Teodor de Mas: “Si ja tens diners, fes coses”

Teodor de Mas i Valls va escriure Fer diners. Un mètode judeocatalà per estalviar i fer-se ric (2023), un llibre en què explicava maneres d’aconseguir ingressos farcit d’anècdotes personals. Ara repeteix la fórmula amb Gastar diners. Hàbits judeocatalans per invertir millor, tenir la vida resolta i viure sense angoixes (2025), arran del comentari d’un lector que li va dir que fer diners no era complicat, sinó que era complicat saber com gastar-los. En aquesta obra de Mas, que es dedica al finançament privat i al màrqueting, explica per què gastar-se diners en vacances, cultura o menjar i en dóna consells. També continua farcint les pàgines amb anècdotes personals, des de la seva atracció per Occitània fins el dia que el van fer fora d’una empresa d’importació. De Mas rep VilaWeb a Valldoreix (Vallès Occidental), on viu.

—Hi ha gent que té diners i no sap gastar-los?
—Hi ha un 20% o un 30% de gent que aconsegueix de fer diners i no sap gastar-se’ls. És la idea d’aquest llibre. Un lector de Lleida em deia: has fet un llibre de fer diners, però la gent ja en sabem, de fer diners, però no sabem què fer-ne. Ens n’entren. No ens en podries fer un de gastar diners? Ja sabem fer diners, tothom parla de fer diners, i si ens preocupem també de gastar-los bé?

—A la pàgina 57 us surt un discurs apocalíptic: anem a un món amb més vacances, però sense diners.
—Jo ho veig molt a França. A França tenen molt temps lliure, perquè tenen sindicats, però no aconsegueixen guanyar gaire més. S’han hagut d’inventar el bricolatge, la cuina, el jardí, perquè realment no se’n poden anar de cap de setmana d’hotel i restaurant.

—I també us imagineu un món com més va més desigual.
—No me l’imagino, hi som. El treball es paga pitjor i, amb internet, tenim accés a tota una sèrie d’inversions que abans l’inversor normal no trobava. Abans, aquest inversor no podia invertir en capital privat, no es podia comprar un hotel, no podia comprar col·lectivament amb crowdfunding en una empresa emergent. Això, avui, internet ho fa possible: pots fer préstecs a Lituània o pots comprar un ressort a Bali. Els qui viuen del capital ho tenen cada vegada més fàcil per aconseguir ingressos passius recurrents i, en canvi, els qui han de treballar veuen com les seves hores es van devaluant.

—Un consell que doneu per a gastar diners: bones vacances. L’opció d’intercanvi de cases la coneixia, però m’heu fet descobrir que n’hi ha de molt tipus.
—N’hi ha d’especialitzades, per a dissenyadors, per a gent que vol que els vigilis la mascota, per a gent que va a la ciutat, per a gent que va a camp. És tot un món per descobrir. Per què hem de pagar hotels, si podem intercanviar l’espai que ja tenim amb algú que vulgui el nostre espai?

—Per què ens hem de gastar diners menjant bé?
—Perquè menjar malament mata.

—Hem de gastar els diners a aprendre idiomes, dieu. Per què?
—Igual que els diners són una eina per a defensar-nos i per a adaptar-nos, els idiomes també ho són. Parlar idiomes ens permet de canviar de país i sobreviure en una altra zona. Si, de cop, l’habitatge a Catalunya és impossible, potser a Amsterdam, respecte dels sous, és més correcte. Jo crec que és trencar barreres. Jo parlo català, castellà, anglès, francès, i alemany i entenc italià i portuguès.

—Expliqueu que quan apreníeu alemany vau estar-vos quatre mesos callats. Impossible de creure!
—La família de la meva mare són molt francòfils, i l’alemany és l’enemic. L’única que parlava alemany era la meva àvia paterna, però el meu avi l’hi va fer oblidar. No el parlis mai més. Doncs jo, quan ja dominava el francès, vaig començar a fer alemany. Amb tres anys d’acadèmia vaig anar amb beca a Alemanya. I vaig dir, només parlaré alemany. I vaig tardar fins al gener. Del setembre al gener, callat.

—I ara el parleu bé?
—No, però l’entenc. Hauria d’estar allà per recuperar-lo.

—Aconselleu d’invertir en cultura, com la senyora que tenia un piano per a cada fill, i en tenia set. Qui era?
—La meva àvia. Els meus avis materns es van arruïnar amb la segona crisi del petroli, l’any 80. Jo encara vaig fer algun Nadal amb la casa plena: set pianos, tres minyones, cuinera… I la meva àvia feia de cap d’orquestra. Vivien a Tres Torres, en un pis de lloguer, i la meva àvia no havia treballat mai. Fins que va haver de fer de professora música. Això va ser la decadència.

—Frase vostra: llegir llibres ens fa feliços.
—A mi, sí. Quan estic massa estressat i deixo de llegir, em començo a trobar malament. És una cosa física. Igual que els diners i els idiomes permeten d’adaptar-se i sobreviure, saber coses, també. Els jueus ho entendríem, que tot és un mercat, per tant, tot té preu i tot té valor. I si tu tens cultura, vol dir que tens coneixements, saps com funciona aquell país, saps com funciona aquella moneda, saps com funciona aquell jardí. Això et dóna eines per a fer-ho millor que els altres, aconseguir guanyar diners en aquell mercat abans que els altres, i no ser el ruc de la partida de pòquer.

