07.12.2025 - 21:40
|
Actualització: 07.12.2025 - 21:42
Què ha passat a Estrasburg perquè hi hagi hagut un tancament de files unànime amb el Regne d’Espanya en les demandes per la repressió judicial contra el procés d’independència? Uns quants juristes han expressat desconcert per la darrera sentència que avalava les maniobres del jutge Pablo Llarena per a apartar de la circulació políticament els presos preventius de l’1-O. Però no tant per la decisió en si mateixa com pel text de la sentència, en què tots set magistrats de la secció cinquena del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) assumien el relat de Llarena sobre els fets de la tardor del 2017. Encara resta pendent la sentència grossa sobre l’1-O, és cert, per les demandes per les vulneracions de drets en el judici al Tribunal Suprem; però, tot i que hi ha encara alguna opció de condemna a Espanya per vulneració del jutge predeterminat per llei (que seria molt important), ja queda clar com enfoca el tribunal el conflicte català: no pas com un exercici de drets civils i polítics sinó com una amenaça a la integritat d’un estat europeu que s’ha de defensar. I hi ha un nom que tots els juristes consultats per VilaWeb pronuncien com a responsable del tancament de files del tribunal: María Elósegui Itxaso.
María Elósegui (Sant Sebastià, 1957) és la jutgessa espanyola al TEDH, en què hi ha jutges de cadascun dels estats integrats al Consell d’Europa, l’organisme del qual depèn aquest tribunal. Elósegui fou elegida el gener del 2018 per l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa entre una terna de candidats que va proposar el govern espanyol aleshores presidit per Mariano Rajoy. Ella no era pas la favorita, sinó el polèmic ex-president del Tribunal Constitucional espanyol Francisco Pérez de los Cobos, ex-militant del PP i que va tenir un paper fonamental en la sentència contra l’estatut català del 2010. Però la seva candidatura no va convèncer, per la seva feblesa intel·lectual, incapaç de respondre cap pregunta en anglès o en francès, i Elósegui es va imposar.
Un alleujament per a la dreta espanyola
En tot cas, per al PP era un alleujament que ella fos la nova magistrada espanyola, perquè substituïa Luis López Guerra, amb posicions més obertes i progressistes i que no es va estalviar pas de subscriure condemnes a l’estat espanyol que li van valer l’assenyalament i la demonització per part de la dreta madrilenya. No li perdonaven, especialment, que hagués signat la condemna a Espanya el 2013 per l’aplicació de la doctrina Parot, que va forçar l’estat a haver d’alliberar desenes de presoners a qui s’havia limitat retroactivament la reducció de penes per l’aplicació de beneficis penitenciaris, molts dels quals membres d’ETA.
Elósegui, en canvi, amb una trajectòria acadèmica molt sòlida i potent, tenia un perfil molt més conservador, numerària de l’Opus Dei i amb posicionaments obertament homòfobs, com ara l’oposició al matrimoni entre homosexuals, que van fer que en ambients jurídics, polítics i de defensa dels drets civils, se’n qüestionés la idoneïtat per al càrrec. Però sobretot era una garantia que no hi hauria ensurts amb vista a l’arribada, més tard o més d’hora, de les més que previsibles demandes dels presoners polítics; no era gens sospitosa de dispensar-los un tracte que s’allunyés del que exigia el Suprem. De fet, el seu aterratge a Estrasburg va coincidir amb el moment de més agressivitat i intransigència del jutge Pablo Llarena a l’hora de mantenir tancats de manera preventiva a la presó Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Turull, primer, i després la resta de presoners polítics.
En el seu historial de sentències ha signat nombroses condemnes a Espanya, generalment en qüestions de poca transcendència política, tret d’un parell de casos amb una repercussió important: el cas Otegi i el cas Atristain. I és curiós que en aquestes dues condemnes que Elósegui sí que va subscriure hi ha hagut sengles actes de desobediència i desacatament al TEDH per part de la justícia espanyola, que s’ha negat a aplicar-les. En el cas de la condemna per la vulneració del dret d’Otegi al jutge imparcial, el Suprem va pretendre de fer repetir tot el judici pel qual el dirigent abertzale ja havia complert condemna, fins que, finalment, després d’una feixuga batalla judicial, el Tribunal Constitucional ho va impedir. I en el cas del pres basc Xabier Atristain, el Suprem no va fer cabal de la condemna a Espanya per haver-li vulnerat el dret d’un procés equitatiu i just, i va mantenir-li la condemna a disset anys de presó per pertinença a organització terrorista tot afirmant que hi havia hagut més proves que podien portar a aplicar-li la mateixa pena.
Una espanyola i sis jutges més
A Elósegui no li han dedicat articles ni portades amenaçadores en la premsa espanyola assenyalant-la com a traïdora, com sí que van fer amb López Guerra. I ha estat ella qui ha tingut, molt probablement, una influència més decisiva a l’hora de propiciar una sentència per part del TEDH que avala aquella aplicació repressiva del dret que va fer Llarena contra els presos de l’1-O i que contravé les resolucions crítiques i condemnatòries que, per aquells mateixos fets, van fer organismes com ara el Comitè dels Drets Humans de l’ONU, el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de les Nacions Unides i l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. En canvi, al TEDH, unanimitat a favor d’Espanya per part dels set jutges que formaven la sala: la txeca Katerina Simackova (presidenta); María Elósegui; el magistrat de San Marino, Gilberto Felici; el suís Andreas Sünd; la moldava Diana Sarcu; l’ucraïnès Mykola Gnatovskyy; i l’armeni Vahe Grigoryan.
El fet que el jutge espanyol sigui un dels que té veu i vot en les demandes contra Espanya pot ser xocant, i fins i tot contrari al principi del dret sobre l’aparença d’imparcialitat dels jutges, però és una norma establerta en el Conveni Europeu dels Drets Humans. Per què? Ras i curt: perquè els estats puguin controlar més de prop les demandes que arriben contra ells, segons que expliquen a VilaWeb fonts jurídiques molt coneixedores del funcionament intern del tribunal. El TEDH existeix perquè el mig centenar d’estats que forment part del Consell d’Europa volen que existeixi. No vol dir que els jutges no treballin amb independència i imparcialitat, però els estats han establert uns certs mecanismes de control que actuen, de manera subjacent, com a condicionants.
El filtre del jutge únic
Un exemple clar és la imposició de la figura del jutge únic en el primer tràmit d’admissió de les demandes que arriben al tribunal, una decisió dels estats, precisament, per a evitar que hi hagués tantes demandes i, per tant, hi hagi menys condemnes. I fa poc vam veure que aquest jutge únic, que actualment és l’hongarès András Jakab, desestimava un munt de demandes catalanes, com ara la del pare del nen de tres anys mort en l’atemptat del 17 d’agost de 2017 a la Rambla de Barcelona, algunes de presentades per entitats de defensa del català i les del president Torra i Josep Costa per l’espionatge amb Pegasus. Jakab les va llançar a la paperera en el primer filtre de tramitació que supervisa que siguin correctes formalment i que hi hagi un mínim indici de possible vulneració de drets fonamentals.
Sobre aquests casos, l’ex-vice-president del TEDH Josep Casadevall, en aquesta entrevista a VilaWeb, va dir: “Estic segur que aquest jutge únic, abans de signar [la resolució], com a mínim, ni que sigui per telèfon, va consultar el col·lega [espanyol]. Ni que sigui per dir: ‘Escolta, de què va això?’ M’atreveixo a dir que, com a mínim, la jutgessa espanyola va tenir un coneixement previ d’aquesta demanda.” I la jutgessa espanyola és María Elósegui.
El precedent del cas Costa i Campdepadrós contra Espanya
Una altra cosa és la deliberació i la sentència sobre una demanda en una sala de set jutges. Però aquí la influència espanyola és possible i sembla evident, atesa la duresa de les sentències de la carpeta catalana dictades enguany: no solament la dels presos preventius, sinó també la dels ex-membres de la mesa del parlament Josep Costa i Eusebi Campdepadrós, a qui el TEDH va desestimar la demanda per les coaccions que van rebre per part del Tribunal Constitucional per a impedir el debat parlamentari de mocions sobre l’autodeterminació i contra el rei espanyol.
En aquella sentència, del mes de febrer, ja es podia comprovar una aproximació al conflicte polític català molt esbiaixada en favor de la posició espanyola. Deia que la limitació dels drets polítics de Costa i de Campdepadrós estava justificada per la necessitat que tenia el Constitucional de, “en extremes circumstàncies, protegir la constitució com a garant de la integritat territorial de l’estat”. I encara un passatge més inquietant de la sentència, que, vist ara, representava tot un avís per a navegants: deia el tribunal que el debat sobre les qüestions que el Constitucional impedia al Parlament de Catalunya, “es podria discutir lliurement a les Cortes Generales [sic], que és el parlament nacional i el cos constitucional que representa la sobirania popular a Espanya. D’acord amb la constitució espanyola, la sobirania de la nació, que rau en el poble espanyol, necessàriament implica la seva unitat, tal com proclama l’article 2 de la constitució espanyola”.
Qui aporta els dossiers i qui els interpreta?
El cas és que aquest argument, segons el qual el Parlament de Catalunya no és pas la seu “veritable” de la sobirania popular i, per tant, no s’hi pot debatre tot, ni tan sols formava part de les al·legacions del Regne d’Espanya com a estat demandat. Qui ho va introduir, doncs? El jutge nacional és el que posa en coneixement els seus col·legues de sala sobre el dret de l’estat demandat, i també sobre el context polític, social, etc. I ho fa d’acord amb una documentació que també aporten els lletrats adscrits a la divisió espanyola del tribunal; els lletrats de cadascun dels estats s’agrupen en divisions per raó de proximitat geogràfica, lingüística… I aquests, que en el cas d’Espanya són molt probablement lletrats espanyols, són els primers que tenen contacte amb les demandes, i en comencen a preparar els dossiers corresponents, que remeten a la sala.
Així, tot fa pensar que és la jutgessa espanyola qui introdueix aquest argument, i que ho fa de manera prou convincent perquè els altres sis jutges de la sala ho subscriguin. I tot i que no hi ha, fins ara, cap prova ni testimoni que ho hagi afirmat, la influència d’Elósegui en la sentència sembla prou evident.
Però, per què aquesta unanimitat i aquesta duresa? Segons les fonts jurídiques consultades per VilaWeb, perquè és un afer polític important, perquè la jutgessa espanyola ha estat capaç de convèncer tota la sala que el procés català podia desembocar en una secessió de l’estat, i els ha fet veure que significaria un risc important de donar-hi cap mena de cobertura, perquè podria esdevenir un precedent perillós al cor d’Europa. La mà d’Elósegui ha estat determinant; si el jutge espanyol hagués estat un altre, si hagués introduït dubtes sobre la manera en què la justícia espanyola va donar resposta al conflicte català, és ben probable que els seus col·legues haguessin tingut un parer semblant.
