M’ha agradat l’entrevista d’Anna Zaera a Marga Ximenez, artista del tapís de trajectòria pausada i rica, que no ha cridat mai l’atenció i no ha estat considerada amb bones exposicions, algun premi i obres als museus importants de la capital fins fa ben poc, a la setantena. M’ha agradat llegir les seves paraules i veure-la reconeguda en aquest diari perquè vinc de la Fira del Llibre de Guadalajara, estic baldada del doble vol transatlàntic en cinc dies (dos jet-lags) i la Ximenez em fa pensar en les coses que importen. Com ara la llengua catalana que és també un tapís i que, com l’art tèxtil que ella practica amb imaginació i artesania envejables, viu, l’idioma, en un procés, com el tapís, d’alta modernitat. M’explico.

Gràcies a artistes com ella, obres a partir dels treballs d’artesania elaborats per les dones a casa –brodats, ganxet i més– fa temps que han entrat en el món de l’art com a categoria artística. El tapís, l’art tèxtil, és, doncs, modern. Sovint, ni ens en fem el càrrec. Ara fa poc va morir la gran Dolors Oromí (1928-2025, 97 anys de feina continuada) i ni en vam parlar, m’alegro d’haver dedicat un article a la seva expo amb la no menys gran artista del fang Madola, d’una modernor inexcusable que no la considerem de primera magnitud.

Igual és la Ximenez, amb el plus que, gràcies a la seva persistent vocació de donar cabuda a artistes, va muntar, al pis del carrer de la Llibreteria que ara deixa, exposicions i en va editar petits catàlegs i tot. La generositat és en ella paral·lela a la capacitat d’extreure del tapís formes que no poden mentir: el valor del tapís, li diu a l’entrevistadora, és justament aquest: “A part de la paciència, la transparència, perquè el tapís no pot amagar res. Es veu tot.” Cosa altament moderna, en aquest món de l’art que sovint fa veure que, i prou. És una dels artistes que no amaga res. Un record bellíssim d’un dia ja llunyà que la vaig visitar al seu taller de la Ciutat Vella és el de les vetes d’humitats de les parets transformades per ella en dibuixos, a la manera de la tècnica japonesa de la fusteria d’or, el kintsugi.

També l’idioma, la llengua catalana, fer-la servir, escriure en el meu cas, és més i més modern, vaig dir a Guadalajara en una taula sobre arribar a Barcelona (un dels participants hi va fer una pantomima esperpèntica que m’estimo més no recordar). Era modern escriure en català quan vaig arribar a la ciutat el 1971, escric en l’últim llibre, que a la fira es va presentar en la traducció castellana, molt ben llegit per l’escriptora, crítica cultural i editora mexicana Julia Santibáñez. La vindicació de l’idioma perseguit per la dictadura durant anys formava part de la lluita antifranquista, vaig recordar i informar al públic mexicà, que alguns ja ho sabien. I ara, vaig afegir, al cap dels anys, per desgràcia el seu ús minva i minva. Per això mateix continua sent modern, més i més. Filla del meu temps, del temps de la meva joventut i del temps d’ara que sóc gran, dic sense embuts que la llengua catalana, i no és ni de lluny l’única, és avui moderníssima: quan el món, el planeta, es fa més i més uniforme, les llengües que s’oposen a la desigualtat de drets representen la modernitat. Són el tapís de la humanitat, no amaguen res sinó que hi destaquen colors, vàlues i qualitats vitals.

La transparència de l’art del tapís que subratlla Marga Ximenez és la companyia necessària de les llengües com la meva i les de tantíssimes persones al món, idiomes que han demostrat tenir tota la paciència i més per no ser anorreats. Escric en català perquè sóc del meu temps i la meva feina consisteix a no deixar de formar part del meu temps, que ara demana encara més consciència lingüística col·lectiva igualitària. Com l’art tèxtil i escultòric de la Ximenez, més i més modern en les seves mans que tan bé treballen els materials més senzills, que tot sovint són els que tenim a casa, de la mateixa manera que dins de la casa interior que ens conforma tenim l’idioma.