Ja sé que no és d’ara, que quan no hi havia la cosa digital i ens calia pensar més si fèiem la foto o no la fèiem perquè els rodets tenien límit i s’havien de dur a revelar i tot eren diners, quan ens arriscàvem a quedar retratats amb els ulls tancats o posant cara de sòmines sense possibilitat de retoc (filtre?, què vols dir?), quan tot això passava, en fi, també fèiem l’enze davant de les pedres mil·lenàries.

Suposo que, al capdavall, la qüestió no és el monument, la bellesa estàtica del romànic, el llac d’aigües transparents: la qüestió sempre som nosaltres. O, més concretament, jo. Jo aquí, jo allà, jo, jo, jo.

I no és consol saber que sempre hem estat així, però és que sempre hem estat així: persones humanes amb alta consciència del melic, com aquells romans de l’imperi que no podien evitar de ratllar a la tomba egípcia que Caius Sextius ha estat aquí, i que potser ho feien per un impuls de deixar empremta, per necessitat de posteritat o transcendència, però que també potser hi demostraven simple postureta, vanitat, un sèlfit d’una altra època i per altres mitjans.

Bé, tot això deu ser, segurament i majoritàriament, inevitable. Qui no tingui una foto davant d’un edifici, una estàtua, una font, un etcètera, que llanci la primera pedra. La qüestió, en aquest nostre temps de vacances que fan la volta al món, de cerca d’experiències (totes úniques, és clar, o, encara millor, exclusives), i partint de la base que ens agrada tant deixar constància del nostre pas pel planeta oci, la qüestió, deia, és que, com a mínim, no convertim les nostres fotos (originals, precioses, coloristes, exòtiques) en una ofensa.

No caurem, de segur, en la idiòcia que mostren sense consciència ni vergonya els professionals de la propaganda i la banalitat que ara, per dir-se d’alguna manera, s’anomenen influencers. Un fil d’algunes de les fotos que aquests personatges ridículs, cortesans dels mirallets i la collonada, van repartint a les xarxes, ha alçat recentment molt de rebombori i s’explica per si mateix. És un veritable compendi de la inanitat humana. Comença amb una paia que estreny una criatura que es deixa fer, els braços vençuts, la cara de dir que quan s’acabarà això; sobreescrit a la imatge, el comentari de la turista de les emoticones, que tradueixo: ‘La vaig abraçar amb moltíssima estima perquè no tenia ni menjar, ni roba calenteta, ni diners, ni res. Només li vaig fer una abraçada calenteta i amb moltíssima estima que estic segura la va sentir més i va agrair més que qualsevol altra cosa’.

I continua. Perquè n’hi ha tota una col·lecció. I perquè quan penses que ja no es pot arribar a ser més imbècil trobes aquella altra, una rossa opulenta amb biquini que riu al costat d’un infant escanyolit que mostra el que ha pescat. I si no n’hi ha prou amb la imatge de l’ostentació que ja és la fotografia tota sola, la tipa hi escriu: ‘A la platja em vaig trobar amb aquest beboooote que estava amb el seu germà pescant, vaig aprendre tant observant-los [emoticona-emoticona] sempre dic que quan sigui més gran vull adoptar un “negret” estimo la diversitat cultural [emoticona-emoticona]’.

Hi ha imbècils al costat de dones grans que venen nines al carrer, imbècils que grapegen criatures, que les petonegen, que els regalen coses, imbècils pertot arreu fent-se fotos amb pobres i compartint amb el món virtual l’experiència ‘autèntica de veritat’. Tomba el coll lleugerament al costat, posa morros, treu pit, els ulls una mica aclucats, les mans al davant unides en forma de cor: smuac!

Els retrats d’aquests personatges-anunci, els seus escrits infantiloides són veritablement insuportables. I potser em sabria greu d’esguerrar el començament de les vacances amb les peripècies tan ofensives de la trepa ridícula si no fos perquè, potser, aquest extrem, aquest dibuix groller de la realitat, ens pot servir d’avís.

Perquè és clar que no farem ni direm aquestes banalitats, aquestes barbaritats, que són als antípodes del que pensem i sentim i volem i tot, però, no he pogut evitar, en seguir el fil vergonyós dels anuncis humans (influencer és com aquells homes-anunci antics, no?), de recordar algunes escenes propiciades per viatgers (benintencionats, solidaris, etcètera) que, de segur, s’horroritzarien de sentir-se reflectits en la pràctica dels imbècils que dèiem.

Però que… ai las!

Una manera d’acabar amb la mania que algunes persones tenen, quan són a l’altra punta del món, de regalar llapis o globus o sabonets o galindaines entre la mainada és preguntar-los què els semblaria si un grup de nòrdics cepats i rics i rossos i fent el turista es presentés al seu poble repartint caramelets a la seva, de mainada, per fer-los fotos ben exòtiques i ben autèntiques i ben coloristes.

De vegades funciona.

Ara també els podem mostrar el fil dels imbècils sense fronteres. Com un antídot.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb