Tesh Sidi: “Els sahrauís no podem esperar res d’Espanya”

Avui fa cinquanta anys de la Marxa Verda. El 6 de novembre de 1975, una multitud de 350.000 marroquins, empesos pel règim, van avançar cap al Sàhara Occidental i van aconseguir d’ocupar-ne part del territori, un territori que havia estat sota control colonial espanyol. Espanya, històricament, ha promès un referèndum d’autodeterminació per als saharians, però no ha complert mai la seva promesa. Ara el govern del PSOE dóna suport al pla marroquí, com també ha fet fa pocs dies el consell de seguretat de l’ONU. VilaWeb entrevista la sahariana Tesh Sidi (1994), diputada de Sumar a Madrid. Nascuda al camp de refugiats de Tindouf, a dotze anys es va traslladar al País Valencià, on una família de Banyeres de Mariola (Alcoià) la va acollir i li va transmetre l’idioma. Amb aquesta enginyera informàtica, màster en big data, repassem cinquanta anys d’història del poble saharià i les relacions amb el Marroc i Espanya.

—Avui fa cinquanta anys de la Marxa Verda. Com valoraríeu la posició del govern espanyol respecte del poble saharià i les promeses fetes?
—Jo crec que és indigne. Espanya té un problema amb la seua memòria. Espanya no és un país que puga estar orgullós de la seua memòria. I és un estat que se sent amb inferioritat amb la resta d’Europa. No el vam enterrar, Franco. I com que no el vam enterrar, Espanya té molta por. Encara tenim molta por de la memòria històrica. I l’esquerra espanyola en conjunt, no solament el Partit Socialista –parle també per Sumar, per l’esquerra de Podem–, no ha prioritzat tampoc una memòria que es basara en justícia i en el fet de demanar perdó. Fins que Espanya no faça aquest exercici, els sahrauís no podem esperar-ne res, d’Espanya. No podem esperar-ne res perquè Espanya no es reconeix a si mateixa com un estat colonial. L’esquerra no ha connectat mai la repressió franquista i la colonització sahrauí. Aleshores, és lamentable, indigne.

—Per què creieu que, fa poc, Espanya va acceptar la sobirania del Marroc al Sàhara Occidental?
—Pedro Sánchez ha heretat les posicions de Felipe González, de Bono, de Zapatero. El Partit Socialista ha sigut i és el millor Ministeri d’Afers Estrangers que té el Marroc a Espanya i a la Internacional Socialista. Tenen massa interessos. I crec que amb l’entrada de 10.000 persones, la legislatura passada, a Ceuta, és quan el govern espanyol es va adonar de la seua debilitat en política migratòria. Es van adonar de veres que no coneixien el seu veí. Els espanyols no coneixen molt bé el Marroc, com funciona una monarquia no parlamentària, com funciona el lobby. És una política heretada que s’ha manifestat de manera pública.

—Com veieu la resolució del Consell de Seguretat de l’ONU de fa pocs dies que dóna suport al pla marroquí?
—Separaria la batalla política, la mediàtica i la jurídica. Quant a la realitat jurídica, que és la que sosté el procés de descolonització, a mi em sembla que està intacta. Crec que el Front Polisario hi ha donat massa importància, de manera precipitada, a la resolució. La resolució no obliga, sinó que dóna preferència a un pla d’autonomia per a començar a negociar, però obri la porta a més propostes. I ací crec que el Front Polisario pot retornar a aquesta taula de negociacions duent-hi la seua proposta. Ara, crec que el poble sahrauí i el Front Polisario tampoc no poden fer com que si no hagués passat res. Hi ha dues realitats o dues lluites. Una cosa és la lluita mediàtica i política, que és la que instaura un relat, i el Marroc ha aconseguit d’alguna manera guanyar-la. Però manté el dret d’autodeterminació perquè diu que si el poble sahrauí no accepta tampoc l’autonomia, doncs tampoc hi haurà resolució. El PSOE, per a mi, ha sigut un dels artífexs de la introducció de la paraula “autonomia” i ha sigut el que més campanya ha fet per mitjà dels països amics. I Trump tenia un deute amb el Marroc en allò que té relació amb la normalització de relacions amb Israel. Crec que el poble sahrauí no ha d’actuar amb ansietat, ha d’esperar un context millor, però no pot fer com si no passara res.

—El Front Polisario ha dit: no neguem que es pugui votar l’autonomia sempre que, en el mateix referèndum, es pugui votar la independència.
—Sí, exacte. James Baker, el 2003 va desenvolupar un pla d’autonomia i nosaltres estàvem d’acord amb aquest pla d’autonomia de cinc anys i després votar sí o no de continuar. Però no estem d’acord que siga autonomia sí o no. Aquesta no és la naturalesa de l’autodeterminació. El Front Polisario ha de pensar molt bé si vol resistir. Al Marroc allò que més por li fa és que el poble sahrauí vote, siga el que siga, vote el que vote. Tensar-ho segons la meua opinió és dir al Marroc: desenrotlle la teua proposta. Perquè allò que tem el Marroc no és l’autonomia, és si es vota. Per què no tensem el Marroc? Aquesta és una de les meues propostes i que he exposat públicament als sahrauís.

