Toni Padilla: “Em preocupa que gent jove es piqui els dits jugant-se els diners en pijama des de casa”

Toni Padilla (Sabadell, Vallès Occidental, 1977) és historiador i periodista del diari Ara, però sobretot és conegut perquè és un malalt del futbol. A banda d’haver estat cronista del Barça durant molts anys, ha col·laborat amb molts mitjans de comunicació parlant de l’esport rei. A més, és fundador de la revista Panenka i integrant del consell editorial.

Aquests darrers anys, ha escrit llibres com Atlas de una pasión esférica i Unico grande amore, en els quals aprofita el pretext del futbol per parlar de la vida. Ara publica Maleït futbol, un petit assaig editat per Ara Llibres on reflexiona sobre les contradiccions morals i ètiques que causa el futbol en els seus afeccionats.

—És ètic ser afeccionat al futbol?
—Sí, és clar. És perfectament ètic, però presenta unes contradiccions. Però qui no té contradiccions? Formen part de la nostra vida. És perfectament compatible seguir un club de futbol i tenir ètica. En canvi, no sé si és compatible manar en el futbol i tenir ètica. Els afeccionats almenys en tenim una mica.

—El llibre desmenteix aquesta creença generalitzada que el futbol és d’origen popular i que era una disciplina neta i pura que s’ha pervertit. Per què creieu que existeix aquesta concepció?
—Perquè preval la idea que no deixa de ser un joc. Si la gent juga al pati de l’escola o al carrer és un joc molt popular i innocent, un retorn a la infantesa. Però si analitzem el futbol modern, veus que no el crea gent del poble. Les primeres persones que van codificar el futbol eren estudiants de les universitats d’Oxford o Cambridge, o del Reial Col·legi d’Enginyers del Regne Unit. Aristòcrates destinats a gestionar un imperi que, com ja sabien els grecs i els romans, redescobreixen la importància de tenir cura del cos, fer activitat física. I per això creen els esports moderns.

—I com ho fan?
—Donen ordre a una mena de joc que havia existit sempre, que era molt salvatge i que es jugava a les places dels pobles durant les festes majors. Ara, aquesta joguina ràpidament arribarà a les mans d’una nova generació de gent, que bàsicament són grans empresaris relacionats amb el tèxtil, els ferrocarrils i el vapor. Persones que canviaven la societat d’un règim pseudo-feudal a una societat moderna capitalista. I aquestes persones, l’empresari i el burgès, volen fer calers. És la seva manera d’entendre el món. Ja no cal venir d’una família noble per a manar, manen ells perquè poden, perquè tenen diners i talent. Des de bon començament, el futbol modern ja neix amb gent que hi fa negoci. Per exemple, tanquen els terrenys de joc per a poder cobrar entrada. Hi ha registres de gent que s’aprofita econòmicament del futbol el 1865!

—Una de les vostres tesis és que els poderosos han convertit el futbol en un joc inofensiu, descafeïnat i allunyat de tendències polítiques transformadores. Quin és el poder real que té?
—Qualsevol espai on es reuneixen cinc mil, deu mil o cent mil persones té potencial per a canviar les coses, perquè és un espai on es poden compartir idees, on es poden organitzar poders i on es pot manifestar l’oposició a alguna cosa. Serveix per a justificar i per a reforçar règims i governs que existeixen, i alhora per a fer-los caure. Hi ha una bona pila d’esdeveniments històrics que comencen en un camp de futbol. Per exemple, un moment clau per a la independència de la República Democràtica del Congo és un partit a Kinshasa entre un equip belga, la Union Saint-Gilloise, i un club local. Durant el partit, l’àrbitre, que era blanc, ajuda els belgues i la indignació que això desperta desemboca en manifestacions al carrer i disturbis. Aquesta revolta temps després acabarà amb l’expulsió de l’exèrcit belga del país. És a dir, té un potencial real, perquè és un espai on costa molt de retenir la massa i on et pots expressar amb un risc menor que t’escoltin. Aquí passava al camp del Barça durant el franquisme: era un dels pocs llocs públics on es podia parlar català amb normalitat.

