Trajecte cap a l’any nou amb panettone

Una parella al tren.
—No sé què tinc.
—Si no ho saps tu.
—No se’t pot dir res.
—Quina és la resposta correcta?
—Què vols dir?
—Què se suposa que t’he de contestar si tu em dius “no sé què tinc”?
—Sempre tan així, tu.
—Així.
—No ho sé dir.
—Aquest és el problema.
—Ara què representa que he d’endevinar? M’estàs tractant d’idiota?
—Potser és un empatx.
—Què?
—Això que tens.
—Ara vas bé.
—Estàs empatxat?
—No ho sé.
—Què?
—Que havies d’haver dit això d’entrada. L’empatx.
—Però acabes de dir que no és empatx.
—Ja, però hauria preferit aquesta resposta.
—Llavors què tens?
—T’he dit que no ho sé.
—I com s’hi juga, a això?
—No és cap joc.
—He d’endevinar què et passa?
—Prou.
—Què faig? Vaig dient mals fins que l’ensopegui?
—No se’t pot dir res.
—Ja ho has dit abans.
—No creus que passem massa temps sols?
—Quina manera més elegant de dir-me que ja no m’aguantes.
—Torna-hi. Saps que no sempre parlo de tu?
—No, ja, tu sempre parles de tu.
—Ja veig que no ho vols reconduir.
—Tinc ganes d’arribar. Aquí fa calor.
—Treu-te l’abric. Està la calefacció encesa. I hi ha ple de gent.
—Ja arribem.
—Què dius, si no hem passat Sils, encara falta.
—Tu i Sils…
—És l’únic poble que reconec des del tren en marxa, què passa.
—Què hem dinat?
—Tens ganes de treure?
—No ho diguis.
—Però en tens?
—Canvi de tema.
—En tens.
—Sils, parla’m de Sils.
—No hi he estat mai.
—T’ho inventes.
—T’ho juro, no hi he estat mai. Què hi ha a Sils?
—Et dic que t’ho inventis.
—És maco, Sils. Les casetes, els carrers, l’ajuntament, aquella placeta…
—Estàs pensant en Mura.
—Com ho saps?
—Se’t nota.
—Se’m nota Mura?
—Sempre sé quan parles de Mura.
—Ja no estàs tan blanc.
—Estava blanc?
—Molt.
—No m’ho has dit.
—Algú ha dit “canvi de tema”.
—M’ho hauries d’haver dit.
—No sé mai què t’he de dir ni quan.
—Per això seguim junts.
—Fins que n’aprengui.
—Que ets burra.
—Ens acostem a Sils i somrius. No puc demanar res més.
—No t’aguantaria ningú més.
—Jo també. Molt.
—He dit que…
—Que jo també t’estimo.
—Ara, aquí, al tren, amb aquesta calor, ho has de dir?
—No fa calor, és que duus l’abric posat.
—Ja arribem.
—Tu i les distàncies.
—No es pot obrir la finestra?
—31 de desembre, plou-i-neva i el senyor vol obrir la finestra del tren.
—No em diguis senyor.
—Quants anys fa que no es poden obrir les finestres dels trens?
—Vostè perdoni.
—Tu saps què hi haurà per sopar?
—A banda del panettone que portem? Ni idea.
—Molt pesats tots amb el panettone. Abans amb els torrons ja passàvem.
—A mi m’encanta, fa Nadal.
—A Itàlia.
—Amb el sucre aquell, que és com neu.
—És un pandoro, llavors.
—És el mateix.
—No, el panettone no duu sucre de llustre.
—Qui diu sucre de llustre?
—Jo dic sucre de llustre.
—I ningú més.
—Però m’has entès, oi?
—Només jo.
—I amb qui parlo jo ara?
—Em rendeixo.
—No, si us plau, que deu faltar mitja hora per arribar a Girona.
—Gambes de Palamós. Crec que van dir que el Santi duria gambes de Palamós.
—Va fort.
—El Santi, sempre.
—Sortirà car.
—Tens el tiquet del panettone?
—Tercer cop que et dic que sí, que el tinc al mòbil, que me l’envien.
—Les finestres no s’obren, els tiquets ja no són en paper.
—I que no et digui senyor.
—No se’t pot dir res.
—I tu hi insisteixes.
—És clar.
—La Nuri sempre em diu que som iguals.
—Què sap la Nuri?
—Aviam, és ta germana i la meva millor amiga.
—El que passa és que ens ha barrejat.
—Com tothom.
—Menys ta mare, que encara no se sap el meu nom.
—Ma mare no se sap el nom de ningú. A mi em diu “xata” per no haver de fer memòria.
—Si jo et dic “xata”, em mates.
—Pobre de tu que oblidis el meu nom.
—Per què t’aixeques?
—Falta poc per arribar.
—Seu, fes el favor.
—Que ja arribem.
—Quina ànsia, si és final de trajecte.
—No et facis l’expert en trens, que no responc.
—A tu tampoc se’t pot dir res. Deu tenir raó la Nuri.
—Va, aixeca’t.
—Tanta pressa tens per tancar-te en una casa tota la nit amb ple de gent que fingeix que es coneix?
—No era jo la que no volia venir? Ara m’he perdut.
—Vols baixar la primera? Prémer el botó verd? Omplir-te el ditet de gèrmens?
—No et deixis el panettone, que és l’impost revolucionari.
—Hem d’aprendre a dir que no.
—No.
La parella surt del tren.