaç de localitzar José Maria Tabares, que va elaborar i signar el contracte que va fer més ric Julio Iglesias a costa dels diners dels valencians. Les acusacions eren per malbaratament i falsificació de documents.

Ara el nom de Julio Iglesias ha tornat a sortir amb unes acusacions paoroses contra les treballadores que tenia en les seues mansions. Julio Iglesias és molt ric, diuen, i potser aquests sis milions d’euros dels valencians que el seu amic, el campió Zaplana, li va regalar, no van servir ni per a moblar la cuina d’una d’aquestes cases on vés a saber què s’hi ha fet. Però tot allò del Mestalla, de l’IVEX, de l’obscenitat d’aquestes relacions entre el PP valencià i un personatge com aquest m’ha retornat com un rot agre, i no m’ho trac del cap. I em vénen al cap els Zaplanas, les Rites, els Blascos… i no dic ieah!, sinó que dic ecs!