—Arran de les protestes contra l’equip d’Israel de ciclisme a la Vuelta, aquest estiu s’ha difós molt aquest discurs que diu que no s’ha de barrejar esport i política. Realment, aquests dos conceptes es poden desvincular?
—L’esport és política perquè tot és polític. La roba que portem és política. La llengua que parlem és política. Les cases on vivim són política. Com ens movem és política. Si estires el fil, darrere de qualsevol cosa hi ha política. El moviment olímpic, que neix seguint l’ideal de l’antiga Grècia que deia que només podien competir individus, a partir del 1906 decideix que s’organitzarà en comitès olímpics que representen entitats polítiques. Una selecció és política. Quan en un estadi sona un himne és política. Les persones que diuen que l’esport no és política, o és gent que realment ho fa amb molt bona fe, que s’estimen l’esport i no volen problemes de fora; o gent molt llesta, que amb mala fe diuen que no ho polititzis quan les idees que es projecten són les que no els interessen a ells. És aquesta gent que si sona un himne en un estadi els sembla bé, però que si la graderia canta un altre himne o qualsevol cosa, ja no. Són gent que volen convertir el futbol en una joguina inofensiva, per a poder fer-ne negoci. Però forma part d’una tendència global. Avui, si algú trenca un aparador protestant per alguna cosa, ràpidament el focus se centra més en l’aparador, que no pas en la causa.

—El llibre arrenca en un desplaçament del Barça a Moscou. Un directiu proposa als periodistes d’anar a un bordell i s’emprenya quan rep una resposta negativa. Aquesta mena de situacions encara passen?
—Aquesta ferum masclista encara hi és. Hi ha dinàmiques similars, però és cert que en l’època dels telèfons mòbils tot plegat es fa de manera més dissimulada. Ara, on hi ha poder, no només en el món del futbol o l’esport, encara hi ha persones que cometen excessos i, fins i tot, en presumeixen. És una anècdota molt gràfica perquè em vaig adonar que, si repasses la història del futbol, que gairebé sempre ha estat escrita per homes, hi apareixen bordells contínuament. Que si s’hi va tancar l’acord d’un traspàs o celebrar la victòria en un partit important… Sense anar més lluny, el meravellós Ajax d’Amsterdam dels anys setanta tenia en nòmina un ex-àrbitre internacional que anava a rebre tots els àrbitres i els acompanyava al Barri Vermell. Ara, hi ha un pacte de silenci per a no explicar-ho.

—Per què el futbol és tan magnètic que aconsegueix agradar-nos malgrat ser un món ple de corrupteles i que projecta uns valors força negatius?
—Té una gran capacitat, i és la seva màgia, de generar sentiments de pertinença i té un gran poder simbòlic de representació. L’historiador Eric Hobsbawm, gran estudiós dels nacionalismes, deia que costa molt d’imaginar una nació quan parlem de vint o quaranta milions de persones. Ara, si n’agafes onze i els poses la mateixa samarreta és molt fàcil d’imaginar aquest col·lectiu. Aquest punt d’identificació fa que en parlis en primera persona, o que barregis la identitat d’aquest club amb la de la teva ciutat, família o país. I un cop ja ho sents en primera persona, fas allò de rentar la roba bruta a casa. Públicament, defenses el que fa el teu club i vols pensar que és perfecte. Però és impossible que en els més de cent anys que tenen molts clubs no hi hagi hagut un treballador corrupte. Sóc soci del Sabadell i recordo com un moment molt traumàtic quan em van explicar que en un partit que vaig anar a veure de petit a l’estadi, i que recordava com una victòria èpica, en realitat havia estat amanit. Em van trencar el cor! Però públicament costa molt d’acceptar. Fas una defensa a ultrança del teu equip perquè penses que, si ho acceptes, l’afeccionat del rival ho aprofitarà.

