Tots els motius per a no defallir, l’energia que flueix a la Diada a les Terres de l’Ebre

A migdia, als carrers d’Amposta, ja hi havia samarretes i estelades que es passejaven o que feien el vermut. Samarretes d’enguany, samarretes d’anys anteriors, exhibides com a galons d’antiguitat patriòtica. “Més motius que mai”, ha estat el lema de totes les converses. Més motius que mai, ara que els jutges tornen a atacar el català. Més motius que mai, ara que costa tant d’obtenir un habitatge. Més motius que mai, ara que el servei de Rodalia va com va i ens donen unes engrunes… Aquesta era la conversa. Entre somriures i renecs. Amb les senyeres voleiant al vent.

I a partir de les quatre, el punt de reunió, a la plaça de Gerard Vergés, s’ha començat a acolorir. Famílies, parelles, grups de joves, grups de jubilats. Amics i amigues. Alguns parlen de l’oratge, dels aiguats de Barcelona i miren el cel, i diuen: ací tindrem calor. La tranquil·litat inicial s’ha trastocat quan han arribat els de Reus, amb una estelada gegant, d’aquestes que donen molt de joc per a fer fotografies tot onejant-la i cridar “in, inde, independènci-a”.

Persistir, malgrat tot

La Noa, de Tarragona, de divuit anys, ha vingut amb el seu pare, que no volia venir, perquè el 2017… i punts suspensius. “Estava molt emprenyat, però hem de venir, la joventut, la següent generació, hem d’agafar el torn nosaltres perquè hem de continuar lluitant pels nostres drets.” Son pare és l’Esteve, i ha entès els motius de la seva filla. “L’any 2017, la família vam rebre, les pancartes per terra, cops… i després d’això em sento una miqueta defraudat de la classe política. Patim atacs per la llengua, negociem engrunes. Ara què? Tindrem Rodalia? El deute del FLA? Quatre cosetes, i continuem com estàvem. Per això no volia venir, perquè em sento defraudat, però el jovent m’ha convençut i som aquí. I continuarem lluitant.”

En Miquel diu que aquests “més motius que mai” que els ha reunit avui, són els mateixos de sempre. “És demanar el que nostre, és molt fàcil d’entendre, això”, diu, convençut. I a aquells que dubten o estan enfadats, com l’Esteve, els demana que no mirin cap a l’altre costat. “No ens podem cansar, perquè, cansats, hi perdem el doble.”

I, a poc a poc, la plaça és plena. Costa de moure’s entre la gent. Hi ha uns músics que animen l’espera amb els assaigs. Els crits d’independència, i no tenim rei, i més d’habituals omplen l’espai mentre els membres de l’ANC de les Terres de l’Ebre malden per col·locar la pancarta, perquè tota la gent s’hi posi darrere, perquè les estelades es vegin de ben lluny, perquè a les 17.14 han de començar a caminar.

En Felicià ha vingut de Salou amb un grup de gent, i diu que no falta mai a la cita, que no hi ha temps per a defallir. I anomena motius com la llengua o l’habitatge. I ací, a l’Ebre l’espoliació i l’oblit són motius que no falten.

Anna Maria Torres ha vingut cada any. Per ella i pels que vénen darrere. No cal fer-li preguntes. Parla per ella i per les amigues que l’acompanyen. El discurs és ferm i convençut. Ha anat a Barcelona, a Prada de Conflent, a Bèlgica. “Perquè no ens espoliïn tant, perquè ens respectin més i ens estimin més, perquè ens mereixem molt més. I com que ens mereixem molt més, volem la llibertat. Per resistir i persistir. I tant de bo els que vinguin darrere s’ho agafin igual que nosaltres.”

La Martina, de setze anys, amb la senyera al coll i a la cara, és dels que vénen darrere, ben convençuts. “Em manifesto perquè no vull perdre la nostra cultura. El primer que perdrem serà la nostra llengua, i quan perdem la nostra llengua, estarà tot perdut. Pensava que hi hauria molta menys gent, mira si sóc pessimista.” I per a la gent que està cansada o decebuda, el missatge de la Martina és clar: “Ja pot estar cansada, quan ens domini l’espanyolisme. Som catalans, això és Catalunya i no som Espanya.”

“Aplaudiu-vos”

I, mentrestant, la imatge de la marxa travessant l’Ebre pel pont de l’Estat, amb el sol, i el riu amb poca aigua, i la reivindicació perpètua contra el transvasament, s’ha pogut veure amb puntualitat. En arribar a la zona de l’escenari, Ernest Redó, que ha fet de conductor de l’acte, ha començat a cridar: “Aplaudiu-vos, si us plau!, continueu cridant!” I la gent cridava independència. “Per qui digui que som morts, que som uns zombis, som ben vius. Moltíssimes gràcies!”

Redó ha fet un petit discurs demanant unitat a la classe política, demanant-los que posen el país per damunt de les sigles, que els partits que es diuen independentistes es deixin de tacticismes… I, és clar, la referència a la sentència del TSJC contra el català: “Vivim en català! Tornem a aixecar la veu! Defensem la llengua! Vivim en català, en un estat que vol ser català.”

I com que el teló de fons de l’escenari és el monument franquista als vencedors de la guerra de 1936-1939, la gent ha començat a xiular quan Marisa Panisello i Esther Baiges han llegit el manifest per la retirada d’aquesta cosa que han qualificat de vergonya monumental més gran de Catalunya. “Estem davant un monument feixista en homenatge als guanyadors del cop d’estat. La petjada del dictador perdura enmig del riu. No és un monument a la pau i la concòrdia, representa la venjança i el temor. Fora monument!” I a moments semblava que l’àguila, que té les urpes obertes, alçava el vol per fugir avergonyida. I enmig del manifest contra el feixisme, un record per a Gaza: “No volem ni podem oblidar una altra vergonya: el genocidi del poble palestí. Suport a la població i denúncia al govern d’Israel!”

L’espoliació de les Terres de l’Ebre

Paulí Fontoba ha llegit el manifest específic de les Terres de l’Ebre que també ha fet referència al monument, “Volen recordar-nos qui mana i que ho fan per la força.” A continuació, ha anomenat totes les espoliacions de què són víctimes les Terres de l’Ebre. “Constatem que el recent incendi a Paüls, Xera, Aldover, Alfara, juntament amb la manca d’un pla de prevenció al Parc Natural dels Ports, ha posat de manifest que les Terres de l’Ebre són un territori colonitzat, espoliat i abandonat.” Ha citat les centrals nuclears, eòliques i solars, que produeixen una energia que se’n va cap als centres de producció i nuclis llunyans. “Els transvasaments d’aigua per a desenvolupar conurbacions i indústries alienes a les Terres de l’Ebre sense tenir en compte si lesionen greument el riu o comporten la desaparició del delta.” Tot això són, ha dit Fontoba, exemples del poder centralitzat de Madrid, de governs botiflers o venuts de Catalunya. “Que ho sàpiga tothom, que són les Terres de l’Ebre, i avui no venim contents”, ha dit.

A continuació, i mentre el sol s’anava ponent, han aparegut els diables que han encès la vetlada. I tot seguit, abans d’una actuació musical, s’ha cremat una bandera espanyola i una fotografia del rei Felipe VI.