The Washington Post · Anastasia Taylor-Lina i Alisa Sopova

Després de quatre anys de conflicte i molts mesos de converses, les negociacions de pau a Ucraïna continuen sense arribar a bon port. Molts ucraïnesos, sobretot els qui viuen en zones ocupades per Rússia, són escèptics respecte de la possibilitat d’arribar a un acord. És el resultat inevitable de més d’una dècada de vida sota el fantasma de l’agressió russa.

Els atacs russos a Ucraïna es remunten al 2014, amb l’annexió de la península de Crimea i l’esclat d’un alçament separatista a la regió del Donbàs, a l’est del país, esperonat i secundat pel Kremlin. Fins el 2022, el conflicte –que també va tenir unes negociacions de pau no reeixides– sovint s’havia descrit com una “guerra oblidada”, tot i que no pas per als centenars de milers d’ucraïnesos que vivien a la regió. Duien una vida marcada per la incertesa: els camps eren minats i els projectils plovien del cel, la burocràcia havia desaparegut i les infrastructures havien quedat reduïdes a runa; les línies del front travessaven pobles sencers i separaven els habitants de la família, de la feina o de les propietats. Però, si més no, eren a casa seva.

D’ençà del 2018 –quatre anys abans que l’exèrcit rus envaís la resta d’Ucraïna–, la fotògrafa Anastasia Taylor-Lind i l’escriptora Alisa Sopova han documentat la vida quotidiana de tres famílies que es van veure obligades a fugir de casa seva molt abans de l’esclat de la guerra que avui fa quatre anys. Ara, amb l’espectre de les concessions territorials planant per damunt de les negociacions de pau, tenen por de no poder recuperar mai més la vida anterior.

Rodion i Elena Lebedev duien una vida tranquil·la i normal a Opitne, un municipi perifèric a mig camí entre l’aeroport de Donetsk i la ciutat d’Avdíivka. La parella, que té tres fills, vivia en una casa gran envoltada de rosers i regentava un petit taller de reparació de vehicles.

Tot va canviar la primavera del 2014, quan va començar l’alçament dels separatistes pro-russos a Donetsk. La zona on vivien no va trigar a convertir-se en un camp de batalla mentre l’exèrcit ucraïnès maldava per recuperar el control de la ciutat. La majoria dels veïns d’Opitne en van fugir, però els Lebedev van optar per quedar-s’hi perquè no volien renunciar a la vida que hi havien construït. Al cap de pocs mesos, al poble –originàriament d’uns 800 habitants– tan sols hi quedaven els Lebedev i una trentena de veïns més, molts dels quals massa grans o febles per a fugir-ne. En Rodion i l’Elena van sentir que no podien abandonar-los.

Després d’uns quants mesos d’hostilitats, les línies del front van restar congelades i Opitne va quedar en una mena de terra de ningú. Les infrastructures del poble havien quedat del tot destruïdes: no hi havia ni electricitat, ni aigua ni gas; tampoc no hi havia oficina de correus, botiga de queviures o comissaria de policia. Atès que ni els separatistes pro-russos ni les forces ucraïneses controlaven el poble, cap autoritat va acceptar de fer-se càrrec dels habitants: ni tan sols les ambulàncies o els bombers s’hi aventuraven, perquè totes les carreteres que hi portaven havien estat minades o tallades per les línies del front. Els veïns hi havien quedat atrapats.

En Rodion era l’únic disposat a fer-hi alguna cosa. Un dia va agafar la seva furgoneta groga i va travessar un camp minat fins a arribar a Avdíivka. Els vuit anys següents, aquest camí de terra es va convertir en el salvavides d’Opitne i la furgoneta dels Lebedev, en l’única connexió del poble amb el món exterior. Les àvies i els avis del poble en depenien per a qualsevol necessitat bàsica, del menjar i els medicaments a la higiene personal. A poc a poc, mantenir amb vida Opitne i els veïns del poble va esdevenir un imperatiu moral dels Lebedev.

Però el febrer del 2022 l’exèrcit rus va envair Ucraïna. Aquell estiu, un projectil d’artilleria va ferir l’Elena mentre treballava al jardí de casa; un tros de metralla li va travessar l’esquena i no li va perforar la medul·la espinal per ben pocs mil·límetres; va haver de ser evacuada a un hospital de Pokrovsk. Mentre es recuperava, les hostilitats a Optine van reprendre i els Lebedev no hi van poder tornar. Pocs mesos després, al novembre, l’exèrcit rus va capturar la població.

La parella va anar a parar Kriví Rih, una ciutat a l’oest d’Optine. Dos dels seus fills, ara joves adults, s’hi van traslladar amb ells, mentre que el més gran se’n va anar a Kíiv. Tot i ser blanc habitual dels atacs russos, Kriví Rih roman sota control ucraïnès, a diferència d’Opitne. Però els Lebedev no han sortit indemnes del seu calvari: tant l’Elena i com en Rodion arrosseguen problemes de salut greus derivats les lesions, l’estrès crònic i les condicions que han hagut d’aguantar durant més d’una dècada de guerra.