—Parlant del Sabadell, és cert que vau mirar un partit mentre vetllàveu el pare al tanatori?
—És real. El meu pare va patir molt tota la seva vida. Era una persona molt humil i es va equivocar quan va intentar de començar un negoci. En lloc de guanyar diners, en va perdre. Això creava tensions a casa. Hi havia dies en què l’únic moment que la família estava unida era quan anàvem al camp de futbol tots. De sobte, criticàvem plegats un àrbitre o un rival. El futbol a casa meva sempre ha estat clau. De fet, els meus pares es coneixen parlant del Sabadell. Jo neixo perquè el meu pare un dia torna eufòric després d’una victòria del Sabadell contra del Nàstic de Tarragona i aquella nit decideix que vol celebrar-ho! Tenint tot això en compte, el Sabadell es jugava baixar de categoria, el meu pare i els seus amics eren molt futbolers, els meus amics són tan malalts com jo… Vaig dir: “Escolta, traiem l’ordinador i mirem el partit!” Sense cap mena de vergonya. Va tenir aquest punt de celebració, de celebrar les coses bones que ens va deixar i, a més, va venir gent d’altres sales preguntant pel resultat! Aquesta és la força del futbol. Vam guanyar el partit, però vam perdre la categoria. Per sort, ja l’hem recuperada.

—El futbol també ha estat una eina que han fet servir col·lectius o ideologies polítiques per vehicular el seu missatge. Ara, aquesta força ha estat emprada per grups d’extrema dreta, mitjançant grups ultra. Per què hi ha aquesta relació, a vegades tan estreta, entre el futbol i l’extrema dreta?
—El futbol ha estat utilitzat per tota mena de tendències polítiques. Si ara hi ha molts grups d’extrema dreta, també és perquè hi ha un augment de l’extrema dreta al món. Els anys setanta, hi va haver una migració massiva de pobles cap a ciutats a tot Europa. Això va causar que molts joves es quedessin pels carrers, una mica desarrelats i buscant una nova identitat. Llavors, aquest context tan masculí de testosterona i aquesta dialèctica tan clara d’anar contra l’equip del poble rival convertien els estadis en un lloc ideal perquè grups de joves formessin col·lectius. I així van néixer els primers grups organitzats de joves violents apolítics. Més endavant, grups polítics d’extrema dreta ho van detectar i, fins i tot, hi ha polítics que s’esperen a les portes de camps d’equips com ara el Chelsea, el Leeds i el Milwall per repartir-hi pamflets. Alhora, en barris més obrers, també era normal que aquests joves portessin banderes de la Unió Soviètica o de Lenin.

—Existeix complicitat per part d’alguns clubs i federacions?
—Hi ha de tot. Hi ha clubs que intenten de fer-los fora i n’hi ha que mantenen una complicitat causada per la por, que és un sentiment molt humà. Aquests grups s’organitzen tan bé que poden anar a la directiva i amenaçar de posar-li la gent en contra si no reben entrades o avantatges. També hi ha clubs que mantenen una complicitat desitjada, com, per exemple, el Barça durant el mandat de Josep Lluís Núñez, que els instrumentalitzava.

—El futbol ha servit per a netejar la imatge de personatges públics tan repudiables com ara Jesús Gil i Silvio Berlusconi. Darrerament, hi ha dictadures de l’Orient Mitjà que també el fan servir per legitimar-se políticament a Occident. Creieu que manca mirada crítica per part dels afeccionats?
—Sí, crec que en manca, però quan tu t’estimes un club de futbol, te l’estimes tant, te’l sents tan teu… Et genera aquests conflictes. Tots tenim contradiccions. Saps que no és ètic que aquesta empresa es publiciti a la teva samarreta, saps que segurament els diners del grup inversor que compra el teu club estan tacats de sang… Però si així guanyem… Tots tenim un preu! Suposo que hi ha gent que és tan ètica i tan recta que sempre dirà que no, però potser si t’atures a pensar, sempre pots mirar cap a una altra banda. Ens passa a tots. Sempre hi ha un moment que dius, què hem de fer? Cal una mirada crítica i crec que el paper dels mitjans de comunicació és explicar-nos per què la República Democràtica del Congo patrocina el Barça, o perquè els saudites inverteixen tant en l’esport. A partir d’aquí, la gent pot valorar. No podem convertir el periodisme que fa esports en una cosa superficial que només informa dels resultats dels partits.

