Ho he explicat en alguna altra ocasió. Vaig començar la llicenciatura de ciències ambientals el setembre del 1996, al cap d’un mes de la tragèdia del càmping de Biescas, al Pirineu d’Osca, de resultes de la qual van morir vuitanta-set persones. La instal·lació turística era construïda sobre un con de dejecció, allà on els torrents secundaris s’uneixen amb el curs principal del riu. Per tant, el punt on l’aigua agafa més velocitat –pura mecànica de fluids– en cas d’una riuada. Quan el 1985 va començar a tramitar-se el càmping, tots els tècnics s’hi van oposar, però els polítics van decidir d’aprovar el projecte. Ningú no va anar a la presó per aquesta decisió. Al cap d’un parell d’anys, el 1998, es va produir el naufragi de l’Oca, amb la mort de vint-i-un jubilats francesos a l’estany de Banyoles. L’embarcació portava molts més passatgers dels que marcava la normativa.

Un dels objectius de la llicenciatura era obtenir el coneixement tècnic per a gestionar el territori (el Departament de Medi Ambient s’havia establert feia poc), però ja sabíem que el conflicte amb la voluntat política seria constant. Recordo que vam visitar un municipi on s’havia planejat un gran polígon industrial en una zona plena de rieres. “Hi construiran un canal, però si plou molt serà insuficient i a més l’autopista farà de tap”, ens va explicar l’autor de l’estudi d’inundabilitat. Al cap de pocs anys va passar exactament allò que havia previst. També vam aprendre que, en un nucli turístic de l’Empordà, els materials calcaris són situats sobre una capa d’argiles expansives i, per tant, inestables. Tot i això, es va donar permís per a edificar-hi cases just a sota i, d’aleshores ençà, quan hi plou molt els cauen a sobre roques d’unes quantes tones de pes. Dimecres passat hi va haver una altra esllavissada.

Durant la carrera també vam copsar la importància que tindria el canvi climàtic, una qüestió que no és gens nova: la relació entre el diòxid de carboni atmosfèric i la temperatura del planeta se sap d’ençà del 1859 i el científic suec Svante Arrhenius ja va quantificar el 1896 l’escalfament mundial que es produiria a causa de la industrialització. Allò que no vam preveure era l’onada d’escèptics i negacionistes que, manipulats pels governs i les grans corporacions, es col·locarien al costat del poder i empudegarien el debat. Llavors érem optimistes perquè un pacte internacional va resoldre el problema del forat de la capa d’ozó. Ara un acord semblant és impossible.

Mentre estudiàvem, un parell d’amics van fer el mapa de la contaminació per nitrats de les aigües subterrànies deguda als purins, però ja han passat vint-i-cinc anys i, d’aleshores ençà, Catalunya cria uns quants milions més de porcs, cosa que només beneficia una petita minoria d’empresaris. També ens vam adonar que a les comarques al voltant de Girona tindríem un problema greu amb els residus, perquè l’abocador de Solius (Baix Empordà) era ple de problemes legals i un dia o un altre s’hauria de clausurar. Finalment, això va passar fa tres anys i ara molts municipis pròxims han de transportar les deixalles orgàniques a Alguaire (Segrià), amb un cost addicional per als veïns. Un cas semblant va ser el de l’abocador de Vacamorta, a Cruïlles (Baix Empordà), que va obtenir la llicència el 2003 després d’uns tràmits molt dubtosos. El TSJC en va ordenar el buidatge, que no va començar fins fa uns quants mesos i es preveu que costarà uns 188 milions d’euros.

Un enginyer us podria parlar molt millor d’infrastructures, però sabem que moltes de les que es van construir a Occident després de la Segona Guerra Mundial han començat a caducar (el ciment havia de durar uns cinquanta anys) i aviat caldrà una inversió enorme per a reparar o substituir ponts, carreteres i murs. El viaducte de Gènova que es va enfonsar el 2018 –quaranta-tres morts– va ser un primer avís del col·lapse que vindrà. Quant al traçat de l’alta velocitat, els requisits tècnics a l’hora de dibuixar-lo (ha de ser recte i evitar girs bruscs) ha fet que ara les vies passin per zones amb un substrat geològic molt complex.

Naturalment, tot aquest panorama ple de desídia i corrupció ha estat possible per la complicitat dels mitjans de comunicació. Fa mesos ens van voler vendre que uns veïns d’Alcanar serien els primers “desplaçats climàtics” de Catalunya, una informació que em va enfurismar. En lloc de repetir una consigna absurda, la bona feina periodística hauria estat entrar al Mapa Urbanístic de Catalunya i cercar-hi quins polítics van signar els permisos per a construir unes cases en un barranc. També recordo que fa molts anys el diari El País va publicar un mapa amb totes les urbanitzacions d’Espanya que eren dins de zones inundables, però era l’època de la bombolla immobiliària, els promotors feien diners a cabassos i no se’n va parlar més.

Ara fa vint anys que vaig deixar la professió de tècnic i vaig passar a la docència, tot i que intento inculcar als meus alumnes de geografia unes nocions bàsiques de gestió dels riscs i de planejament urbanístic. Ara, quan observo la nostra classe política veig que amb els grans temes de país –les infrastructures, la seguretat alimentària, els residus, les pensions– juga al joc de la patata calenta: el seu objectiu és durar prou en el càrrec sense que el problema els esclati a les mans. Com hem vist aquesta setmana amb el col·lapse de Rodalia o els efectes del temporal, xutar la pilota endavant té un límit i, llavors, les primeres víctimes sempre són els ciutadans.