«La pell d’una persona que teixeix té una competència tàctil que excedeix les possibilitats de la paraula», afirma l’escriptora mexicana Penélope Córdova a Texere. Variaciones sobre escrituras y tejidos (Las Afueras, 2025). Llegint el seu assaig tèxtil he evocat l’àvia unes quantes vegades, l’àvia i els seus fils. «Les mans sempre recorden», i les mans que teixeixen tenen una memòria a part. L’àvia en plena demència no havia oblidat tot el que sabia fer amb un ganxet, no hi pensava, només ho feia, com si algú invisible li dictés què havia de fer i li comptés els punts. M’ha vingut al cap també la història d’aquella velleta de l’Aquila (Itàlia) que van trobar sota un munt de runa 24 h després del terratrèmol que sacsejà el seu poble. La van treure asseguda en una butaca, amb la labor plegada a la falda, i un periodista es va fer lloc entre els bombers que la rescataven i li va preguntar què havia fet mentre esperava. La velleta es va mirar el periodista, mig dirigint la mirada a la càmera i, sorpresa de saber que havia estat esperant, va dir que havia estat comptant punts a les fosques. És la memòria de les mans. Els dits van fent i mentrestant no deixes ni de mirar ni d’escoltar el que passa al teu voltant. Algú que teixeix no és algú absent. 

La meva àvia era analfabeta i tampoc s’aclaria gaire amb els números, però fent ganxet o mitja no es va descomptar mai. Senties un remoreig, els llavis se li bellugaven ben poc, i de tant en tant parava i tornava enrere per repassar el que havia fet, comptant punts amb les ungles pintades de rosa perla. Teixia i semblava que no hi era, però va ser la demència qui la va fer deixar de ser-hi, no els fils, els fils la van mantenir aferrada al món d’aquí. 

Penélope Córdova teixeix però no perquè n’hi ensenyés la seva àvia ni la seva mare ni cap dona de la seva família. Ella en va aprendre tota sola i ha escrit Texere per explorar què ha pogut i volgut dir teixir per a les dones al llarg dels segles, des d’aquella Penèlope que esperava l’heroi. L’estereotip de la teixidora és desgranat des de tots els punts de vista i des de diferents cultures, i Córdova va desmentint i matisant com qui fa i desfà una labor. Teixir no és una activitat passiva, ens ho vol deixar clar. Teixir no és esperar, com si esperar fos perdre temps i teixir fos convertir l’espera en un temps útil. Teixir no és tampoc matar el temps, tot i que hi hagi el mal de no saber tenir les mans ocioses, i el bé de descosir-se a parlar mentre teixeixes. «Les teixidores escolten amb atenció quan els altres pensen que estan concentrades en el teler.» 

«Penèlope són les dones que es queden a treballar i mantenen la casa mentre els marits són a la guerra; les dones que busquen un mitjà de subsistència en absència de l’home que se’n va anar al front; les dones que, sobiranes del seu espai, cultiven la seva independència i reclamen les mateixes llibertats que els homes», i teixir té a veure amb la casa i les cures, però no és resignació ni és solitud ni és silenci. «Potser la de Penèlope hagi sigut la primera desobediència tèxtil de què tinguem registre al món occidental». Teixir és atrapar el temps, és tenir-lo entre els dits, i desteixir és dominar-lo. 

Per què teixim? Teixim per construir, per protegir, per abraçar, i teixint no som només un cos que fila, sinó també un cap que cavil·la, que desenreda, que es buida, perquè teixir pot ser intransitiu, no hi ha d’haver un resultat perfecte al final del fil, pot ser un anar i venir perquè Godot no arriba mai. 

El lèxic tèxtil ens serveix per explicar tantes coses que fins i tot l’hem fet servir per a les noves tecnologies, com si les xarxes socials no haguessin estat molts anys enrere grups de dones assegudes a la fresca teixint i parlant, perquè amb les mans ocupades el cor s’obre i les coses s’acaben dient, i les coses que es diuen teixint es queden entre els fils, com embulls, com filigranes, imperfeccions o ornaments. I ara teixir és també un acte de resistència. «Els activismes tèxtils denuncien la violència, però també intenten unir un país espedaçat amb l’activitat de teixir en comunitat, perquè el contrari d’espedaçar és unir. El contrari de destruir és teixir (construir). És només una de les maneres en què les dones diem que no, que no callarem.»