Mentre el vice-president nord-americà, J. D. Vance, es reunia a la Casa Blanca amb els ministres d’Afers Estrangers de Grenlàndia i Dinamarca –en el conflicte diplomàtic que ja ha esdevingut el més greu dins l’OTAN en decennis–, el president Donald Trump signava al Despatx Oval una ordre executiva per a tornar a introduir la llet sencera als menús escolars. L’escena, envoltada d’infants i càmeres, era carregada de simbolisme: un gest aparentment banal, però revestit del discurs de la “autonomia parental” i concebut explícitament com una esmena a les polítiques de salut pública i alimentació saludable impulsades pels governs anteriors.

La imatge resumeix amb precisió l’estratègia política de Trump. D’una banda, una pulsió pròpia de l’extrema dreta basada en la batalla cultural, amb l’objectiu de convertir qualsevol decisió administrativa –menús escolars, llibres, llenguatge o immigració– en una guerra identitària. D’una altra, una escalada de tensió internacional constant que trasllada la política a un terreny emocional i binari: o es fa costat al govern dels Estats Units, o es fa costat a l’enemic.

Aquest doble moviment no és improvisat, sinó que és una resposta calculada a un context que se li gira en contra. Després d’un primer any de mandat sense grans sacsejades legislatives i centrat en la guerra aranzelària, Trump ha accelerat notablement la seva activitat política i diplomàtica. En poques setmanes, la Casa Blanca ha estat implicada, o, més ben dit, ha impulsat els conflictes de Veneçuela i Grenlàndia i ha amenaçat d’intervenir a l’Iran.

La sobreactuació internacional contrasta amb un element clau: l’economia nord-americana no acompanya el relat de fortalesa que el president voldria projectar. El creixement és feble, el cost de la vida continua collant les famílies, el poder adquisitiu s’ha erosionat i sectors com el manufacturer –teòricament un dels pilars del trumpisme– acumulen dificultats. La tensió oberta amb la Reserva Federal, que Trump acusa implícitament de frenar l’economia, evidencia fins a quin punt percep aquest àmbit com un flanc vulnerable. S’hi afegeixen escàndols personals, com el dels papers de Jeffrey Epstein, i unes previsions demoscòpiques que pronostiquen que els demòcrates poden recuperar el control d’una cambra o de totes dues en les eleccions de mitjan mandat d’enguany. És en aquest context que la Casa Blanca opta per desplaçar el centre del debat: menys economia domèstica i més confrontació simbòlica; més política exterior i més guerra cultural.

La política exterior com a eina de polarització interna

Malgrat no ser candidat a cap càrrec electoral, Trump continua essent la figura central de la política nord-americana. La seva segona presidència ha recuperat una política exterior agressiva, erràtica i sovint unilateral, que suscita inquietud tant entre aliats com entre una part creixent de l’opinió pública interna.

El cas de Grenlàndia és paradigmàtic. L’interès renovat de Trump per aquest territori autònom del Regne de Dinamarca ha originat un refús transversal dins els Estats Units i, segons una enquesta recent de la Universitat Quinnipiac, el 86% dels ciutadans s’oposa que els Estats Units l’ocupin a la força, i solament un 9% hi és favorable; fins i tot la idea de comprar el territori motiva més refús que no suport, en un conflicte que es preveu que pugui tenir el punt culminant a l’estiu.

Les dades són clares: la política exterior de Trump no solament incomoda els aliats, sinó que va clarament contra el consens social intern. Això reforça la percepció que la confrontació internacional no respon pas a cap demanda ciutadana, sinó a una estratègia pensada per mobilitzar el nucli dur del trumpisme. Una dinàmica semblant s’observa respecte de l’Iran. La majoria dels votants s’estima més no immiscir-se en política internacional i no vol cap intervenció militar directa. Tot amb tot, la retòrica de la Casa Blanca insisteix a projectar força i determinació, mal que això impliqui un aïllament creixent.

No és gens casual que això s’escaigui en un moment en què l’economia és la principal preocupació dels ciutadans dels EUA. Les darreres dades demoscòpiques assenyalen que la inflació, els preus i l’estat general de l’economia tornen a encapçalar la llista d’inquietuds dels votants, molt més amunt que la immigració o la seguretat nacional. I és precisament en aquest terreny on Trump obté els pitjors resultats.

Després d’haver estat reelegit amb la promesa de “fer Amèrica assequible una altra vegada”, la percepció majoritària és que ha incomplert aquest compromís. La valoració de la seva gestió econòmica ha passat de positiva a clarament negativa, sobretot arran de polítiques aranzelàries erràtiques i de la reacció adversa dels mercats. En un tomb irònic, el president que va arribar al poder explotant el pessimisme econòmic veu ara com aquest mateix factor li erosiona el suport, fins i tot entre votants que li havien estat fidels.

Les enquestes també són clares en un altre aspecte: la popularitat de Trump no ha deixat de caure d’ençà que va tornar a la Casa Blanca. El descens és sostingut i no respon pas a cap fet concret, sinó a l’acumulació de decisions impopulars, especialment en economia i política comercial, i a la sensació creixent que governa servint-se de la confrontació més que no pas de la resolució de problemes. El desgast ja és visible fins i tot en estats i segments socials que li havien donat suport, i tot plegat fa créixer la percepció que a mesura que el mandat avança el capital polític del president es va esllanguint. Aquestes tensions externes no responen solament a una visió geopolítica, sinó que funcionen també com a mecanisme de cohesió interna: davant un enemic exterior, les incongruències domèstiques són relegades a un segon pla, i ara aquesta sembla la sortida més pràctica per a Trump.

Un país dividit i unes eleccions de mitjan mandat decisives

A l’interior, els Estats Units continuen abocats a una polarització extrema. Una part significativa dels electors percep els demòcrates com a elitistes i allunyats del dia a dia, però alhora una majoria considera Trump una figura divisiva i amb tics autoritaris. La gestió de protestes i aldarulls, com els episodis recurrents a Minneapolis, eixampla aquesta fractura. Per als demòcrates és una demostració clara de l’amenaça contra els drets civils; per als republicans, d’ordre i fermesa.

En aquest context, les eleccions legislatives del 3 de novembre seran clau en aquest segon mandat de Trump. S’hi renovarà tota la cambra de representants i un terç del senat, i el resultat determinarà fins a quin punt Trump podrà desplegar el seu programa durant la segona meitat del mandat; teòricament, el darrer. Els demòcrates hi veuen una oportunitat real de recuperar el control de la cambra, on els republicans tenen una majoria molt ajustada, i continuar un cicle positiu que es va encetar amb la victòria a la batllia de Nova York. Aconseguir-la seria el principal fre institucional a un president disposat a governar per decret i amb confrontació. El senat és una batalla més difícil, però no pas fora d’abast.

Controlar el congrés no és solament una qüestió aritmètica. Implica la capacitat de frenar lleis, obrir investigacions, condicionar la política exterior i reintroduir la idea de control democràtic en un sistema tesat per anys de desconfiança electoral. Periodistes i opinants han arribat a sospesar la possibilitat que el president maniobri per ajornar les eleccions, o si més no interferir perquè no es puguin fer en un clima de normalitat.

De manera que per als demòcrates, i també per als republicans, les eleccions de mitjan mandat d’enguany no són pas una cita electoral més, sinó que poden esdevenir un plebiscit sobre el rumb del país; sobre si els Estats Units continuaran aprofundint la confrontació, la por i la divisió, o hi ha marge per a reconduir el debat i mantenir a ratlla el poder presidencial.