Ultres (també) contra el medi

La victòria més que probable de Jair Bolsonaro a les eleccions presidencials brasileres sembla confirmar una nova regla de la política internacional: la nova extrema dreta és un veritable desastre ambiental. Durant la campanya, Bolsonaro ha promès la sortida del Brasil de l’Acord de París sobre el Canvi Climàtic, el desmantellament total del Ministeri de Medi Ambient, les prerrogatives del qual passarien al Ministeri d’Agricultura, el ”desenvolupament’ de l’Amazònia amb carreteres, preses, desforestació i soja transgènica i, correlativament, la supressió dels drets dels pobles indígenes als seus territoris.

El candidat dels grans terratinents i la indústria alimentària
Amb tot això, els grans terratinents i els ramaders tenen molt a guanyar en aquestes eleccions. I parlar de grans terratinents al Brasil és parlar d’una minoria importantíssima. El 45% de l’espai rural és en mans de l’1% dels ciutadans. Són els ‘grandíssims terratinents’, propietaris de terres a una escala desconeguda en altres parts del món.

Aquestes grans famílies de propietaris han sostingut durant anys una gran campanya contra l’Acord de París sobre el Clima. El pacte preveu de reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle i replantar dotze milions d’hectàrees de bosc amazònic abans del 2030. I l’aplicació de l’acord al Brasil implica també protegir el territori dels indígenes amazònics i aplicar una política favorable al mig milió de famílies camperoles sense terra.

El Partit dels Treballadors (PT) era favorable a aquestes polítiques, però no ho és pas el PSL de Bolsonaro, el nou partit fort a la cambra de diputats. I, sobretot, tenen l’oposició del BBB (de ‘bou’, ‘bala’ i ‘Bíblia’), el lobby més poderós del parlament brasiler.

L’expansionisme dels grans ramaders i el sembrador de soja i canya de sucre no tindrà ningú que l’aturi si, a la gran influència dominant del BBB en el poder legislatiu, s’hi afegeix un president que reivindica obertament l’odi als pobles indígenes, el menyspreu pels camperols sense terra i el desig de posar fi a ‘l’activisme ambiental’, com ell l’anomena. Les dades del Ministeri d’Agricultura del Brasil mostren que la superfície conreada de soja ha crescut un 60% aquests últims deu anys. La soja, per si sola, representa gairebé la meitat de la producció agrícola del país, i el 30% del seu cultiu es concentra a l’estat amazònic de Mato Grosso. També el conreu de canya de sucre i la ramaderia ha crescut un 60% durant el mateix període. Amb més de 215 milions de caps, el Brasil és el segon productor ramader mundial. Gairebé un de cada cinc bistecs que es consumeixen al món prové del Brasil, i dels deu estats del país que han experimentat el creixement ramader més gran dels últims vint anys, vuit són a l’Amazònia.

Una tendència global de l’extrema dreta
Bolsonaro representarà al Brasil la cúspide d’un nou eix autoritari i climatològicament escèptic: de Donald Trump, que pretén reviure el carbó i lluitar contra ‘la burocràcia mediambiental’ a les petromonarquies del Golf i els anomenats règims iliberals d’Europa, com Polònia, que defensa les extraccions de Silèsia com un cas nacional.

En molts d’aquests estats, el suport a les indústries contaminants sol anar acompanyat de violència contra els activistes ambientals. Dels 207 assassinats relacionats amb afers ambientals l’any 2017, més de la meitat van ser assassinats al Brasil i les Filipines. La majoria d’aquestes morts van ser causades per milícies armades irregulars.

A les Filipines de Rodrigo Duterte, on l’assassinat de vuit camperols oposats a una plantació de l’exèrcit va causar un escàndol, el 90% de les morts d’activistes són atribuïbles a les forces governamentals. I allà on no actua directament, el govern dóna via lliure a les amenaces i intimidacions de l’agroindústria i la indústria minera mitjançant la liberalització de la possessió d’armes.

L’amenaça sobre la selva amazònica
La victòria de Bolsonaro és més inquietant que cap altra per l’afectació que pot tenir sobre l’Amazònia, l’espai més vital del planeta en termes de preservació del medi.

La selva amazònica cobreix 5,5 milions de quilòmetres quadrats, cosa que representa la meitat dels boscos tropicals del món. És la llar de la biodiversitat més gran del món, conté el 15% de l’aigua dolça del món, contribueix a la producció del 20% de l’oxigen de l’aire que respirem i és un regulador natural de l’escalfament global.

Segons l’Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació, l’Amazònia té una població de 33 milions de persones que depenen dels seus recursos. És també el territori de diversos centenars de milers d’indígenes. La Fundació Nacional de l’Indi (FUNAI) té 900.000 persones al Brasil, dividides en 305 grups ètnics que ocupen 594 territoris que representen el 12% del país. No obstant això, el congrés pot modificar l’ús d’algunes d’aquestes terres declarades inalienables a la constitució de 1988.

Vora el 65% de la selva amazònica és al Brasil. Però aquest país ha estat el campió mundial de la desforestació aquests últims cinquanta anys, amb una destrucció de gairebé 780.000km², més de deu vegades l’extensió de tots els Països Catalans. Durant aquest període, l’Amazònia brasilera va perdre el 20% de la superfície. La ramaderia és la principal causa de la desforestació, atès que el 65% de les terres desforestades passen a tenir aquest ús. L’agricultura intensiva, més concretament el cultiu de soja i canya de sucre, també té una part de responsabilitat, però només representa entre un 5% i un 10%. No obstant això, el cas de la soja s’ha d’estudiar amb més deteniment. De fet, gran part d’aquest cultiu es dedica a la producció de coques d’oli per a l’alimentació del bestiar. De manera que el desenvolupament del cultiu de la soja i la ramaderia estan vinculats. A més, els estudis han demostrat que a Mato Grosso (sud de l’Amazònia) les àrees prèviament utilitzades per a la producció ramadera s’han convertit al cultiu de soja, cosa que ha ajudat a empènyer les àrees ramaderes cap al nord i ha portat a una desforestació més gran. Per tant, el cultiu de soja és una causa subjacent de la desforestació que s’atribueix més directament a la ramaderia. Finalment, el cultiu de soja i canya de sucre també són causes de desforestació per la infrastructura viària que requereix el transport de cultius. La construcció de carreteres és directament responsable d’una petita part de la desforestació, però n’és un gran catalitzador, perquè obre l’accés al bosc, permet el desenvolupament d’activitats i fomenta el moviment de la població. Així, el 95% de la desforestació es produeix en un radi de 5km de carreteres. Les dues carreteres principals, Belem-Brasília, construïda el 1958, i Cuiaba-Porto-Velho, construïda el 1968, són al centre de l’anomenat ‘arc de desforestació’. Només unes poques carreteres són oficials, i la majoria dels 170.000km de carreteres a l’Amazones han estat construïdes il·legalment, especialment per operadors forestals.

Bolsonaro ha dit que, si és elegit president, retirarà el Brasil de l’Acord de París sobre Canvi Climàtic del 2015, argumentant que l’escalfament global no són més que ‘faules sobre l’efecte hivernacle’. En última instància, el seu poder per a revertir la decisió és limitat, perquè l’acord de París va ser aprovat al congrés brasiler, que actualment està dividit en trenta partits. Però encara que a Bolsonaro li sigui difícil de retirar-se de l’acord, la seva elecció continuaria essent una amenaça directa per al règim de protecció ambiental del Brasil i és un símptoma d’un canvi polític més ampli que ha vist una alineació entre els punts de vista ambientals de l’extrema dreta i els de les poderoses faccions polítiques ultres del Brasil.