14.01.2026 - 21:40
|
Actualització: 14.01.2026 - 23:01
És dimarts, 13 de gener, a Canals (Costera). El cel és blau i el sol accentua les ombres sobre el verd de les branques de pi que ja formen el vestit de la foguera. La pinassa fa l’olor del bosc a l’hivern. El taronger, ben carregat de fruits, ja la corona i dialoga amb les torres bessones de l’església del segle XVII que vigilen que, enguany, la foguera no siga tan alta que en tape la creu que elles custodien tot l’any. Només aquests primers dies de gener, les torres tenen per companyia una figura que prova d’emular la seua alçada. I sí, segons amb quina perspectiva, el taronger toca el cel abans que la creu.
Les primeres soques van entrar a la plaça Major el dia de la Puríssima. D’ençà del primer de gener, la feina ha estat intensa. Ara els muntadors han de posar tan sols les darreres branques per assolir la perfecció cònica del monument. Mentre fan la seua tasca, un estol d’ocells la sobrevolen i s’abrigallen entre la pinassa. El mestre l’amida i l’explora del dret i del revés. Té tan sols la mirada i el joc de perspectives per a afirmar que l’han pujada recta. Dóna les darreres instruccions perquè res no en trenque l’harmonia geomètrica. És un exercici habitual per als alumnes de matemàtiques de l’institut, aplicar les nocions de trigonometria per a calcular l’alçària exacta.
A la façana de l’església, un sant Antoni de pedra observa els treballs que es fan amb molta professionalitat. Li posaran una mena de garlanda feta de taronges, que diuen que era la base de la seua alimentació al desert. Han quedat enrere els anys en què la foguera la muntaven els joves del poble que, amb escales, anaven folrant la remulla, és a dir, la part interna de la foguera. Ara ho fa una empresa local, especialitzada en treballs de poda i amb la capacitat d’actuar en alçada. Són nou operaris, amb totes les mesures de seguretat, i dues grues amb cistella que faciliten la tasca.
Grues i cascs, per seguretat
“No és igual”, diuen alguns. “La tradició continua, però els mètodes d’elaboració de la foguera canvien per qüestions de seguretat”, diu Nacho Mira, el batlle de Canals, que ha anat a veure com evoluciona la construcció. “Quina cosa més bonica”, diu una veïna que observa el monument verd fora de la tanca estant. Uns quants metres més enllà, les alumnes de batxillerat artístic de l’institut fan un exercici que consisteix a pintar del natural la foguera i tot l’entorn. La foguera i tot allò que dibuixen és de color gris. Només utilitzen el grafit. La professora les supervisa i aconsella. En arribar al centre acabaran el projecte, diu, posant en pràctica tot d’altres tècniques que aprenen.
Els xiquets més menuts també volen veure la foguera. La visiten, de manera organitzada, per torns. Saben l’himne de Sant Antoni i el canten al costat del monument “…eres foc de foguera adorada, eres cant ensenyat per la mare i eres vítol i vítol molt fort…” I, efectivament, aquest vítol el criden a cor què vols, acompanyats de gests amb les mans.
El miracle del sant barbut
La foguera d’enguany fa setze metres, lluny d’aquells vint-i-cinc amb què es van inscriure al llibre dels rècords. Ací també mana la seguretat. “S’ha de limitar, pels veïns, per les cases del voltant… Si deixàrem llibertat, hi hauria qui voldria fer-la de quaranta metres i llavors ja no cabria en la plaça”, diu el batlle, que defensa que tota la resta de la festa es manté intacta. Tres dies consecutius, entre el 16 i el 18 de gener. Diu que la devoció al sant anacoreta és la mateixa. No debades, Nacho Mira recorda la protecció de sant Antoni durant el terratrémol del 1748. “Va caure el castell de Montesa, a Ontinyent van tenir problemes, i a tota la contornada, també. A Canals, no. En honor al sant fem aquesta foguera.”
En realitat, l’església, que es va salvar de la solsida, no era dedicada a sant Antoni. Conten que van ser els veïns de Canals que van decidir que aquell miracle havia estat tan gran que sols podia ser obra d’un sant dels més coneguts i amb prestigi. Com que no podien saber quin era, van fer un sorteig entre els que tenien més anomenada, i els va eixir sant Antoni Abat, el sant egipci, representat amb una barba abundosa, el signe de la tau i un porquet als peus.
D’aquesta manera, l’Església Catòlica entronca amb la tradició més pagana i mediterrània d’encendre els caramulls de branques i de més material procedent de la poda, i el canvi de cicle agrícola, quan la primavera no arriba, però sembla que és a tocar perquè els dies ja s’allarguen.
Tot esperant la primavera, un any més, Canals encendrà demà, dia 16, a les nou del vespre, la foguera més gran del món, com els agrada de dir. La que il·lumina una de les nits més fredes de l’any i connecta tot el país amb foc, processons i tota mena d’homenatges en aquesta festa de l’hivern encès.
