11.11.2025 - 21:40
La victòria de Zohran Kwame Mamdani en la cursa per la batllia de Nova York la setmana passada ha generat força comentaris i un considerable entusiasme a l’estranger, cosa molt poc habitual a les conteses municipals. Quanta gent sap el nom de l’alcalde o el partit que governa les principals metròpolis, no ja d’Àsia, Àfrica o l’Amèrica Llatina, sinó d’Europa mateix? Qui sap el nom dels alcaldes de Roma, de Viena, de Berlín? Amb una mica de sort els espanyols coneixeran la batllessa de París pel fet d’haver nascut espanyola. Però l’alcalde d’Edimburg? D’Amsterdam? De Copenhaguen? I als Estats Units, el de Chicago, Los Angeles, Atlanta o San Francisco? En canvi, molts sabien el nom de l’alcalde de Londres i ara també saben el de Nova York.
El combustible polític que ha dut Mamdani a guanyar el seu principal oponent, l’ex-governador Andrew Cuomo, ha estat una combinació d’agressivitat retòrica contra Trump i de prometre abaratir el cost de viure a Nova York. La campanya l’ha basada sobretot en la proposta de congelar el preu del lloguer i construir habitatge. En la fórmula Colau, doncs, i amb una dosi similar de demagògia. Però la principal raó que aquesta victòria d’àmbit local hagi estat notícia fora del país rau en la personalitat, més exactament en la personalització de la campanya, al més pur estil de Trump: “Sóc musulmà. Sóc un socialista demòcrata. I em nego a demanar perdó pel fet de ser-ho.” Potser el nou estil de fer política inclou dosis elevades de narcisisme, de vantar-se de ser com s’és i exhibir les particularitats pesi a qui pesi. L’ambigüitat de la frase és deliberada. Perquè ambdues coses són marques d’identitat, l’una política i l’altra religiosa. Als Estats Units, totes dues són minoritàries i per tant lluny del consens de la majoria que hom aspira a governar. O potser es tracta d’un oxímoron deliberat, car el socialisme prové de la il·lustració i de la crítica a la religió, mentre que ser musulmà implica acatar el mandat d’una religió d’origen tribal i vocació universal.
S’ha dit que l’exemple de Mamdani podria inspirar els països islàmics a separar la religió de l’estat. És passar per alt que la relació causal és la inversa: que és l’islam que aprofita la separació de religió i estat als països occidentals per a introduir-s’hi i reclamar el dret d’autoctonia. Mamdani reclama que la fe musulmana surti de la zona d’ombra a què segons ell ha estat relegada i entri de ple a la vida pública. Per això va posar la seva identitat religiosa al centre de la campanya, fent nombrosos actes en mesquites i emprant terminologia religiosa als discursos. Els destinataris eren sobretot els centenars de milers de residents musulmans de Nova York, un quart de tots els que viuen als Estats Units d’acord amb l’estimació d’Aljazeera.
Que Mamdani faci bandera de la religió en campanya no és res extraordinari. També en fan la majoria de republicans i molts demòcrates, ni que sigui cínicament. Com Enric IV de França canviant de religió amb la frase “París bé val una missa”, Trump passà de la nit al dia de defensar l’avortament a estar-hi en contra per poder liderar el Partit Republicà. La grotesca exhibició de la Bíblia davant l’església episcopal de St. John el juny del 2020 contrasta amb els dubtes expressats per Trump en més d’una ocasió de no tenir expedita l’entrada al cel.
Allò que és extraordinari, en tant que socialista, és convertir la religió en un principi de governabilitat. L’estratègia sols pot passar per progressista mentre l’islam pugui jugar la carta del victimisme. Però si aquesta fe esdevingués majoritària en cap país occidental, sens dubte reproduiria la regressió democràtica avui associada al trumpisme. Per una raó molt simple i no menys vertadera pel fet de ser negada: que l’islam i la democràcia són incompatibles. Igual que ho són la democràcia i el cristianisme si es pren la doctrina al peu de la lletra, com ho fan, no pas sense raó, els fonamentalistes. Perquè hom no tergiversa amb trucs teològics la paraula de Déu. A Occident l’anomenada democràcia cristiana és un subproducte de l’afebliment polític de l’església durant els segles XIX i XX. No debades Pius X condemnà el corrent eclesiàstic que pretenia actualitzar la doctrina catòlica, instituint el 1910 un jurament contra el modernisme obligatori per a tots els clergues. El 1964 Pau VI tornà a condemnar el modernisme a l’encíclica Ecclesiam Suam titllant-lo d’error que tornava a aixecar el cap.
El cristianisme primitiu era la religió dels miserables i dels esclaus practicada a l’ombra de les catacumbes, però una vegada esdevinguda la religió oficial de l’imperi romà abolí la tolerància religiosa i perseguí l’anomenat paganisme. Si el cristianisme s’ha imposat a molts pobles per força i ha impulsat persecucions, colonitzacions i guerres durant segles, l’islam ja nasqué en la guerra i per a la guerra. El significat del seu nom, “submissió”, expressa en un sol mot tot el sentit de la doctrina. Amb la prescripció de la guerra santa, justificada en prop de dos-cents cinquanta versets del llibre sagrat, l’islam ha conquerit una gran part del món. Avui ja predomina en cinquanta-tres països i és la religió que més creix. Especular amb un islam evolucionat fins al punt d’extreure principis democràtics de la doctrina alcorànica topa amb el fet que aquesta hipòtesi no s’ha materialitzat enlloc on aquesta religió ha obtingut el poder polític.
Allà on Déu ha escrit el text per persona interposada i ha prescrit la llei fins els detalls d’higiene i dietètica més irracionals, el lliure pensament equival a blasfèmia. D’aquí surten les fàtues i els actes de fe. La democràcia moderna és filla del racionalisme. Els partidaris de revertir la fràgil hegemonia de la raó als països occidentals s’han inventat el mot escruixidor d’islamòfob per silenciar els qui adverteixen del possible retorn de la teocràcia. La qüestió que no enfronten mai els islamòfils és si la suposada compaginació de l’islam amb els valors occidentals –per exemple, en el socialisme de Mamdani i el laborisme de Sadiq Khan– té res a veure amb l’islam i no és bàsicament socialisme i laborisme convencional. Pot ser que, com a representants electes d’un estat laic, els polítics musulmans es comportin com els catòlics que no van a missa, no llegeixen l’Evangeli, no es confessen, no s’abstenen de menjar carn en Quaresma, practiquen el control de la natalitat i l’avortament, i sols es recorden del capellà per als batejos, casaments i exèquies. Si fos així no hi hauria cap motiu d’alarma, però tampoc cap motiu de triomfalisme pel fet “extraordinari”, segons Khan, que hi hagi batlles musulmans a les dues principals ciutats del món anglosaxó.
Si aquests i més polítics, que sens dubte obtindran càrrecs de responsabilitat als països occidentals, es consideren musulmans per origen familiar i no com a correligionaris de l’Umma; si no avantposen la pertinença a aquesta comunitat global expansiva al compromís adquirit com a servidors de l’estat nacional, no hi ha cap motiu ni per a celebrar ni per a deplorar l’èxit dels Mamdani de torn més enllà de la competència i responsabilitat en el càrrec. Però si la confiança dipositada en ells per un electorat culturalment heterogeni es desfà al contacte amb les formes i les fórmules de la superstició, la reacció podria reobrir el conflicte religiós pràcticament extint als països d’Occident.
