03.09.2025 - 21:40
|
Actualització: 03.09.2025 - 22:37
Els casos recents de contractació de polítics d’ERC i Comuns pels governs del PSC, sobretot a la Generalitat de Catalunya i a l’Ajuntament de Barcelona, revelen un fenomen de professionalització de la política catalana que transcendeix les fronteres partidàries i ideològiques tradicionals, en un format similar al que s’observa de fa temps a tot Europa.
La pràctica, exemplificada aquesta setmana amb la polèmica pública arran del cas de Francesc Sutrias, forma part d’una estratègia sistemàtica que posa en relleu la conversió de la política catalana en una carrera professional transversal en què les maniobres amagades als electors, les consideracions tècniques o els interessos personals o dels partits i la governabilitat prevalen sobre la coherència ideològica.
Evidentment, el fenomen s’inscriu sobretot en les necessitats partidàries. Per una banda, hi ha dos partits, ERC i Comuns, que han crescut molt institucionalment, però que de sobte han rebut forts càstigs dels electors que es tradueixen en la pèrdua de feina de molts dels seus quadres. Però també té a veure amb la recomposició del mapa polític català, en què el PSC intenta ocupar l’espai de “partit d’ordre” que tradicionalment havia dominat l’antiga Convergència. No és sorprenent, doncs, que grans noms de l’època convergent, com Espadaler, Bonvehí o Pere Macias, treballen ara per al govern de Salvador Illa.
Siga com siga, aquesta evolució desperta una alarma democràtica per la formació d’una “classe política” per a la qual la ideologia arriba a ser secundària i perfectament prescindible: ets independentista, per exemple, però no et fa res treballar per als partidaris del 155, responsables de l’empresonament i l’exili dels teus companys. Aquest fet pot acabar presentant els polítics com una gent completament desconnectada dels ciutadans i fins i tot desvinculada dels votants a qui haurien de deure’s. Però no pas sense preu: aquesta promiscuïtat fa augmentar entre els ciutadans l’erosió de la credibilitat del sistema representatiu i alimenta el creixement de l’extrema dreta.
El cas Sutrias com a paradigma del nou model
Francesc Sutrias, president fins ara de la sectorial de Territori d’ERC i home de confiança absoluta d’Oriol Junqueras, va ser contractat el mes passat d’una manera discreta com a assessor de la consellera Sílvia Paneque (PSC) al Departament de Territori. Amb un càrrec de títol inconcret (“assessor de polítiques transversals d’anàlisi i prospectiva”), que suscita dubtes més que raonables sobre la funció i la feina que haurà de fer.
El cas pot aportar llum sobre els llargs camins subterranis de la política catalana. Segons el govern la idea és que Sutrias acabe dirigint CIMALSA, una empresa pública bastant poc coneguda que es dedica al desenvolupament i la gestió de sòl públic de mercaderia i logística. Però el fet és que fins a la primavera aquest càrrec l’exercia Isaac Albert, un altre home fort d’ERC, vice-secretari general de Comunicació. I què se n’ha fet? Doncs en sortir del govern va ser recol·locat immediatament com a assessor de la Diputació de Barcelona, el gran forat negre de la política catalana, on hi ha contractats en la mateixa categoria ni més ni menys que set dels membres de l’executiva actual del partit.
Aquesta vegada la contractació de Sutrias no ha passat tan desapercebuda com en casos anteriors i hi ha hagut una certa polèmica pública. Fins al punt que el govern s’ha trobat obligat a defensar que té a veure amb les capacitats del contractat i no pas amb pactes ocults per a mantenir l’estructura del partit a càrrec dels contribuents.
Tanmateix, costa de no recordar que és possible que forme part d’una estratègia aparentment negociada entre Salvador Illa i Oriol Junqueras (això denuncien els contraris a Junqueras dins ERC), i contradictòria amb les ordres de Marta Rovira de fer sortir tots els republicans del govern.
Així Junqueras, segons que va fer públic temps enrere RAC1, en negociar la investidura podria haver demanat personalment que el nou govern mantingués càrrecs d’ERC afins a ell. I amb això configuraria un sistema de sottogoverno que garantiria la lleialtat envers ell dins el partit en canvi de garantir al PSC l’estabilitat governamental. L’actual consellera de Cultura i el conseller de Política Lingüística, de fet, ja són dues persones que provenien del govern anterior, afins a Esquerra.