—D’on ve la vostra atracció per Occitània?
—També sóc d’origen occità. Els Izard vénen d’Occitània. Van haver de fugir de la Revolució Francesa perquè els volien tallar el cap: eren burgesos amb ofici tèxtil. Van passar la frontera i es van plantar a Sabadell. I jo vaig conèixer la meva dona a Montpeller.

—Expliqueu que treballàveu per una empresa importadora, fins que us en van fer fora.
—Em van tractar malament. Els importadors són gent que cap als anys vuitanta van descobrir que podies anar a la Xina, comprar qualsevol cosa, portar-ho a Europa i es multiplicava per 3 o per 5. Quan hi vaig entrar, aquesta empresa feia tres mil contenidors l’any, set el dia, des de cadires fins a taules. Jo no sóc dins la ment de qui em van fer fora, però nosaltres tenim tres fills, i el nostre fill petit, el dia de Sant Joan, el va atropellar una bici a Sant Cugat. No sabíem si es moria, era un nen de sis, set anys, tot ple de sang. “Li hem cosit el cap i sembla que no té òrgans danyats”, ens van dir. “Però no sabem si podrà tornar a caminar mai més.” Durant un mes, cada dia anava a cures. I camina. La meva dona va fer quatre dies de cures, jo vaig fer quatre dies més i em vaig reincorporar. I se’l van quedar els meus pares a Benasc. Quan em vaig reincorporar, em van cridar de recursos humans: “Vas perdre quatre dies, els hauries de recuperar.” Dic, no, home, el conveni que se’ns aplica diu que, per cures de familiars en primer grau, tens dies. Li vaig donar una còpia del conveni. Van passar uns dies i em va cridar l’amo a l’empresa: els dies, els hauràs de recuperar. Vaig dir, no, no els recuperaré. I jo no em sentia còmode, deixant-me allà la pell per un senyor que no era humà… I van començar a acumular proves per poder-me acomiadar. Un dia em van dir, esborra els correus rebuts. Després, en el judici, van dir que el dia tal havia esborrat tots els correus. Buscaven un acomiadament procedent i no haver-me d’indemnitzar. El capitalisme és una mica de merda. Per això crec que quan diem fer diners és per poder-nos defensar.

—Per mi hi ha un punt de contradicció, perquè resulta que proposeu mètodes capitalistes per a fer diners! Si la solució que doneu és comprar pisos per rellogar-los, no sé si la gent hi estarà d’acord…
—La filla número 1, que és la més anticapitalista de casa, sempre diu que intentem treure profit del capitalisme per defensar-nos del capitalisme. Jo no ho defenso especialment, comprar pisos per rellogar-los, sobretot ara, que tot està fatal. Però és un sistema. Mira, hi ha l’opció d’intentar canviar el sistema, que no ho ha aconseguit gairebé ningú. Jo sempre cito el Tiqqun olam [“reparar el món”, en hebreu], si tothom es queda igual i jo milloro, he millorat el món, per tant, estic reparant.

—Parleu del cofinançament immobiliari, què és això?
—Hem entrat en una fase en què els pisos els compren col·lectivament, se’n diu crowdfunding immobiliari, per intentar de guanyar diners de la pobra gent que el llogarà. No tan sols els rics compren pisos, sinó també gent que té mil euros [el compren en grup]. I ningú s’atreveix a prohibir això. Són les típiques coses que s’inventen els americans i acaba fent tot el món: cofinançament per a comprar pisos, però després ja és cofinançament per a comprar habitacions de pisos. I després, què? Per a comprar el bidet de l’habitació del pis?

—Ara em vull deprimir.
—Crec que hi ha d’haver una certa regulació, perquè, si no, hi haurà gent que es quedarà tota l’aigua i ens morirem de set tots.

—Llegint el llibre i les múltiples anècdotes, podríeu fer un altre llibre: els catalans rics.
—Els catalans rics no volen que se’ls mencioni. Però tinc un butlletí sobre inversions que envio els dijous a les deu, i el reben 9.000 inversors, tots catalans, independentistes o no, però catalanoparlants, si més no. Gent molt rica, allà dins. Hi ha gent que es desperta al matí, no té res a fer, té cinquanta milions i diu, com els puc gastar? Compraré empreses catalanes. Llavors em veuen a mi i em diuen, escolta, em pots buscar empreses catalanes? L’altre dia em contesta un inversor i em diu: que sàpigues que a partir d’ara començarem a invertir en tu. Me’l miro, veig el cognom i dic, hòstia. N’hi ha un que té vuitanta hotels. Andreu, jo ja sóc en la fase de gastar diners, per això he fet el llibre. Si ja tens diners, fes coses. Ara amb la meva dona vam anar a dinar al fill de la Ruscalleda. Cinquanta euros, érem cinc, doncs dos-cents vuitanta. Però dius, bé, si podem. Quan ho faràs, si no?