Tornen els mòbils ximplets

En termes generals seria difícil celebrar que mor la intel·ligència i que revifa la ximpleria, però si parlem d’aparells de telefonia, aquesta afirmació ens regala motius per a l’esperança. I és que, per més que cogui, cal reconèixer que les minories dels poders fàctics han centrat tots els seus esforços a fer passar per intel·ligent allò que era de rucs i ens tornava necis, i s’han esforçat a fer-nos creure que era de beneïts resistir-se a adquirir productes “intel·ligents” que ens han anat venent amb falses promeses de progrés tecnològic. Bé, de fet, no mentien del tot, perquè tot allò que el capitalisme ens ha ofert en forma de caramel·let d’avenços digitals sí que ha suposat un progrés, però un progrés d’involució en termes d’humanització. En nom del confort i de l’estat del benestar, de mica en mica, i a cop de postveritat, ens han fet oblidar que la gran majoria de nosaltres som classe obrera. I així, ens hem cregut prou rics i prou mereixedors d’unes noves tecnologies que han entrat a casa nostra prometent la revolució de la intel·ligència quan, en realitat, l’únic objectiu que tenien era el d’encegar-nos prou perquè no veiéssim que el seu sofisticat joc de mans consistia a fer-nos passar per intel·ligent allò que ens anava corsecant l’ànima i devorant-nos el cervell fins a la idiotesa.

Seguint aquesta absurditat que ha acabat dominant el mercat i, per tant, el màrqueting, als mòbils d’abans –de no fa tant, de fet– aviat se’ls va batejar amb el nom de dumbphones, és a dir, mòbils ximplets, un concepte que nasqué com a contrast dels mòbils actuals, anomenats telèfons intel·ligents. Al principi, ben pocs van dubtar que els mòbils amb mapes de navegació, amb càmeres de fotos, amb un farciment d’aplicacions suposaven una millora a la qual no ens podíem resistir. Però ara hem de donar la raó i hem d’aplaudir el minúscul grup social que mai va sucumbir i que ha acabat constituint la veritable resistència. Aplaudim i admirem la intel·ligència visionària i intocable d’aquells que no han tingut mai WhatsApp perquè mai o han tingut un smartphone. Aquesta gent de la qual ens vam riure, que vam considerar éssers estranys, ferrenys i tancats de mires, als qui vam pressionar perquè tastessin els plaers telefònics del progrés, ara, sense haver-se mogut un pam de les seves conviccions, veuen com a poc a poc els donem la raó.

Malgrat l’alienació de què parlàvem, a la qual hem caigut, talment com passava al mite de Plató, alguns comencen a sortir de la caverna perquè s’han adonat que el que ens prometeren com a realitat són només ombres. Els telèfons Nokia tornen a estar de moda. En països com ara Noruega, Suècia o Finlàndia, aquests aparells es venen més que mai en les darreres dècades. Els seus compradors cerquen el que cercàvem fa vint anys en un telèfon: que ens permetés de fer trucades i rebre’n. I algun missatge de text d’anada i de tornada. Ja està. Aquesta tendència que creix de mica en mica neix arran de la preocupació de moltes famílies; sorgeix de la necessitat de comunicar-se amb les seves criatures i de la necessitat de protegir-los dels perills de l’ús excessiu de pantalles i de la toxicitat de les xarxes socials. Malgrat que les recomanacions de professionals de la salut mental i de la pediatria ja fa temps que adverteixen que cap menor de setze anys hauria de disposar d’un telèfon intel·ligent, la realitat ens demostra que els pares i les mares que s’han negat a donar aquesta mena d’aparells als seus infants s’han quedat sols i han vist com els seus fills i filles esdevenien els rarets de classe, els marginats.

Les trampes del mercat eren tantes i l’obsolescència programada era tan bèstia, que no hi havia manera d’anar al fet essencial de la comunicació (fer trucades i rebre’n) sense haver-te de quedar el macabre pack sencer d’un aparell altament perniciós.

El meu fill adora escoltar música i em sembla que és quelcom prou enriquidor per a ell, però personalment m’he tornat boja cercant quin producte podia oferir-li per a fer una activitat que abans fèiem sense perills. Jo cercava el símil actual del que en el seu moment fou un reproductor de cassets o de CD. Era impossible de trobar, perquè ara tot passa per Spotify, però no pots tenir Spotify si no et rendeixen a un producte que implica, alhora, tenir accés a la resta d’aplicacions. L’única cosa que se’m va acudir va ser cercar un smartphone vell, però prou nou perquè fos capaç de deixar-me descarregar Spotify. Vaig eliminar tota la resta i vaig convertir el telèfon en un aparell que li permetés només de fer fotografies, de gravar notes de veu i d’escoltar música. I malgrat que li limito el temps d’ús i tinc molta cura de què hi fa, l’aparell continua semblant-me perillós. El meu fill encara és petit i no va sol pel món, així que no em cal telefonar-li, però entenc que les famílies hagin anat vint anys enrere per poder garantir una comunicació segura. Celebro moltíssim el retorn dels Nokia i de qualsevol telèfon que torni a donar sentit al nom de telèfon, així, ras i curt. Sigui per a les nostres criatures o per a nosaltres com a adults, tornar a aquells aparells, em sembla la cosa més antisistema que podem fer actualment, i no com un acte de rebel·lió gratuït, sinó com a mesura de protecció per a tots plegats. L’únic que lamento és que hi ha un avenç que sí que em sembla interessant del telèfon intel·ligent i és la incorporació dels mapes de navegació per a poder cercar el camí d’allà on volem anar. En aquest sentit, hi ha una opció lúcida –inventada per dos joves catalans–, que està a cavall entre el retorn al Nokia i la rendició vers els smartphones: el Balance Phone. Un dispositiu inventat per Albert Beltran i Carlos Fontclara que, conscients que eren addictes al telèfon mòbil, van inventar-ne un que bloqués l’accés a la pornografia, a les xarxes socials, webs d’apostes i a les plataformes de vídeos en línia. De moment, la majoria d’usuaris de Balance Phone són infants entre nou anys i setze, però espero i desitjo que tots plegats entenguem que no tan sols el criaturam és víctima d’una falsa intel·ligència tecnològica que no fa més que aïllar-nos del món i regalar-nos solitud i trastorns mentals, sinó que els adults també hem de córrer a sortir d’aquesta addicció socialment acceptada. Els adults també hem de tornar-nos minimalistes digitals, hem de sortir de la caverna i adonar-nos que vam signar una lletra petita redactada pel diable i que l’única manera de deslliurar-nos d’aquests mals és anar enrere precisament per poder anar endavant.