També en alguns departaments com el d’Interior, hi ha càrrecs directius que continuen ocupats per militants d’Esquerra Republicana. És el cas d’Irene Fornós, directora del 112, i Ramon Lamiel, director general de Trànsit. Paral·lelament a la maniobra d’Isaac Albert, alguns altres alts càrrecs republicans han trobat feina nova a la diputació o en alguns dels múltiples organismes paral·lels. N’és un exemple el fitxatge de l’ex-batllessa de Sant Cugat, Mireia Ingla, com a nova gerent de la Xarxa de Comunicació Local (XAL).
En el cas dels Comuns, el partit d’Ada Colau, després de dos mandats consecutius a la batllia, ha passat a l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona, però alhora molts dels tècnics del partit s’han assentat dins la nova administració socialista.
Un cas sonat va ser l’aprovació, a final del mandat de Colau, d’una borsa de treball d’interinatge que va ser aprofitada per càrrecs polítics del partit per consolidar places de treball dins l’ajuntament. El fet va originar un notable escàndol perquè fins i tot s’hi va presentar el qui aleshores era regidor –i avui diputat al congrés espanyol– Eloi Badia, que va haver de renunciar-hi, arran de l’escàndol mediàtic.
Professionalització política i erosió democràtica
Catalunya, doncs, experimenta el procés que Peter Mair i Richard S. Katz han anomenat “partit-càrtel“, amb la consolidació d’uns partits que fan servir recursos públics per mantenir posicions dins el sistema polític, col·laborant entre ells si cal, malgrat ser competidors, i adoptant objectius professionals i tecnocràtics per sobre dels ideològics.
La cosa no és nova, certament. Max Weber ja va distingir entre els polítics que viuen “per a la política” (vocació) i els que viuen “de la política” (professionals), I els estudis contemporanis mostren que a tot Europa una classe política professionalitzada, ambiciosa personalment i amb molta lleugeresa ideològica ha esdevingut clarament dominant al tombant del segle XXI. Gordon S. Black defineix aquesta professionalització com l’adopció de criteris que prioritzen, per sobre dels objectius polítics, mantenir les posicions en càrrecs partidaris i electius, amb la conservació de l’estructura professional de partit com a element essencial per a preservar l’organització.
Impacte en la credibilitat democràtica catalana
Però el cas és que les dades de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials ja revelen l’impacte negatiu d’aquestes pràctiques sobre la ciutadania: el 59% dels enquestats creu que la democràcia es troba amenaçada i aquests darrers anys, especialment del 2017 ençà, han crescut la desconfiança (28%), la frustració (25,3%) i la irritació (12,2%) vers la política. Aquesta erosió coincideix amb el patró europeu documentat pel Pew Research Center, on una mediana del 54% en 27 països consideren corruptes la majoria de polítics. Ot Bou ho va definir tot plegat, ara fa un any, amb una crítica mordaç: “La Catalunya autonòmica ja no l’apuntalen un grapat de projectes polítics que competeixen lliurement, sinó una xarxa de persones, grupuscles i empreses que tenen objectius finals diferents però un interès compartit: una estabilitat sense democràcia real.”
Obrint pas a l’extrema dreta
A tot Europa, la conseqüència demostrada d’aquesta pràctica és la creació d’un buit de preferències polítiques no representades que és explotat per partits extremistes, sobretot per l’extrema dreta. Peter Mair avisa que aquesta cartelització causa el “buidatge de la democràcia occidental”, amb efectes especialment asimètrics que afecten principalment l’esquerra, amb més tirada a fer servir aquestes pràctiques que no pas la dreta.
La contractació encreuada entre PSC, ERC i Comuns no és, doncs, una anomalia catalana, sinó la manifestació local d’un fenomen europeu de transformació de la política en carrera professional. El transformisme institucional català reprodueix patrons identificats d’Itàlia al Regne Unit, però amb la particularitat que s’esdevé immediatament després del procés revolucionari de 2017, amb la qual cosa la decepció i l’enuig dels electors són molt més explosius encara.
