El testimoni d’Àlex Carabal: “No enteníem com era que arribaven abans adolescents amb bicicleta que els cossos d’emergència”

La jornada de compareixences de víctimes i damnificats en la comissió d’investigació de la gota freda al congrés espanyol ha continuat amb el testimoni d’Àlex Carabal, veí de Massanassa (Horta Sud) i bomber de l’Ajuntament de València. Aquell dia, la barrancada el va trobar a casa, fora de servei, i va eixir al carrer a ajudar, sense ser conscient d’allò que es trobaria.

Vegeu ací la intervenció sencera al congrés espanyol d’Àlex Carabal

Des del segon pis, la seua família li demanava que tornàs a casa, i va veure com desapareixia darrere d’un arbre. Va trobar un parell de veïns que el van ajudar a salvar gent, però de mica en mica la situació els va desbordar. Diu que tots tenen llacunes d’aquell dia quant a horaris i fets, però que molta gent va salvar la vida gràcies a gent com ell.

“No sé quanta gent es va poder rescatar des de les finestres, però deu ser una xifra alta: es va salvar moltíssima gent per la perícia de quedar-se en un arbre, posar-se un cinturó en un fanal, aguantar, passar-se allà tota la nit, resistir i lluitar. Si aquesta xifra és terrible, no vull ni pensar la que hauria estat si no haguera estat per la gent”, ha dit.

Explica que va ser molt complicat, que hi havia gent sense experiència que volia ajudar, i van establir un punt de seguretat en un pati per a resguardar la gent que rescataven. “Se sentien crits, no vèiem la gent, els cotxes tenien llum, sonaven els clàxons, tothom pensava que a dins hi havia gent”, ha relatat. Amb l’aigua enfangada, explicava, era impossible de saber què els colpejava les cames. “En aquell moment de supervivència, jo no recorde ni l’aigua freda. Després sí que vaig tindre símptomes d’hipotèrmia en els dits dels peus i molt de fred.” Fins i tot ell va ser arrossegat uns segons pel corrent d’aigua.

“Vam començar a nedar al carrer per a vianants on hi ha els parcs infantils. Un any després encara no ho entenc, és una salvatjada”, i riu pel surrealisme de la situació. Intentaven salvar una persona que va eixir disparada d’un cotxe, i van veure que ja era molt perillós. “Aquells moments van ser difícils, posar-te a nedar entre el fang, amb coses colpejant-se, anant cap algú que estava blocat… Són situacions límit”, ha dit. Després de tot això, va sonar l’alarma.

Carabal ha recordat que l’endemà no hi havia ningú, que anà a posar-se a disposició de qui hi hagués a càrrec de l’emergència, i diu que hi havia la policia local de servei i els ciutadans voluntaris. Dos dies després tampoc no hi havia ningú. “No enteníem res, no enteníem com era que arribaven abans adolescents, xiquets amb bicicleta, que els cossos d’emergència. Què ha fallat?”, es pregunta. Ha demanat als diputats que treballen com es va treballar entre els regidors locals aquells dies, braç a braç.

També ha explicat que quan va sonar l’últim avís d’Es-Alert, la gent plorava i cridava. Diu que cal aprendre’n, d’això, i que calen més recursos per a la salut mental dels infants. “Hi ha una psicosi tremenda en la nostra societat”, ha dit. A més, ha recordat el treballador que va morir a Massanassa en una escola i la gent que va haver de guardar els cossos dels seus morts fins que va arribar la policia judicial.

Per a acabar, ha valorat la tasca dels Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció (CLER), que volen que els ajuntaments els escolten, i que són els qui coneixen els problemes concrets dels seus pobles. També ha destacat la tasca dels treballadors d’À Punt aquells dies. “El seu treball i sacrifici d’aquell dia haurien d’haver estat recompensats d’una altra manera”, ha dit. Finalment, ha defensat els treballadors del 112, que són la primera baula de la cadena en l’emergència. “Que el sistema es col·lapsara no va ser culpa d’ells. Són persones preparades i formades, però que no són respectades.”

Avui la jornada havia començat amb Christian Lesaec, president de l’Associació de Damnificats Horta Sud-València.