29.08.2025 - 13:28
|
Actualització: 29.08.2025 - 22:16
En Tiziano, que té quasi seixanta anys, fa mig any que viu a Barcelona, on va arribar després d’un tomb personal de la seva vida. Malgrat haver treballat pràcticament sempre, bona part de la seva vida a l’Amèrica Llatina, ara viu al carrer. De mitjana, fa uns quinze quilòmetres diaris o més caminant per la ciutat, on per primera vegada a la vida no té casa. “La meva rutina és caminar molt”, explica. Comença el dia ben d’hora a l’estació del Nord i pràcticament no hi torna fins que es fa de nit. Durant el dia, sobreviu fent voltes, fent ús de serveis com ara el de la parròquia Santa Anna, Arrels i els menjadors socials mentre cerca feina. “Procuro ser fort”, diu amb l’esperança de sortir algun dia del carrer.
Els qui viuen al carrer difícilment poden mantenir una mateixa rutina, atès que poques vegades poden tenir totes les necessitats cobertes en un mateix lloc, explica Fàtima Sánchez, membre de l’equip de carrer del programa Acollida de la Fundació Arrels. Segons que relata, normalment s’han de desplaçar quilòmetres, sense disposar de diners o documentació, cosa que els impedeix d’aconseguir, per exemple, una targeta de transport públic. Fins i tot quan poden fer servir el transport públic, acostumen a sentir-se jutjats, sigui per com són percebuts o perquè en general els espais públics no són amables amb ells.
Començar el dia a terra i entre autocars
La llum del dia, el soroll dels autocars i el moviment de l’estació fan que en Tiziano i la resta d’homes que dormen a l’estació del Nord comencin el dia molt aviat. Dormen a les escales més pròximes al carrer de Nàpols, amb alguns cartons, a tocar de les dependències de la Guàrdia Urbana. Després de comprar el diari per a un company amb problemes de mobilitat, en Tiziano es posa a l’esquena la motxilla amb les seves pertinences més bàsiques i comença a fer passes.
La primera parada és la parròquia de Santa Anna, on si té sort pot esmorzar. Mira de ser-hi aviat, cap a les 8.00, per no quedar-se sense un cafè. El degoteig de gent que hi entra és constant. Van en silenci, gairebé passen desapercebuts. Fins allà, en Tiziano ha travessat el barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, i s’ha creuat pel cap baix amb cinc o sis persones que també viuen al carrer i, a aquella hora, encara dormen.
Després de passar per Santa Anna, on l’espera de l’esmorzar es pot fer una mica llarga, continua pel Gòtic i va cap al local d’Arrels, al cor del Raval. D’abans de les 9.00, quan obre, ja hi ha gent que s’espera per accedir-hi. Alguns –la gran majoria, homes– van una estona al centre de dia, uns altres a descansar-hi unes quantes hores o a dutxar-se.
A Arrels, en Tiziano hi té una maleta gran desada de fa temps. Hi ha un espai custodiat per l’entitat amb capacitat per a deixar-hi maletes. Prop d’uns dos-cents usuaris n’hi tenen. Així, els sense-sostre no han de patir i poden desar-hi també documentació important que no volen perdre o que els robin. Mentre es dutxa o carrega el mòbil, ha deixat la motxilla en una consigna que hi ha a l’entrada.
A Barcelona, tan sols hi ha dues consignes públiques i de franc, fet que obliga molta gent a carregar les seves pertinences mentre caminen molts quilòmetres diaris per cobrir necessitats bàsiques com ara menjar i dutxar-se. “Moltes persones han de guardar les seves coses en llocs de pernoctació o fins i tot al clavegueram”, denúncia Fàtima Sánchez. Porten casa seva a sobre, amb totes les seves pertinences.
Canviar l’itinerari per menjar i cercar feina
Quan s’acosta el migdia, en Tiziano se’n va d’Arrels i fa un dels desplaçaments llargs del dia. Camina fins a la rambla Prim, a Sant Martí, per poder dinar al menjador social Gregal, on cada dia, de dilluns a divendres, s’ofereix dinar entre les 13.00 i les 15.00. Ha de fer sis quilòmetres fins a arribar-hi. Tot i que és lluny, explica que va en aquest menjador i no en un altre perquè de vegades s’hi troba amb algú que ofereix feines esporàdiques en negre, com ara vigilar unes obres de nit.
Encara que confessa que tot depèn de les circumstàncies. “Em vaig movent, així és la vida en aquest moment”, explica. Diu que no sempre fa la mateixa ruta, sinó que la varia i canvia l’itinerari segons si parla amb gent o veu més probabilitats d’aconseguir alguna feina. “Així passem el dia. Vuit, nou hores a peu dret, caminant i descansant en algun lloc.”
De fet, destaca que durant el dia cadascú fa la seva. “De nit estem en grup”, diu. Se senten més protegits si no van sols, i per això dormen a prop els uns dels altres. Però, de dia, molts són grans caminadors. “És l’única cosa que en aquest moment puc fer, anar fent voltes i esperar de sortir-me’n.”
En alguns casos, hi ha sense-sostre que tenen problemes afegits de mobilitat. “És un tema molt greu que afecta molta gent”, diu Fàtima Sánchez, que explica que hi ha casos en què les persones van en cadira de rodes o amb crosses, com un dels companys de nit d’en Tiziano. Un home que tan sols té una cama i es mou amb crosses lentament. Sánchez adverteix que, més enllà dels casos de mobilitat reduïda, la salut mental o les addiccions també dificulten el dia a dia de molts sense-sostre i critica que la ciutat no és pensada per a aquesta gent.
“Sóc mort per dins”
En Tiziano espera que la seva situació de carrer sigui passatgera i admet que no és fàcil. “Sóc mort per dins”, diu, i explica que costa molt. I no parla dels quilòmetres que fa cada dia, que també, sinó del deteriorament psicològic de pensar que no serveix més a la societat. “Intento ser fort.” En el seu cas, comenta, Arrels va salvar-li la vida perquè hi pot deixar la maleta, dutxar-se, carregar el mòbil i sentir-se atès i acompanyat. “Una bona paraula dita en un moment just de vegades és molt confortable.”
Davant la realitat dels sense-sostre, Arrels reivindica que els recursos estiguin més ben distribuïts a la ciutat –fet que alleugeriria la sobrecàrrega al centre– i demana que, si més no, hi hagi un lloc de pernoctació habilitat a cada barri de Barcelona. Segons que explica Sánchez, com que no hi és, acaba havent-hi una concentració al centre de la ciutat, sobrecàrrega de serveis i cues impossibles de sostenir, amb persones que acaben rendint-se perquè ningú les reconeix com a tals.
Arrels alerta que el problema de fons és que Barcelona s’acostuma a veure gent dormint al carrer. “Ara mateix no hi ha llocs de pernoctació públics i disponibles a què puguis derivar una persona directament”, exposa. Les adversitats diverses fan que en alguns casos els sense-sostre acabin sense voler caminar. A vegades és perquè ja s’han cansat de caminar; unes altres perquè ja no poden més i creuen que és inútil lluitar pels seus drets perquè ningú els reconeix com a persones, explica Sánchez. “No importen a ningú i ningú els mira”, conclou.