—No creieu que el periodisme generalista s’impregna com més va més de les tendències d’aquest periodisme?
—Informar bé i investigar requereix temps i inversió. En canvi, el producte que funciona sempre és la tertúlia. Aquests productes, sovint força grollers, tampoc no representen la realitat del periodisme esportiu, perquè és molt ampli i n’hi ha de molt bo. Ara, tenir dues persones que tenen creences diferents barallant-se és un producte molt barat, molt fàcil de fer i que genera audiència. I això ho ha impregnat tot, perquè políticament també funciona molt bé, perquè generes militància. El perill de generar aquestes militàncies, que fan possible d’identificar els mitjans amb causes, siguin esportives o polítiques, és que quan cal fer una lectura crítica del club de futbol que tractes o del partit que cobreixes, et titllen de traïdor. Sembla que si escrius en un determinat mitjà, has de defensar una causa. I no és això. Al contrari, ser crític pot ser un acte d’amor. Si veig que hi ha un acte de corrupció dins del club que estimo, ho he de denunciar per poder fer foc nou, oi?

—La societat també en té una part de culpa?
—En aquesta època de sobreinformació i d’angoixa per l’allau de males notícies, molta gent busca en l’esport un espai de tranquil·litat… No m’expliquis problemes, no m’expliquis corrupteles, només necessito saber a qui fitxarem o si la pilota entrarà. I és totalment comprensible. A tots ens passa que, a vegades, arribem a casa fets pols i la darrera cosa que vols rebre són notícies negatives. Els periodistes no podem pretendre dir-li a la gent el que toca en cada moment, però és cert que a vegades no s’informa prou d’aquestes coses.

—Un altre dels fantasmes existents en el món de l’esport són les juguesques. Sense anar més lluny, fa un parell d’anys es va sancionar el futbolista del Newcastle Sandro Tonali per haver fet una juguesca. Creieu que la corrupció relacionada amb les juguesques és present en l’esport molt més que no en som conscients?
—Sí, el món de les juguesques és molt perillós per dues coses. Una, per la possibilitat que es generi addicció en la gent jove. No és casualitat que les cases de juguesca busquin barris obrers i zones a la vora de centres educatius quan obren un local. I la segona, molts esports professionals com ara el tenis, per exemple, tenen un gran problema. Un tenista es pot deixar guanyar el primer set contra un rival inferior i així fer que guanyin diners uns quants apostadors, i després guanyar la resta de sets i no perdre el partit. Moltes vegades les trampes es fan amb coses absurdes, com ara córners concedits i targetes grogues. Ja fa deu anys, hi va haver una investigació en la qual la INTERPOL va destapar una trama amb seu a Singapur i ramificacions a Malàisia i el Vietnam. Buscaven clubs en fallida econòmica arreu del món, amb jugadors que no cobraven, i els oferien diners per arreglar partits. És a tot arreu. I ara, en l’era dels telèfons mòbils, encara més.

