Fa quinze dies, ni sabia què volia dir aquesta paraula. Ara tampoc, ben mirat. Ni acabo de tenir clar per quins set sous he posat el terme al titular. O sí: per mirar de cridar l’atenció. I Alacant? Per aquella piulada de l’altre dia, que preguntava quants therians s’havien quedat fraudulentament pisos de protecció oficial a Alacant: era estrany llegir això, però s’entenia quan després preguntava quants minuts havíem dedicat (vostè i jo i els nostres coneguts) a parlar d’una cosa i quants minuts havíem dedicat a parlar de l’altra, quants minuts per a això dels therians que ni sabíem que existien i quants per als pisos de protecció oficial d’Alacant que, màgicament, han anat a parar a mans de familiars i coneguts i amiguets diversos del PP (amb situacions econòmiques que ni de bon tros els fan aptes a optar-hi, evidentment).

I em va fer pensar.

I vaig veure que tenia raó.

Per bé que d’entrada em va semblar que en sortia força benparada, del repartiment de minuts, em vaig adonar alhora que, de fet, el percentatge que més o menys m’havia calculat (un 25-75, diguem-ne) mostrava que jo també havia quedat envescada en la historieta. I no em va agradar gaire.

Gens.

Suposo que els humans ja les fem, aquestes coses: que parlem de bajanades perquè sí, perquè tothom en parla, perquè ens semblen divertides o novetats o perquè tothom en parla. Ho he repetit? Ja és això. No sé si tot plegat és producte d’una febrada ocasional (aquest hivern tan mancat de notícies reals, oi, que ens les han hagudes d’anar a dibuixar expressament) o si el tema s’arrossegarà encara una mica més, però el fet és que ha estat un fenomen digne d’estudi. No pas el grapat d’adolescents disfressats per a sentir-se part d’alguna cosa o a part d’alguna altra, cridar l’atenció, amagar-se, fer el cabra, divertir-se o què sigui: el fenomen digne d’estudi és la manera com ha esdevingut notícia una no-notícia, una anècdota anecdòtica escampant-se pertot arreu i inflant-se i omplint titulars i minuts de telenotícies i tornant-se a inflar.

Que en podria ser una de tantes, i que n’és una de tantes, però que aquesta mostra tant les costures de reacció persecutòria que fa feredat.

Aviam si ho puc resumir: un grup de nanos es disfressa amb carotes d’animals, cadascú del seu i amb qui diu que s’identifica, i, de tant en tant, es troba amb uns altres nanos amb carotes i juguen a ser pantera o pastor belga o gat mesquer. No té més transcendència que aquesta. Es veu que de l’Argentina estant la cosa infla les xarxes socials. I que s’escampa. També per mitjà d’alguns mitjans convencionals. Són els therians, diuen, un terme que prové de l’anglès therianthropy, creat a partir del grec therion, ‘animal salvatge’, i anthropos, ‘humà’. Sembla que, com a subcultura, tenen antecedents d’ençà dels anys setanta, per bé que no sabria dir si això d’ara hi està connectat o no.

Tot plegat, quan ho vaig llegir, em va sonar a allò dels otakus vestits de coses de l’univers manga. Cada tongada d’adolescents deu tenir les seves gràcies. Però això es veu que no, que ens ho hem de prendre com una mostra de la decadència d’Occident i jo què sé què més. Degeneració. Wokisme descontrolat. El món s’acaba i tira-li, Martí. És significatiu que, de fet, bona part de l’amplificació de la cosa hagi vingut dels altaveus d’extrema dreta, que han trobat en aquesta canalla disfressada de bestioles no humanes la diana perfecta per a les seves obsessions. Les xarxes socials fan grosses les boles i les escampen, i els vídeos falsos són cada vegada més difícils de distingir. Però el fet és que algú ho crea, tot això: els vídeos, les boles, l’assenyalament. I n’hi deu haver que ho fan per riure i prou, però n’hi ha uns altres que no. Per riure, tampoc: per riure’s d’algú, que és tota una altra cosa.

La fantasmagòrica convocatòria d’una quedada therian a Barcelona no va aplegar gaires integrants d’aquest suposat fenomen (n’hi ha gaires o n’hi ha?), sinó centenars de curiosos de cacera. De cacera metafòrica (via mòbils, carnassa per a les xarxes que mai no en tenen prou) o de cacera real: la culminació de l’excitació prèvia, les ganes de descarregar ràbies diverses, la tírria alimentada contra qui es mostra diferent, l’espurna creada a posta, aquesta espiral perversa d’odis en grau divers, va desembocar en un patètic festival de cops de puny encès per la visió d’una disfressa d’unicorn. Que el fet és insignificant, però també simptomàtic. Han activat el vell mecanisme del pànic moral (que diu el diccionari de sociologia que és la “reacció social exagerada induïda pel tractament desproporcionat i sensacionalista que els mitjans de comunicació de massa fan d’uns fets menors de desviació social” que es presenten o es perceben com una amenaça) i tenen la diversitat en la diana.

Crear un petit papu inofensiu i posar-lo al mig de la plaça, envoltat d’una turbamulta que alça els mòbils i ensenya les dents i riu i crida i assenyala i persegueix l’estrany, l’adolescent esprimatxat que s’ha posat una carota de gat, això sí que fot angúnia.

O por.