24.01.2017 - 15:57
Raona que la Renaixença “va estrangular la petita tradició literària en català”
BARCELONA, 24 (EUROPA PRESS)
L’historiador Joan-Lluís Marfany ha presentat aquest dimarts el seu assaig ‘Nacionalisme espanyol i catalanitat. Cap a una revisió de la Renaixença’ (Edicions 62) afirmant que “el nacionalisme espanyol va ser creat per catalans”, per part de les mateixes persones que van impulsar el període de la Renaixença catalana.
“El pare del nacionalisme espanyol és Manuel Milà i Fontanals”, ha dit en roda de premsa en al·lusió al filòleg considerat l’impulsor de la Renaixença, conegut com el període del segle XIX del renaixement de la llengua i literatura catalanes.
Segons Marfany, la “construcció ideològica de la nació espanyola” es basa en la voluntat dels industrials catalans de l’època de crear la idea d’indústria nacional espanyola, per justificar les polítiques proteccionistes i alhora fomentar l’intercanvi comercial amb altres zones d’Espanya i que així cada zona s’especialitzés en un àmbit industrial o agrícola específic.
Aquesta necessitat es va donar a Catalunya perquè “vist des de Madrid, el concepte d’Espanya era una obvietat, però a Catalunya no hi havia aquesta consciència nacional i s’havia de construir”, ha argumentat Marfany.
LA “FAL·LÀCIA” DE LA RENAIXENÇA
El llibre aprofundeix en la Renaixença –delimitant-la al període comprès entre el 1789 i el 1859– fent una revisió crítica de la idea que el seu autor considera que s’ha transmès, de manera molt extensa: té 950 pàgines.
“La idea principal de la Renaixença és una fal·làcia. No és cert que fes ressorgir una literatura catalana perduda, sinó al contrari: va estrangular la petita tradició literària en català. Ells mateixos van dir que l’havien embalsamat”, ha assegurat Joan-Lluís Marfany.
La gran contradicció que troba per a aquest període és que, tot i ser l’època del presumpte renaixement, també és el punt àlgid de la màxima diglòssia –la convivència del castellà com a llengua escrita i de prestigi, i del català com a llengua oral i popular–.
“Els promotors entusiastes del triomf (del procés de diglòssia) són exactament els mateixos homes que van protagonitzar la suposada Renaixença”, explicita el llibre.
En aquest cas, segons ell, la diglòssia té la base en la mateixa construcció del nacionalisme espanyol: per a aquests impulsors, “cal adoptar el castellà com a vehicle de la comunicació escrita i de la paraula solemne perquè és la llengua espanyola i l’única que els espanyols han d’usar en totes les ocasions que ho exigeixin”, diu el llibre.
Tot i que no ho ha pogut documentar, considera més plausible que el procés de reversió de la diglòssia es degués a la intel·lectualitat emergent del posterior Sexenni Democràtic (1868-1874), que “es considerava perjudicada per la concepció moderna de l’Estat nació espanyol, ja que no dominaven prou el castellà parlat i tenien dificultats per aprovar oposicions”, ha explicat l’historiador.
Així, autors nascuts entre el 1830 i el 1840, entre els quals hi ha Frederic Soler ‘Pitarra’, van poder ser els que van començar a revertir la situació, recuperant l’ús del català escrit per escriure’s cartes entre ells.
“Veien que no tenia sentit que, quan s’escrivien amb gent pròxima, haguessin de fer-ho en una llengua estranya”, ha dit Marfany, recordant que això només era possible entre intel·lectuals perquè la majoria de la gent a l’escola només havia après a escriure en castellà.
Joan-Lluís Marfany (Barcelona, 1943) va ser professor de la Universitat de Liverpool des del 1972 fins al 2008, quan es va jubilar, i aquest llibre és la continuació de tres assajos en què, des del 1995, ha analitzat tant el catalanisme com la diglòssia entre català i castellà des del segle XVI.