Miroslava Grinik, de deu anys, i el seu germà Kirill, de vuit, mai no han vist un món sense guerra. El conflicte al Donbàs va esclatar el 2014, el mateix any en què va néixer la Miroslava. Els germans van passar els primers anys en un barri on les llars compartien paret amb destacaments militars.

El seu pare, en Nikolai, treballava a la planta química d’Avdíivka, l’empresa més gran de la ciutat, i la mare, l’Olga, era mestressa de casa. Com moltes famílies de classe treballadora del Donbàs, fugir de la ciutat quedava fora de l’abast dels Grinik. A mesura que la guerra es va anar allargant, la família va aprendre a conviure-hi, ignorant els bombardaments ocasionals. Els boscs i llacs bucòlics que envoltaven Avdíivka s’havien convertit en camps erms i plens de mines, però la família va trobar rutes segures per anar a pescar i fer pícnics.

Aquella vida va saltar pels aires el 2022, quan va esclatar la guerra. Els projectils van començar a caure al jardí dels Grinik i la família va deixar de sortir de casa. Al cap d’uns quants dies, es van quedar sense menjar i l’Olga es va aventurar a anar fins a una botiga de queviures; mentre hi anava, va veure com un avió militar era abatut en ple vol. Va córrer cap a casa, va agafar els nens i va pujar al primer autobús que va trobar. Van anar a parar a Pologi, un poble al centre d’Ucraïna, on aviat es va retrobar tota la família.

La majoria dels homes de la família Grinik, incloent-hi en Nikolai, es van allistar a l’exèrcit els mesos següents, mentre que les dones i els nens lluitaven per trobar casa i feina. Com molts més refugiats interns, la família s’ha hagut de conformar amb una qualitat de vida molt més baixa que no pas la que tenia abans de l’esclat del conflicte.

Amb tots els estalvis van comprar una cabanya abandonada i en mal estat al poble. D’aleshores ençà, l’Olga ha provat de condicionar-la mentre cuida tota sola els fills. La dona, que no pesa més de 45 quilos, explica que una de les coses que més li costen és tallar llenya, l’únic combustible de què la família disposa per a escalfar-se i cuinar.

Durant molts anys, Elena Diàtxkova i el seu marit, Aleksander Dokalenko, es van negar a abandonar casa seva a Avdíivka, prop de la línia del front. La casa va ser construïda pel pare de l’Elena i la família hi tenia un lligam sentimental molt fort. Entre el 2014 i el 2022, la propietat va sofrir danys de tota mena, incloent-hi l’impacte directe d’un projectil d’artilleria, però el matrimoni no va defallir i va arreglar-ne els desperfectes: els forats al sostre van quedar coberts per lones de plàstic i les marques de metralla a la paret, camuflades amb tests col·locats estratègicament.

Com tanta altra gent atrapada al front del Donbàs, la parella havia après a conviure amb el perill i les incomoditats de la guerra. Sempre van tenir l’esperança que la guerra s’acabaria i que podrien reconstruir casa seva d’una vegada.

La invasió del 2022 es va endur aquest somni. En el moment de pànic i confusió inicial, l’Elena, la seva filla Júlia i el seu nét, en Nikita, van fugir a Polònia. Però a l’Aleksander, tot i tenir més de cinquanta anys i unes quantes discapacitats que li impedien de lluitar, no se li va permetre de sortir d’Ucraïna. Va romandre a Avdíivka uns quants mesos més i quan la vida va esdevenir-hi insuportable es va traslladar a un centre per a desplaçats interns a la ciutat de Sinelnikove, a 160 quilòmetres de distància.

Mentrestant, l’Elena i la seva filla van provar de guanyar-se la vida com a refugiades. Abans de la invasió, la Júlia havia tingut una carrera reeixida com a comptable a Kíiv; a Polònia, tanmateix, tan sols va trobar feina plantant arbres en un bosc. L’Elena va ser contractada en una fàbrica de processament de peix, una feina que li va resultar insuportable fins i tot després de dècades d’haver treballat a la planta química d’Avdíivka.

La situació de totes dues a Polònia va acabar essent insostenible i la Júlia va optar per tornar a la seva antiga feina a Kíiv i a enviar els diners que guanyava a l’Elena i en Nikita a Polònia.

L’Elena i el seu nét van tornar a Ucraïna el març del 2023, quan van trobar allotjament temporal en un centre per a desplaçats interns als afores de Kíiv. Ara ella cuida en Nikita mentre la Júlia és a la feina. Aterrida per anys d’atacs aeris, corre al soterrani cada vegada que sonen les sirenes. Però, tal com explica, és la vida que ha triat: la guerra és el preu que cal pagar per a poder ser a prop dels qui estima.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb