Tornar la dignitat a Armand Obiols

Diuen que la dignitat és fer el bé encara que ningú no ho vegi, encara que ningú arribi a saber que has obrat bé. Hi ha una prova infal·lible per a mesurar la dignitat d’algú i és, precisament, la seva voluntat d’anonimat. Jo avui, en aquest article que versa sobre dues dignitats entrellaçades, em salto la súplica d’algú que m’ha autoritzat a explicar una història secreta del nostre país petit, però que m’ha demanat de no ser-ne el protagonista. Servidora ha decidit desobeir, perquè el seu gest és admirable, l’honora, i no només repara la memòria d’una figura clau en el pensament, el periodisme i la literatura de Catalunya, sinó que, a més, en segon terme, ens demostra com, en massa ocasions, són persones de la societat civil, conciutadans, que sense fer gaire renou duen a terme accions que són descuits greus de les nostres institucions.

Sabeu on és enterrat, Armand Obiols? Sabeu qui era? Fins aquest estiu, servidora, coneixia (no prou profundament) qui fou aquest home de qui parlo: membre de la històrica Colla de Sabadell, periodista, traductor, poeta, crític literari i escriptor que escollí en trams vitals anomenar-se amb aquest pseudònim que amagava el seu nom real, Joan Prat i Esteve. El que jo no sabia és on fou enterrat. I és aquí on començo a desplegar la història.

A finals d’agost, em trobava sopant amb els membres d’un jurat i conversava amb el Xavier Atance (productor audiovisual i activista en la defensa de la nostra llengua i la nostra cultura), amb qui fa temps que ens uneix una bona amistat. Tot d’una, l’actor Francesc Orella, que seia al meu costat, i servidora vam fer una broma, potser sobre la mort (no ho recordo bé). El cas és que l’Atance va dir: “Voleu ser enterrats a Viena? Acabo de reservar els drets d’enterrament d’una persona, i a la lletra petita diu que hi caben quatre persones més.” De quina persona, vaig demanar? “De l’Armand Obiols”, va respondre. La meva cara d’estranyesa va estirar la seva llengua i va ser aleshores que em va explicar el que ara us narro.

Durant el 2025, la productora Benecé, amb Atance al capdavant, i amb la col·laboració de la Fundació Mercè Rodoreda-Institut d’Estudis Catalans, ha estat rodant una pel·lícula documental anomenada Rodoreda, amb direcció de Sílvia Munt. Es tracta d’una gran notícia perquè, fins ara, mai no s’havia fet cap film específic sobre el món i la figura de l’estimada escriptora. Tres anys abans de començar el rodatge, Atance va visitar el Cementiri Central de Viena amb la seva família. Va anar a veure les tombes de Johannes Brahms, de Ludwig van Beethoven, de Johann Strauss i va marxar ignorant que allà, sota aquella terra, hi descansaven les restes d’un compatriota, d’Armand Obiols. No va ser fins a principis del 2025, mentre mantenia una reunió amb la fundació de Rodoreda pel rodatge de la pel·lícula, que es va assabentar que Obiols havia estat enterrat a Viena, però que des dels anys vuitanta ningú pagava la quota de manteniment de la seva tomba i que, en conseqüència, el cementiri havia tret la seva làpida i havia posat a disposició de possibles llogaters el tram de terreny on hi havia les seves despulles. El productor va impactar-se amb la notícia i va adonar-se d’un paral·lelisme entre Armand Obiols i Ferran Sunyer: anys enrere, mentre feien un documental sobre el matemàtic català, van saber que les seves restes havien passat anys desateses sense que ningú sabés ni on era enterrat, i va estar a punt de ser enviat a una fossa comuna per manca de pagament del manteniment de la seva tomba. Dies abans del desastre, la Fundació Ferran Sunyer se’n va assabentar i va poder evitar-ho amb els pagaments corresponents. I aquí el paral·lelisme: una altra vegada, mentre preparaven un rodatge (el de Rodoreda, en aquest cas), descobrien que les restes d’Obiols  també havien estat desateses.

I així va començar la lluita del productor català per aconseguir que Obiols tornés a tenir una tomba en condicions. Va enviar uns quants correus al Cementiri Central de Viena que no van rebre mai resposta, per acabar, finalment, contractant una noia que residia a la ciutat i a qui va encarregar d’informar-se’n i de començar els tràmits pertinents. Al juliol, va pagar els drets de permanència. “M’he passat l’estiu fent càsting de làpides i decidint quin text gravàvem al marbre”, va fer broma quan m’ho explicava, mentre jo el mirava admirada, i amb la ferma sensació de sentir-me una privilegiada per estar coneixent el que considero que és un fet un històric. Fins i tot, em va mostrar els diferents tipus de tipografies que l’empresa funerària li havia enviat perquè es decantés per una. El productor em confessava que sentia estranyesa per fer tràmits burocràtics fúnebres per algú a qui mai va conèixer, talment com havia fet anteriorment amb familiars seus. La seva convicció era clara: calia evitar com fos que les despulles d’Obiols acabessin en una fossa comuna i calia reparar la seva dignitat tornant a alçar-li una tomba. És curiós, també, que mentre Atance feia tots els tràmits li arribés a les mans el llibre Armand Obiols, d’una fredor que crema, de Quim Torra. “Va ser bonic, descobrir en profunditat, a través de la lectura, qui fou aquell home a qui li estava triant una nova làpida”, m’explicava. Per al productor i per a l’equip del rodatge de la pel·lícula de Rodoreda, era impensable rodar una història on s’explica la vida de l’escriptora i deixar que la tomba d’Obiols quedés oblidada en un cementiri on, potser, alguns catalans s’hi deixen caure, desconeixent, per manca d’informació, que allà, sota els seus peus de visitants, hi reposa un home que fou, i és, una figura clau de la intel·lectualitat del nostre país.

I així és com, gairebé de casualitat, un productor català, amb l’ajuda en els tràmits de les diferents fundacions, ha fet el que, al meu entendre, corresponia de fer a les institucions, al nostre govern. Ara, si visiteu el Cementiri Central de Viena, hi trobareu una tomba on, en català, hi diu: “Joan Prat i Esteve (Armand Obiols) Sabadell 1904 – Viena 1971. Escriptor, poeta, polític, crític literari i editor”.

Demano disculpes al Xavier Atance, perquè vaig prometre que escriuria aquest article sense anomenar-lo, però m’ha estat impossible, perquè així com a ell el movia la necessitat de reparar la memòria i la dignitat d’Obiols, a mi em mou la necessitat de fer-vos saber que, malgrat que no vulgui elogis, ens cal donar-li les gràcies com a país pel seu gest, que és, alhora, un gest simbòlic cap al col·lectiu dels nostres exiliats. Mercè Ibarz, al seu llibre Rodoreda paisatges, en un peu de foto on mostra l’espai buit on reposa Obiols, diu: “La làpida de Joan Prat-Armand Obiols al Cementiri Central de Viena (…) ha desaparegut: un final a la mida d’un autor sense obra, un exiliat que no torna mai més a casa, un home que deixa escolar tota cosa seva com aigua entre les mans”. Ara que, per sort, hem evitat que s’escoli definitivament i que sí que tindrà làpida, que les institucions en prenguin nota.