03.01.2017 - 17:45
MADRID, 3 (EUROPA PRESS)
L’auxiliar d’infermeria Teresa Romero, primer cas d’Ebola infectat fora d’Àfrica durant el brot de fa dos anys, ha admès que mentre va ser ingressada a l’hospital Carlos III de Madrid va arribar a suplicar a dos companys que l’atenien que l'”ajudessin a morir” davant de la situació que estava vivint.
“Em va faltar una línia, la travessava i final… Sentia que la mort em sotjava”, ha reconegut en un article publicat en la revista científica ‘Enfermería clínica’, on tres professionals que la van atendre detallen la prevenció i atencions d’infermeria que es van portar a terme durant el seu ingrés.
L’article inclou la perspectiva de la pròpia Romero en una entrevista feta el desembre del 2015, un any després d’haver estat gairebé un mes ingressada sota aïllament estricte després d’haver-se infectat en atendre a Madrid un missioner repatriat des de Sierra Leone.
L’auxiliar relata la seva experiència des que va ser traslladada en ambulància fins al Carlos III, on ella treballava. “Havia fet aquest camí milers de vegades, des de l’entrada de l’hospital fins a la sisena planta, però aquesta vegada ho feia com a pacient i no com a treballadora del centre”, explica Romero, que admet que la “clau” de la seva curació va ser l'”esperança” que li van infondre els seus companys durant el temps que va estar ingressada.
En els primers moments va sentir “pànic” i una sensació d’impotència al veure’s “en un obrir i tancar d’ulls” en una habitació fosca i sense informació del que estava succeint. “Asseguda en un llit que no era meu, turmentant-me i preguntant-me contínuament què és el que m’havia portat fins a allà”, ha relatat.
De fet, a penes l’endemà va sentir que els seus pulmons començaven a fallar i li costava respirar i, en aquesta situació d’agonia, va ser quan en entrar dos companys a augmentar el seu cabal d’oxigen els va suplicar que l’ajudessin a morir. “Un ens recolzat en la meva espatlla m’esperava tranquil. Una cosa que no es pot explicar amb paraules. Encara avui dia no sé com vaig poder sortir d’aquí”, segons Romero.
De la fase més crítica admet tenir molt pocs records ja que, en estar adormida, la major part del temps no era conscient “del dolor, angoixa i por que en ocasions es tornava d’autèntic pànic”.
LI “CONFORTAVA” ESTAR CONNECTADA A MORFINA
“La resta del món no existia, només era jo lluitant per sobreviure. Em confortava saber que tenia connectada una bomba de perfusió on es podia llegir la paraula ‘morfina'”, ha reconegut.
Durant aquesta etapa va ser tractada amb el sèrum de la germana Paciència, que havia sobreviscut a la malaltia a Libèria, i un fàrmac experimental, l’antiviral favipiravir, del qual recorda el seu “bon gust”.
A més, Romero també admet que quan dos companys li van comunicar que la seva analítica PCR havia donat negatiu i ja estava curada, en lloc d’alegrar-se “va trencar a plorar” pel record del seu gos, al qual les autoritats sanitàries havien ordenat sacrificar per evitar possibles contagis.
Tot i això, sí reconeix que un dels moments “més alegres i emocionants” va ser el dia que li van comunicar que sortiria de l’hospital i agraeix el suport psicològic que li van oferir els seus companys malgrat que, segons la seva opinió, ningú podia empatitzar amb ella tenint en compte que “l’experiència va ser la primera en el món occidental”.
EL PERSONAL D’INFERMERIA, EL QUE MÉS VA INTERVENIR
Els autors de l’estudi admeten que durant els 30 dies que va durar l’ingrés, 25 d’ells en una habitació amb pressió negativa, el perfil professional sobre el qual van recaure la majoria d’intervencions directes va ser el d’infermeria, tant les entrades a l’habitació com el maneig de material contaminat.
Per aquesta raó, consideren fonamental que es facin unitats especialitzades per a malalties altament contagioses amb entrenament i formació periòdiques a més d’analitzar, des del punt de vista infermer, aquest i altres casos que permetin estandarditzar l’atenció.
Alhora, defensen que el maneig de la comunicació en moments de crisi és imprescindible per evitar la por col·lectiu i l’estigmatització del personal.
A l’article reconeixen que tot el procés assistencial va estar condicionat pel risc de transmissió del virus, dins l’aïllament estricte, i recorden que només hi va haver un contagi entre les 762 exposicions de 165 treballadors que van atendre els tres pacients que van estar ingressats al Carlos III.
