La Liza té quinze anys i és molt bona alumna en matemàtiques. Li agrada resoldre problemes perquè la solució està en el plantejament. L’estiu del 1980, en compte d’anar a passar l’estiu a Crimea, com cada any, la seva mare, crítica d’art, decideix de portar-la tres dies a un poble que duu el seu nom. Per què?, preguntarà la nena al tren. Perquè abans de la revolució del 1917, aquell poble era de la seva família, d’orígens aristocràtics.

La Liza no en sap res. Ha viscut en una bombolla, estudiant i protegida pels seus pares, que la formaven en la ignorància de moltes coses i en la creença d’unes altres “pel seu bé”.

Els seus pares se separen i ella se’n va als EUA. La Liza viu sota la influència de la seva mare, editora de revistes d’art, fidel al règim, encara que, en privat, amb els seus amics, escolten la ràdio prohibida, es foten de Bréjnev i se’n riuen, de les crítiques que es fan popularment a la societat soviètica i la seva propaganda. No creuen res del que es diu oficialment, però treballen en editorials i instituts d’investigació oficials. En aquesta esquizofrènia assumida viuen els adults per sobreviure, i, de retruc, “pel seu bé”, han limitat considerablement als seus fills l’accés a la vida, a la realitat i al coneixement, fins i tot, de la història familiar mateixa.

És l’estiu del 1980 quan mare i filla agafen el tren cap al seu propi passat. Deixen enrere la capital i la realitat politico-social del moment. És l’estiu dels Jocs Olímpics de Moscou, l’apoteosi de la propaganda del règim, en uns moments en què uns quants països li fan boicot per la invasió soviètica de l’Afganistan. Aquests dies a la capital només queden els ciutadans soviètics exemplars.

La Liza recorda: “Des del passat hivern, quan ‘el Poble soviètic va respondre positivament a la petició d’ajuda del poble germà de l’Afganistan’ enviant-li tropes i carros de reforç, l’aire moscovita s’havia tornat més dens que de costum. Les mares dels soldats rebien en silenci els cossos dels seus fills segellats en taüts de zinc.”

Com a complement a aquesta novel·la íntima i introspectiva, hi ha les obres realistes i corals de la premi Nobel de literatura Svetlana Aleksiévitx. En concret, per a conèixer a fons aquests anys, hi ha Els nois de zinc (Raig Verd), sobre els soldats russos a l’Afganistan, on van morir-ne milers entre el 1979 i el 1985. L’autora fou denunciada per difamació i per haver “embrutat l’honor dels soldats”, perquè no els descrivia com a herois, sinó més aviat com a assassins, torturadors i violadors. I també Temps de segona mà. La fi de l’home roig (Raig Verd), sobre els darrers vint anys del règim totalitari soviètic i com va afectar ideològicament i psicològicament els seus ciutadans.

 Què implica haver nascut a la Unió Soviètica?

L’escriptora Olga Medvedkova (Moscou, 1963) coneix prou bé el món que descriu a la novel·la, per edat i pels seus antecedents familiars similars als de la nena protagonista. Va néixer en el si d’una família de la intel·liguèntsia jueva. Va estudiar a la Universitat Estatal de Moscou i, després, a l’École des Hautes Études en Sciences Sociales de París, on viu d’ençà del 1991.

Què implica haver nascut a la Unió Soviètica? Com era aquella “educació” que van inculcar als seus fills les elits intel·lectuals actives després de Stalin, i fins a quin punt era veritablement “soviètica”? Com era la vida real fora de la bombolla on l’autora i la protagonista vivien?

Són qüestions clau en aquesta història i en la vida de Medvedkova, que ha fet un viatge d’introspecció a les seves arrels conegudes i, alhora, a les més ocultes i profundes per a descobrir qui és, com era aquella educació, com eren les persones, les grans i les petites, sota l’educació soviètica. Una campana que els mantenia isolats d’ells mateixos i del món, a còpia de violència, secrets, mentides i propaganda.