—Mirant les xifres de la demografia, impressiona que al Sàhara Occidental hi ha un 10% de sahrauís i un 90% de marroquins. Com se soluciona això?
—Com fem els enginyers informàtics, resoldre un problema petit i anem avançant en el gran. Igual com passa amb el poble palestí, tots els sistemes colonials funcionen de la mateixa manera: introdueixen persones –colons–, apropiació cultural i després esborrar la llengua i la vestimenta, la identitat. Aquestes tres fases ja s’apliquen des de fa cinquanta anys. Ara, això no canviaria la possibilitat d’un referèndum perquè, encara que jo visca a Espanya, estic censada a l’ONU. I els meus nens seran sahrauís. I estaran censats a l’ONU. Això és l’expedient de descolonització. Jo no hi renunciaré mai. Recomanaria molt a la gent que llegira l’última proposta de Front Polisario sobre com seria aquesta convivència. Els sahrauís no tenim cap problema que els marroquins visquen en el nostre territori. I poder crear un estat únic, igual que els palestins, un estat igualitari. A nosaltres ens és rotundament igual que aquests marroquins siguen part d’un únic estat sahrauí. El problema no està ací. Ara bé, el referèndum, en un procés de descolonització, qui té drets [de votar] som nosaltres. I això és clar.

—Hi ha cap diferència en la política respecte del Sàhara entre el PSOE i del PP?
—Jo crec que no. Però el PP no va cedir mai tant. Les persones que treballen per al lobby des del PP no són tan visibles com Zapatero, Felipe González i Bono. El primer traïdor és Felipe González, o el rei Juan Carlos. L’esquerra tampoc no fa res per al poble sahrauí. I es van morint les generacions que sabien alguna cosa del Sàhara. I ja se’n van encarregar els governs del PSOE i de PP d’esborrar el poble sahrauí dels llibres, dels documentals. Quan tu despolititzes qualsevol causa i la converteixes només en una cosa humanitària, deixa de ser una prioritat legislativa. El Partit Popular i el PSOE han fet el mateix, si hem de basar-nos en els fets. Ara el PP instrumentalitza més la causa sahrauí, però la dreta espanyola sempre ha tingut també molt de racisme contra els magribins.

—Vau néixer en el camp de refugiats saharians a Tindouf (Algèria).
—No m’ha agradat mai romantitzar la meua infància. Crec que és la pitjor que pot tenir un nen, perquè jo no he tingut infància. Jo me’n recorde que de xicoteta, quan venia a Espanya, em regalaven Barbies i jo deia: “Per què em regales joguets?” Jo ja sabia cuinar i em vaig haver de fer càrrec de ma mare malalta perquè no sabia si tenia càncer. Jo no he tingut infància, ni jo ni cap nen sahrauí. Però sempre em pose en el lloc de com és nàixer sota ocupació. Si jo haguera nascut en els territoris del Sàhara de veres… Nosaltres no coneixem el Sàhara. Jo no sé com viu un sahrauí sota l’ocupació. La meua meitat de l’altra família viu sota l’ocupació i a penes ens coneixem. Aleshores, es pot passar fam, però amb dignitat. Però sota ocupació és molt més complicat.

—El vostre pare va ser un dels fundadors del Front Polisario.
—Sidi Hamudi. De la quadrilla de Brahim Ghali. No és dels cinc caps que van proclamar el Front Polisario en aquell moment perquè era molt jove, però treballava en les mines i és dels que van començar a dissenyar tot el boicot. Va ser de les primeres persones que van deixar el nomadisme i es va assentar a Al-Aaiun per fer una lluita més política.

—Sou optimista, pessimista, realista sobre un Sàhara Occidental lliure?
—Jo em considere un miracle. Jo i molts sahrauís. El poble sahrauí és un poble molt xicotet, però molt intel·ligent. Si una sahrauí al final fa una batalla de vint-i-quatre anys per aconseguir la nacionalitat espanyola, després acaba el Banc Santander, i al Congrés dels Diputats com jo… I com jo, n’hi ha milers. A la cúpula del Polisario, han de fer un treball de renovació. Tenim molta gent molt intel·ligent però molt dispersa. Ara, jo també els dic una cosa: no sucumbiré mai a ser marroquina. Abans sóc algeriana, abans sóc valenciana, abans soc sahrauí. És una qüestió molt identitària, molt gran. Hem de reconvertir la intel·ligència en realisme i saber fer i aprofitar les cartes molt bé. Els sahrauís han d’apoderar-se com a poble. Jo mire moltes vegades vídeos i fotos de mon pare combatent amb xancletes. Si aquesta gent, sense un màster en big data com jo, sense estratègia militar, m’han parit a mi, i jo sóc així, i tots sabem que som sahrauís, és que alguna cosa hem fet bé. El pessimisme s’ha d’afrontar amb intel·ligència, i dir que també s’han fet coses bé.