Temps de guerra és temps de vida

“El 1947, va començar la guerra civil a Palestina. Jueus de la Haganah van assaltar la ciutat. En primer lloc, vam sentir les sirenes, aquest mateix so que algunes casernes dels bombers fan sonar cada dimecres del mes a França. Tot seguit, uns avions van fendre el cel. Jo els mirava. M’imaginava, ingènua, aquell instant, que deu haver existit en la història del món, en què el vol dels ocells encara els protegia dels homes.” És la Naïma, una de les veus narradores d’Enllà, les ales, de la primera novel·la de Jadd Hilal, que ara podem llegir en català gràcies a Èter Edicions (traducció d’Oriol Rissech i Miguel Jelelaty). Unes pàgines enrere la Naïma havia preguntat a sa mare què és la Haganah:

“—La Haganah és una organització clandestina sionista.
No vaig entendre’n ni una paraula.
—Protegeix els jueus amenaçats pels àrabs.
—Però que amenacem els jueus, nosaltres?
Se li va dibuixar al rostre un somriure càndid.
—Aquí tens els teus pantalons.”

Els pantalons: la mare de la Naïma cus uns pantalons a les filles per protegir-les. I aquestes veus femenines que es protegeixen ara dels jueus i ara dels homes són les que Jadd Hilal, escriptor francopalestinolibanès, va triar per escriure el que va ser el seu debut literari, i que va rebre el Grand Prix du Roman Métis i el Prix du Roman Métis des Lycéens l’any 2018, i el Prix de la Première Oeuvre Littéraire Francophone i el premi del Festival de Chambéry del 2019.

Hilal tria quatre dones de la mateixa sang per explicar-nos no solament la història d’una família palestina sinó també la de les guerres, exilis, somnis i renúncies del seu poble des dels anys trenta del segle passat fins a principis del segle XXI. Hilal és francopalestinolibanès, i aquest triplet de nacionalitats ja explica moltes coses. És professor de literatura i filosofia en un institut de l’àrea metropolitana de París i ja ha publicat dues novel·les més que per ara no podem llegir en català. I la traducció d’Enllà, les ales arriba en un moment ben oportú.

Les veus de Hilal en aquesta seva primera novel·la no solament ens mostren la vida diària d’aquestes quatre dones i la seva família, sinó que amb una mirada crítica il·luminen també les esquerdes i els replecs d’un conflicte que té tots els tons del gris que hi ha entre el blanc i el negre, i enfronta també el que és la identitat col·lectiva amb els somnis individuals, un dilema que quan fa tants anys que es viu en carn pròpia acaba generant una sèrie d’actituds i reaccions que si s’expliquen com ho fa Hilal ens acosten d’una manera com només ho pot fer la literatura a una realitat que de sobte se’ns torna extremament propera.

Enllà, les ales ens endinsa en una quotidianitat plena de bombes, runa, ferits, morts, exilis, famílies separades o amputades, i fent-ho des de la mirada femenina ens explica també com es viu una situació de guerra des de casa, des de la posició de qui es queda i ha de fer el mateix que feia en temps de pau però amb l’amenaça de mort planant damunt del cap en un sentit figurat i també literal. Els homes que se’n van a la guerra si moren són herois. Les dones que moren sota les bombes són víctimes.

Però a Enllà, les ales també hi ha dones que aconsegueixen fer coses que les seves mares, les que els van cosir els primers pantalons, no podien ni somiar. I sembla que això hagi de ser alliberador, esperançador, lluminós, però també és una dura travessa per tota la gamma dels grisos, perquè quan fas un pas endavant, bé pots mirar enrere i veure el que has pogut començar a vèncer, però no és un salt d’una realitat a una altra, és una evolució, una progressió lenta amb petits cops dràstics, i amb contradiccions i reculades.

La novel·la de Hilal, amb el seu to coral i les diverses primeres persones que ens parlen, ens mostra que fins i tot en situacions tan greus com la que viu Palestina des de fa tants anys hi ha gent que en viu al marge, que fa la seva, que pot pensar en el futur i somriure, que una guerra no converteix tot un poble en herois i màrtirs i que a més hi ha herois i hi ha màrtirs que no són versemblants ni en la ficció.

Són tots aquests matisos els que agraeixo a aquesta novel·la, és aquest permís per entrar dins de tot de vides de veritat –perquè Hilal pren com a font d’inspiració la seva pròpia família– el que fa que et facis càrrec de tot el que passa quan hi ha guerra, a més de la guerra. Que hi ha la guerra que es fa al front, però també hi ha la guerra que es fa a casa, on tot sembla que és com sempre i ho ha de continuar semblant, però la vulnerabilitat de la vida es fa tan evident que o t’ofegues o vius el doble.

Enllà, les ales ens fa entrar en la vida dels que sobreviuen a la guerra, i quan dic sobreviure vull dir viure sobre la guerra, amb aquest fons de pantalla sempre al clatell. Hi ha compromís però també hi ha ganes de deixar de comprometre’s col·lectivament per poder dibuixar-se un mateix, i això es diu poc i és perniciós que no es digui, perquè el temps de guerra es descompta del temps de vida, no és un temps a part.