“Per a mi, publicar era com sortir de l’armari, com confessar una cosa gairebé inconfessable”, va declarar l’autora quan va presentar el llibre a la premsa. L’obra va ser un doble alliberament interior per a ella: d’una banda, la d’atrevir-se per fi a publicar i, d’una altra, la de donar vida a una història i a uns personatges que la perseguien de feia dècades.

Medvedkova és doctora en història i civilitzacions europees i investigadora al Centre Nacional de la Recerca Científica francès (CNRS). Ha publicat molts treballs d’art i arquitectura, dues disciplines molt presents a la novel·la i a la història personal i íntima de l’autora. L’education soviétique és la seva única novel·la. Va obtenir el premi revelació de la Societé des Gens de Lettres de France l’any 2014.

L’art, l’arquitectura i el paisatge embolcallen els espais i els records de la jove Liza i els seus familiars, com a paisatge vital, espiritual i simbòlic. Són alhora un contrapunt interessant als enganys i les mentides de la vida real soviètica, que la protagonista va descobrint en el seu viatge iniciàtic al cor del seu propi i veritable passat, un passat que li havien ocultat “pel seu bé”, “per a protegir-la”.

Un ésser “antisocial” en l’exili interior

L’estació del poble és igual que en els temps de Tolstoi i, des del primer moment, topa amb els comentaris que els passatgers fan d’elles, que les tracten amb menyspreu de “putetes” de ciutat. Aquest és el primer detall real que la Liza observa en sortir de la seva bombolla de protecció. El primer d’un encadenat de descobertes, revelacions extraordinàries, sensacions desconegudes i records reals o impostats que experimentarà en els dies següents.

A l’estació els ve a recollir en David, parent de la mare, artista i lladre d’icones i antiguitats. Ha estat qualificat oficialment de “antisocial” i per això ha hagut d’anar-se’n de Moscou. Viu aquí, en una isba, una casa de fusta tradicional que contrasta especialment amb el palau abandonat i mig enrunat de la família, lloc al qual portarà unes quantes vegades la Liza, i on la iniciarà en els secrets de la família i les històries del passat. Les dues arquitectures seran la caixa de ressonància on s’amaga la història oculta amb totes les restes d’un passat que és a punt d’extingir-se, però del qual encara queden pistes, objectes d’art, fotografies, espectres.

“Els teus avantpassats van somniar amb Roma”, diu en David a la Liza mentre contemplen uns frescs del palau. “I van aconseguir allò que havien somniat.”

En David exerceix una profunda influència en la Liza, l’atrau, tot i que és homosexual i viu envoltat de coses que a ella li han estat negades. Revistes i llibres d’art, pintures, dibuixos, objectes antics… “Tot el que l’envolta és prohibit”, pensa la Liza. Malgrat tot, és per mitjà d’ell, de les seves paraules i, sobretot, dels seus silencis, que ella fa el viatge a la descoberta del seu passat.

Els diàlegs entre els personatges són bons, però els silencis ho són encara més, perquè deixen en suspens misteris, fets i sensacions impronunciables, veritats ocultes i censurades pel règim totalitari soviètic, que han mort o sobreviuen sense gairebé existir. Igual que el personatge d’en David, que viu una mena d’exili interior, aïllat del món i del règim, amagat com un ésser clandestí que fuig de la realitat que l’envolta i el condemna. Com diu ell, l’URSS és “un país sense paisatge”.

“L’últim tractorista del poble es va matar la setmana passada”, diu en David. I explica: “Va caure borratxo perdut davant el tractor, que el va atropellar. Aquí és una manera de morir-se com qualsevol altra.”