—Aquest mal ha existit sempre.
—Ara està més interconnectat, més globalitzat, però casos d’esportistes acceptant de perdre partits per juguesques en tenim des de final del segle XIX i a les primeres dècades del XX. Per exemple, alguns jugadors dels Chicago White Sox van arreglar la final del beisbol nord-americà el 1919, i a la darrera jornada de la lliga anglesa del 1914 també hi ha documentat un partit clau arreglat en la lluita pel descens. Per això dic que el futbol modern tampoc no ha estat mai un espai de puresa que, de sobte, aquests darrers anys s’ha podrit… No, el pecat ja hi era. Però el que em preocupa realment de les juguesques són les addiccions. Hi ha estudis molt ben fets que expliquen que molta gent jove es pica els dits perquè creu que es farà ric jugant-se els diners en pijama des de casa en partits de la segona divisió d’Angola. Els primers dies sembla que guanyes, però poc després et trobes robant diners als teus pares perquè veus que no és així.

—El creixement del futbol dels equips femenins és un dels esdeveniments esportius més importants d’aquests darrers anys, però aquesta reeixida no és nova.
—No, al Regne Unit va ser un gran èxit a principi del segle XX. Tenien un negoci molt ben muntat, que era el futbol dels equips masculins, però quan comença la Primera Guerra Mundial, els joves van al front i, de sobte, s’improvisa una lliga femenina de futbol que triomfa. S’omplen estadis de quaranta mil persones i cinquanta mil, es ven marxandatge, jugadores com ara Lily Parr eren estrelles famosíssimes… Però al cap d’uns anys, els gestors de la lliga masculina ho van aturar per por de la competència que els podia generar. La Federació Anglesa de futbol va fer una llei que obligava a tots els recintes esportius a escollir si volien acollir competicions d’homes o de dones. Totes dues opcions no eren compatibles. I això durà fins el 1971! Clarament, hi havia un component masclista en aquesta decisió, ja que era una societat que interpretava que el paper de la dona era a casa. Cada vegada que s’han fet lleis que prohibien a les dones de jugar a futbol, com ara al Brasil, a la Itàlia de Mussolini i a Alemanya, la raó amb la qual s’ha justificat era que les dones no s’havien d’espatllar! Perquè el seu paper era ser mares i, segons ells, el futbol ho posava en risc. La gent diu que el futbol jugat per dones es desenvolupa els anys 60 i 70, però en realitat hi ha registres de partits del 1880. Feministes i sufragistes feien campanyes per animar les dones a jugar-hi. Per tant, d’interès n’hi ha hagut sempre, però s’ha fet servir l’autoritat per a impedir-ne el desenvolupament.

—La tendència del futbol aquests darrers anys és d’anar a cercar negocis i ingressos a llocs més llunyans. Per exemple, el Vila-real–Barça de la lliga es jugarà a Miami. Hi ha un perill real que es produeixi un desarrelament amb l’afeccionat?
—Pot passar i, de fet, ja en tenim casos. Quan un grup d’inversió nord-americà va comprar el Manchester United i es va convertir en el club més ric i global del món, un grup d’afeccionats, que no convergien amb aquesta nova idea de club i volien mantenir l’esperit obrer fundacional, van crear el United of Manchester, que ara juga a sisena divisió. I més a prop de casa, veiem com més va més joves a les graderies del Sant Andreu, l’Europa, el Júpiter… Quan fa deu anys només hi havia dues-centes persones i amb una mitjana d’edat alta. D’on surten aquests 5.000 socis del Sant Andreu o de l’Europa? Segurament, és gent que també és del Barça, però que ha estat expulsada de l’estadi i que defensen la comunitat i el barri enfront de la gentrificació.

—El Barça també pot patir aquest fenomen?
—Crec que el barcelonisme està molt viu i que hi ha molta gent que se l’estima, però ara mateix la situació és distòpica. Si vas una hora abans de qualsevol partit a Montjuïc, veus que hi ha centenars de joves que van a rebre l’equip i després baixen als bars de Poble-sec o Sants perquè no es poden permetre d’entrar a l’estadi. Després, una vegada ets a la graderia, sembla Port Aventura. No sé com es traduirà això al Camp Nou, però ara mateix sembla un club diferent i costa d’identificar-hi la massa social barcelonista catalana.