Ell manté una relació justa però cordial amb els pocs habitants que queden al poble, al voltant de les runes de la casa familiar, on encara hi ha vestigis d’un gloriós passat: pintures, grans salons amb obres d’art, la biblioteca, baguls plens de robes antigues, fotografies i records dels avantpassats. Portes falses. Passadissos secrets. Trapes. És un món enigmàtic, incomprensible, suspès en el temps, i la Liza el va descobrint i s’hi va introduint a mesura que passa més temps al costat d’en David, de sorpresa en sorpresa.

Alhora, per contrast, aquest coneixement va posant en qüestió les certeses que li havien inculcat durant tota la seva infantesa. La seva mentalitat matemàtica, on “dos més dos són quatre, mai eren ni seran”, xoca amb tot allò que veu i aprèn de nou, com si es desconstruís i s’edifiqués interiorment a si mateixa.

Quan un noi del poble insulta en David dient-li “jueu fastigós”, ell no s’immuta. L’anècdota serveix perquè la Liza s’introdueixi en els misteris del seu passat jueu per part de pare, que es diu Klein, com ella. Un cognom que, per indicació de la mare, “pel seu bé”, ha substituït pel d’ella, inequívocament rus i més convenient per a anar a la universitat. Hi ha un racisme latent en el totalitarisme soviètic, un racisme antic, com el de Hitler i Stalin, un racisme enquistat, més de sang que no de religió. Un racisme brutal, refractari a la cultura i al pensament. L’avi de la Liza, tal com ella descobreix aviat, era traductor de Goethe.

Durant els tres dies de la visita al poble, les vides de la Liza i la seva mare es van trobant amb les d’altres personatges que visiten en David. Tots ells relacionats, de prop o de lluny, amb l’art i la creació. Un director de cinema, un actor que ha viscut a Londres, un poeta… Persones enigmàtiques, que parlen poc i beuen molt, com en una lluita interior constant per passar desapercebuts o delatar-se.

Perquè la creació lliure i el pensament individual estan vetats i malvists en el règim soviètic. Encara que estigui en runes, com el palau familiar. “No és qüestió de força o de debilitat. Hi ha alguna cosa en aquesta vida que no els agrada, no de manera ocasional, sinó en el més profund. Està insatisfet, està en desacord. Aquest món en què ha aterrat no és per a ell. Suposo que per això beu. Així és com protesta.”

La frontera que separa el Poble de la gent

El llenguatge de la propaganda i els eslògans soviètics apareixen de tant en tant en les reflexions de la Liza. És allò que li han fet aprendre i repetir fins a l’infinit, anys i anys. Les parets de la campana de vidre que l’empresona. “Glòria al Poble soviètic!”, recorda que corejava la multitud en els discursos de Bréjnev o dels membres del Politburó. “El Poble estava compost de persones, de la mateixa manera que el granit del Mausoleu ho estava de grans de sorra; les persones no es desprenien, com tampoc no ho feien els grans de sorra del granit”, pensa la Liza.

Sempre amb la idea de l’enemic i els seus fantasmes. “Per damunt dels nostres caps bufen els remolins enemics… per fi s’anuncia la lluita fatal.” “Odiem la corona dels tirans, adorem les cadenes dels màrtirs!” “Amb orgull i amb valor alçarem la bandera del treball per a la classe obrera.” “La bandera de la magna lluita de tots els pobles per un món millor i per la santa llibertat!”

O del sacrifici. “El sacrifici dels herois de la Revolució.” “El sacrifici dels artífexs del socialisme.” “La proesa i el sacrifici del Poble soviètic durant la Gran Guerra Patriòtica.” “On era la frontera que separava el Poble de la gent?, es demana la Liza.

Després de llegir el llibre, ens podem fer una pregunta. Què en queda, d’aquell món soviètic en l’actual Rússia de Putin? Segons que va declarar a la premsa Olga Medvedkova, la por, la repressió, el control i la censura han tornat a governar el sistema polític i la societat. Per a ella, la Rússia actual és idèntica a la Rússia soviètica.